Els temps no passa debades. I la repressió que ja acumulem d’un any ençà mostra cada volta més quins límits té, després d’haver demostrat les capacitats. Aquests últims dies han passat moltes coses significatives. Des del moviment de Pablo Iglesias visitant Oriol Junqueras a la presó i telefonant a Carles Puigdemont fins a la crisi desfermada a Ciutadans per la visita de Carolina Punset a Waterloo. De les dificultats de Borrell per a contenir la crisi amb Bèlgica a l’amenaça real que l’independentisme liquidarà un segon govern espanyol en menys de mig any, cosa que posaria en relleu que no pot haver-hi estabilitat política a Espanya si no hi ha democràcia a Catalunya.

Es comença a veure amb molta claredat que la decisió d’empresonar el govern de la Generalitