Les tres eixides de la crisi catalana

Des del més absolut respecte, m’admira, Vicent Partal, la teua mirada sempre positiva. Jo, dels que ens van portar pel camí del pedregar, no n’espero res. Si algun dia tinguessin el coratge de mirar-nos als ulls i parlar clarament sobre què feien l’estiu del 2017, llavors potser em plantejaria canviar la percepció que en tinc. Només ens tenim a nosaltres mateixos i hem de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè s’obrin les finestres de bat a bat i entri aire renovat, perquè el que hi ha ara és insuportablement tòxic.

Sembla que alguns polítics catalans estan esperant alguna mena de gest per part d’Espanya. I, si tant l’esperen, tal vegada l’arribaran a aconseguir. D’altra banda, a més a més de l’actitud del bloc del 155 s’ha de tindre en compte que els espanyols estan molt fanatitzats. I com tenen un baix nivell de consciència democràtica, allò del pendent ferroviari no els permetrà gaires moviments. També cal comptar que, qualsevol concessió, implicarà menys guanys per a la oligarquia que ho controla tot. Seria qüestió que els polítics catalans anaren fent els deures. Perquè la situació d’inestabilitat i manca de governabilitat a Espanya amb el deute que té pot resultar molt difícil de superar. Si es pot fer.

Lluís Llach va cantar “no malbaratem el somni”.
Una vegada s’ha somniat la llibertat, s’ha tastat una engruna de la plenitud, costa molt renunciar-hi de nou. Cal fer un pas enrere per agafar força ? Fem-lo, però amb les cartes clares i transparents sobre la taula. Si ja t’han ensarronat un parell de vegades no pots ser tan estúpid per confiar de nou en els trilers.
Mentrestant, passos irreversibles com ara un procés constituent des de baix. Espero amb delit els detalls sobre la qüestió.
Per cert, no hi ha alternativa de regeneració dels partits sobiranistes, si continuen prioritzant sectarisme a transversalitat, aleshores una llista proposada per ANC. Sense caure en la trampa d’esdevenir un partit polític, l’ANC ha de propulsar bé una llista a semblança de JuntsxSí, bé incorporar-se a la Crida Nacional, si es té la garantia que aquesta no serà una joguina al servei d’un nou PdCat.

Em sumo al comentari d’Antonieta Jarne, però fegiria, en l’article comenta: “Oriol Junqueras té un lideratge incontestable”, un lideratge per a qui? Es fan molt sospitoses les visites que ha rebut darrerament.

Cal afegir la presència de Joan Tardà al FAQS de dissabte. Patètic. Amb més gesiculació del que és habitual, gesticulació que allò que intentava era semblar més convincent a l’audiència. No deixant parlar en Jaume Asens no fos cas que digués alguna cosa que li convenia. Dient que s’habia d’ajudar els socialistes a canviar d’opinió, s’oblida del 155?. I cridant, tot intentant enaltir la figura de Junqueras i Romeva amb el tema de l’indult induïnt a fer-nos creure que eren d’una peça. Però en tot mo9ment amb la mirada posada amb el socialistes. Lamentable.

Benvolgut Partal, gràcies per l’article, però crec que no és complet, el d’ahir tampoc… deies que “Ahir, Pablo Iglesias va visitar …. Una de les finalitats de la visita, però no l’única, era convèncer el president d’ERC perquè la formació republicana votàs a favor del pressupost pactat entre PSOE i Podem.” Jo hi discrepo enormement. La visita respon a una estratègia d’ERC i algú més, formava part d’una gran performance… La premsa abocada del tot al tema ‘pressupostos’, obviant altres possibles pactes (ara no interessen). Les hores de TV, la tinta al paper, i les news als digitals només eren els pressupostos. Però
1) Obviaven que el gran acte de valentia de l’Iglesias era amb el líder d’ERC, no amb el vicepresident empresonat de la Generalitat.
2) Obviaven que l’Iglesias obviava el president de la Generalitat.
El senyor Tardà es va poder passejar pels mitjans de Catalunya (fa massa temps que és a Madrid); l’Aragonès cridava que era impossible pensar en els pressupostos i fa quatre dies que va pactar amb el PSOE a la mesa del Parlament…
La idea és una altra, amics: en Sánchez, l’Iglesias, etc. ja saben que no poden aprovar els pressupostos, i han de començar a fer coses: l’Iglesias (els que han d’eixamplar el que vol Junqueras) comença a fer veure que és valent. L’ajuda Tardà. Van a veure el jefe, el sant. Els mitjans s’hi posen, els donen més hores i obvien coses… L’entrevista es presenta com acte de força d’ERC, de dir no que això queda bé a la premsa (així potser oblidarem que van votar a la mesa amb el PSOE). La maquinària els funciona. Mentrestant Junts per Catalunya sembla feble, quina ironia! Deixen fer-se el gol. Ara sembla que qui va guanyar el 21D és ERC. Ho ha decidit la maquinària. La CUP, d’altra banda, fa d’oposició autonomista, ben igual que en altres èpoques i com que de parlar en saben molt, ho disfressen amb arguments trencadors, però són autonomistes de soca-rel (fent veure que trenquen s’estan preparant per a unes possibles eleccions, han de recuperar els vots de la gent que els va deixar de votar tot i ser molt d’«esquerres»).
No sé per on anirà, però fa temps que no em mamo el dit.
I si tot plegat acaba bé, estaré contenta, molt contenta, però sisplau….

Crec que el grau de desunió entre els partits independentistes es produeix sobretot per incompetència i immaduresa de persones determinades i no pas per qüestions ideològiques. Vull repetir altra vegada que el problema greu no s’està produint aquí, sinó a Espanya. En Rajoy va optar pel camí fàcil de donar tot el poder executiu al poder judicial que s’havia preparat durant tots els anys que va malmenar. Era la solució més abjecte, per tant, la que li anava millor. Ell pensava que els jutges no s’haurien de presentar a cap elecció, que aquells que havia situat a dit a la cúpula de la judicatura mai el desobeirien, que no s’haurien de justificar de res, per molt que es passessin les lleis i la Constitució per l’arc de triomf. Ells eren els únics que els podrien treure del desastre on havien portat al país. Avui, el poder executiu continua estant en mans dels jutges del PP per manca de la valentia necessària del govern per a reorganitzar un país que està desfet des de la base. Els socialistes no tenen cap força perquè depenen de tota mena de partits, i l’únic que fan és sobreviure en una tamborinada continuada per part de la ultra dreta del PP i de C’s, i continuen supeditats a les barbaritats i il·legalitats a les quals s’aferra la “justícia espanyola” mentre és mirat amb lupa per tota Europa, que ja s’està cansant de suportar una guerra sorda dins d’una Unió que al mateix temps s’està desfent a trossos. Aquesta situació no canviarà perquè la mentalitat espanyola no permet compartir res. O tenen ells tot el poder, o es suïciden, pel que mai acceptaran dependre dels partits catalans. I mentre els socialistes no convoquin eleccions i, en el hipotètic cas que guanyin la suficient força per a tornar la judicatura al lloc que li correspon, això no tindrà solució. Si això s’arriba a produir, la guerra interna d’Espanya portarà la indestructible “unión” a un segon pla, i s’iniciarà el principi del final. Si a més, això passa entremig de la bancarrota brutal en què s’està immergint el país, molt probablement serà la destrucció final d’aquest aspirant a un Estat que mai han sabut realitzar. És imprescindible per tant apartar del govern català a qualsevol element desestabilitzador i compactar i enfortir l’independentisme, perquè si som capaços de resistir la mare de les tempestes que de ben segur es produirà a cal veí, la independència i la República Catalana serà un fet.

Al 21 de desembre el 155 va perdre, però el independentisme no va guanyar la majoria volguda, ara dingu se’n recorda que hi havien declaracions per no votar dintre del catalanisme, que segurament van permetre que no hi hagués el somiat 50%+1, que ho hagués fet cambiar tot.
Ara, perdem el temps en picabaralles estèrils que no fan més que desmobilitzar-nos.
Necesitem una acció conjunta, contundent, ben planificada i amb el suport intern cohesionat, per fer front a una Espanya que amb lo que únicament es posa d’acord es amb sometre als catalans per qualsevol manera.

Sempre he escoltat que Catalunya ,o allò que representa el seu arquetip. Forma part de la vanguarda dels nous temps.
Fa un temps que he deixat de mirar l’escenari social polític tant se val com O diguem, dretes, esquerres, rojos, blaus.
Des d’aquesta òptica ja que no representen la meva classificació social tal com ens la ha presentat la nostra cultura estructura per aquest ítems, bons dolents llestos tontos rics pobres.
En resum per a no cansar-vos volem una República, si ,Catalana,si. Més social més igualitària d’oportunitats si I això no serà possible si no es deixa de fer ús dels conceptes actuals d’escala de valors on el Jo jo jo i després novament jo. No canvia per nosaltres, que no vol dir tots sóm iguals.
I aquí entra el poder econòmic marcat per uns que diuen tenir-ho tot per altres que fan premis i donen condecoracions títols a qui volen, qui diu tu ets bo aniràs al cel. Déu u vol així.
I avui dia l’únic que ha tret ” valors” per analitzar, han estat alguns dirigents de la CUP
Jo vull una República Catalana perquè crec que és una acció que pot desenvolupar en un futur més O menys llunyar un món on no en demanin diners per a salvar nens desnutrits O bancs que et posant a viure sota un pont i que demà serà primavera perquè ho dic per la TV.

Escric el comentari, però m’en vaig a llegir lo del MHP i què farà des de Brusel.les..

De l’editorial d’avui, em sorprén que en Partal parli TRES vegades del 21D i totes tres no les entenc igual.
Per mi el 21D no vafracassar l’estat espanyol ni el bloc del 155. Per mi, el 21D qui va fracassar va ser el guanyador de les eleccions i tots nosaltres per culpa de-no-sé-qui vehiculat a través d’aquest senyor tant guapu que fa de president del Parlament.
N’estic ben segur que totes les eleccions que vinguin les guanyarà l’independentisme, i em refereixo al poble, a la gent, a nosaltres que no ens hem mogut ni un milímetre. Els partits polítics, tal com estan estructurats, potser els queden dos telenotícies d’en Pellicer (ex, quin fàstic). Em fa l’efecte que ara, des de l’ANC, Ommnium i Crida per la República, això s’està acabant.
En quan al senyor Sanches, el maniqui de El Corte Inglés com diu l’Albert, aquest home juntament amb el caradura de la cueta que tant be es va girar d’esquena a l’hora d’aplicar el 155, estan acollonits vist que han triat treballar per omplenar la nevera, fent un ofici que va de dir mentides als espanyols i anar cobrant de l’estat, de mi.
Si fan política a favor de la democràcia, dels presos polítics i de la llibertat i autodeterminació de pobles, canari per ells. Si fan política en contra de tot això, cosa més cómode per ells, mai podran superar l’extrema dreta, autèntiques bèsties sense cervell.
I si nosaltres som prou valents, que no ho som, i sen´s acud parar l’economía, fotre les portes de la presó a baix o qualsevol iniciativa de les normals, llavors si que si aquí a baix es maten, queden arruinats, endeutats i/o dissecats, me la sua.

Totalment d’acord amb Teresa Puig i amb la Gemma R. (i tambe amb l’article d’avui d’en Joan Ramon Resina). Els pressupostos no els vol ni en Pedro Sanchez, que sap que al final, fins i tot si passessin els filtres de la Commissio Europea i el Congres de Diputats, serien aturats al Senat, on el PP te majoria absoluta. Per tant, tan bon punt s’hagin celebrat les eleccions d’Andalucia ell dissoldra les Corts i convocara eleccions pel gener o febrer. Els moviments que veiem de Podemos, la CEOE i UGT, l’allau mediatic a favor d’ERC que veiem per exemple a La Vanguardia i fins i tot a TV3 (el FAQS d’abans d’ahir va ser el pitjor que recordo), tots responen a un pla.

Esta clar que, com diu en Resina, l’Estat espanyol fa temps que va veure en ERC, sempre tan ambiciosa com amateur, la baula feble de l’independentisme, i en fomentar el discurs tan facil com fals de que “els de la CUP son els unics que…” (quan, com molt be diu la Teresa, juguen a l’autonomisme com el qui mes, com demostra l’acatament espectacular que han fet en el cas de l’alcaldessa de Berga mentre critiquen d’altres per fer el mateix) intenten relegar l’independentisme a un partit antisistema irredent que no pot de cap manera atraure la majoria dels independentistes de bona fe que abans votaven CiU. De fet, si tornen al sistema d’abans, amb ERC fent el paper d’un CiU una mica mes escorat a l’esquerra (amb la qual cosa, per cert, tots els vots que treguin al PSC debilitaran el PSOE a Madrid – rao per la qual en Pedro Sanchez sembla molt menys interessat en l’idea), la CUP desacreditant la independencia amb les seves continues fugides d’estudi (una mica com feien ERC i ICV als anys 90) i el Partit Democrata fent de l’antiga UDC, el sistema podria tornar tranquilament a l’autonomisme – i, es clar, els que hi varem posar la cara l’1-O, els voluntaris que portem manifestant-nos des de l’any 2012, les victimes de la repressio, els exiliats, ens quedariem tots amb un pam de nas…

Aixo es el que busca la cupula d’ERC (de fet sospito que ja ho buscaven quan, segons totes les evidencies, en Junqueras va fer sempre el paper del corc, i potser tambe del talp, quan el govern Puigdemont intentava avancar cap a la independencia), aixo es el que fomenten els poders factics que visiten en Junqueras com qui va a Lourdes, i aixo es, tambe, el que sembla que la direccio de la CUP hagi comprat de la manera mes cinica, criticant en els altres el que ells mateixos fan, perque aquest autonomisme tambe els dona un seient a la taula.

Aquesta “Operacio Tarradellas”, com molt be la descriu en Partal, es un perill mortal pel sobiranisme. La solucio, si n’hi ha, passaria per un suport massiu de la Crida per la Republica (l’ANC i Omnium han de deixar de banda l’equidistancia) i per que el President Torra imposes autoritat sobre el seu govern (declaracions com les de l’entrevista de l’Ernest Maragall a “Hard Talk” ha estat una punyalada per l’esquena que cap president de la Generalitat no hauria de tolerar, com be diu en Resina). Pero no veig clar que aixo passi – desitjaria equivocar-me… No deixare mai de ser independentista, mai, pero veig com es va tancant la trampa sobre nostre, i temo que, un cop mes, haguem perdut…

Voldria compartir les reflexions de per què un alemany que li explica a un amic català l’endemà del 10-O de 2017 el que possiblement passarà a Catalunya en els pròxims temps, ho encerta tant.

Us adjunto l’enllaç on el comentarista català “Un conegut alemany em diu …” -fa tres comentaris- recull les opinions del seu amic alemany després d’assistir a una conferència del prestigiós economista alemany Hans Werner-Sinn i ser preguntat per la declaració formulada i retirada del MHP Puigdemont; ho resumeix amb un binomi de desencís i d’oportunitats: http://www.elnacional.cat/ca/opinio/bandera-espanyola-jordi-galves_201228_102.html

Però, el que vull destacar aquí és la capacitat d’un ciutadà alemany de proposar, a partir de les respostes de l’economista, un diagnòstic i un pronòstic plausible sobre el problema-solució Espanya-Catalunya-Unió Europea d’una manera tan ràpida i concisa. Per tant, destacar la poca capacitat de comprensió i de resposta dels representants polítics i institucions catalanes, especialment quan ha de tornar a ser el poble i webs com aquesta que alerten, un any després, de la manca de comprensió del que hem fet i volem fer com a poble; en definitiva, del què fem.

La paradoxa és que un ciutadà alemany controla més, des del passat, el nostre futur col•lectiu que les nostres institucions i representants, perquè ell viu el present i els nostres representants no.

España guanya o perd i mai no pacta. Els darrers moviments polítics són gesticulació hipòcrita que té per finalitat transmetre a l’opinió pública internacional la sensació de “voluntad de diálogo” dels poders de l’estat i simpatitzants. L’objectiu final és desballestar el moviment independentista subordinant l’estructura autonòmica als designis de Madrid. L’operació sembla disenyada per tornar al sistema del peix al cove… Cal aprofitar aquesta nova etapa autonòmica per construir país i treballar pel referèndum acordat o el reconèixement internacional de la República proclamada. El poble ha de recolzar totes aquelles iniciatives que s’orientin en aquesta direcció.
Per sobre de tot, hem d’aconseguir l’alliberament de tots els presos i preses, el retorn dels exiliats i exiliades i el judici internacional als poders de l’estat i els seus altaveus. Potser que aleshores arribi el moment de la llibertat.

Vicent,
“Lideratge incontestable d’Oriol Junqueras”?

Ens estàs venent la moto com fa TV3 ara i altres TVs naZionalistes espanyoles?

Vols fet un rentat d’imatge a la cúpula botiflera d’ERC?
(Aclariment no parlo del votant d’ERC que si que és independentista i república, parlo de la cúpula autonomista de Junqueras que ebs va enganyar el 21-D)

Masses maniobres més o menys subtils per que la gent es cansi i vagi pensant en una autonomia bis, autonomia que serà arrossegada pel pou econòmic que és la espanya monàrquica en mans de la oligarquia econòmica de sempre.

Puc dir-te que al carrer hi ha molta indignació entre els que vàrem creure en ERC el 21-D, per la seva mentida amb les promeses electorals.
Una ERC, amb mossèn Junqueras al front, que avui es veu com la alternativa de l’independentisme light, es a dir autonomisme maquillat.
Estic amb el que ha dit un altre subscriptor, que Junqueras a l’estiu passat actuava molt probablement de corcó o de talp, amb l’únic desig de fer caure Puigdemont, encara que fos al preu de regalar Catalunya als naZionalistes espanyols.

PERSONALISMES I SECTARISME IDEOLÒGIC

Em semblen força obvies les tres sortides: supressió de l’autonomia, implementar la república o una autonomia endolcida, però amb presos polítics i exiliats?

Avui, però, penso que les anàlisis que podem fer estan determinades 1/ per un punt d’atzar de la situació d’un conflicte greu, que en qualsevol moment pot donar un tomb imprevist; i 2/ per una irracionalitat que ho domina tot (estratègies, tàctiques, etc.) i que en política pot ser letal. La racionalitat fóra lluitar per a la unitat. Però les fòbies personals i les fòbies ideològiques (fonamentalismes sectaris) fan impossible de traçar un camí unitari clar. No voldria pensar que la classe política catalana (els tres partits autonomistes independentistes) està minvada d’intel·ligència, però si no és així, ho dissimulen molt bé. La veritat és que tinc esperances amb la Crida i amb el consell de la República i ja anem veient com aquestes iniciatives són rebudes per ERC i la CUP. I aquestes forces tenen el cinisme de parlar d’unitat? (bé, la CUP en fuig com d’un mal vent de la parauleta).

Com sempre, el que pensa i diu el senyor Partal explica amb prou coherència (fins a dia d’avui ) una posició i una lògica en la mirada dels fets. Sí, és ben clar que quan un partit ha de sortir d’un executiu per corrupció i amb el vot de càstig de més de mig parlamet ( El Congreso de los Diputados ), la situació no és bona. De fet, España sí està trencada, partida en dos, i el tall té un solc a dia que passa més profund. Sí, entre aquesta trencadissa cal afegir el problema contra la voluntat sobirana del 48% dels catalans que vol autodeterminar-se per votar un SÍ a la independència. I també cal sumar-hi la resta de catalans que volen autodeterminar-se per votar un sí, un no, o abstenir-se ( però que volen determinar-se ).
Sí, el dia 30 de Setembre vaig entendre el perquè de la jugada de pòquer del referèndum del 1-O. Entendre, compartir i acompanyar. Y sí, les independències tampoc s’agafen de les estanteries d’un supermercat i es porten a casa; poden costar una mica més d’assolir.
Sí, tan en la guerra com a l’esport el contrincant també juga i mereix un respecte.
Pot ser sí que les cartes hi siguin, però no cal ensenyar-les, en referència al Consell de la República. Tot un artifici, que déu n’hi do l’ofici que pot fer!

Contra la trampa del retorn a la “normalitat”, com si no hi hagues hagut repressio ni violencia estatal, i contra les divisions esperonades per ambicions personals, tenim la mobilitzacio i la pressio que ha d’exercir sobre els liders que encara tenen un raco de sinceritat independentista. La via de sortida es el carrer i la Crida.
Observeu que en Junqueres condiciona els pressupostos–que tenen poc pes, vist que el Senat els tombara de tota manera–als presos politics, pero no parla per res dels exiliats. L’ultim que vol es el retorn d’en Puigdemont.

Hi haurà eleccions al Reino, i la dreta més casposa treurà majoria, en solitari O amb coalició dretana, no importa. Hi haurà eleccions a Catalunya i ERC rebrà el que és mereix. Em sap molt de greu. Els presos seran condemnats a condemnes exemplars. El 155 qui diu que s’ha retirat menteix, només cal considerar com funciona el govern i el parlament de joguina, els mossos i els mitjans d’informació. I els que ens van apallissar, no dubtaran emplear qualsevol altra mitjà O violències. El Reino és passarà per l’arc de triomf ls resolucions d’Estrasburg, i si cal abandonarà laUE.
Espero que tot això que es més que probable, no sigui possible perquè ho impedeixi la República de Catalunya.
Dons ja sabem on ens hem d’aplicar.

Si declarem la república, ja no hem de veure si votem o no els pressupostos del PSOE. Si declarem la república, ja no hem de patir que si ERC pacta amb el colita qualsevol “millora” de l’autonomisme. I sobretot si declarem la república, ja no hem d’esperar sentencies per alliberar els presos, ni les d’aqui un any a Madrid ni les d’aqui a 5 ó 7 anys a Estrasburg, que aquests presos tenen familia i fills petits i pares i marits i mullers que pateixen cada dia, CADA DIA que ens llevem i anem tranquil.lament a treballar.
Que cu—– estem esperant per aturar l’economía amb talls pacífics pero diaris de vies, ports, trens, aeroports, institucions, edificis públics…?
SI hem d’acabar tenin república, que dimonis fem esperant 3, 5 7 anys mes de humil.liacions i greuges i càstics i agresions a persones institucions i llengua quan ja posats ho podem fer ara?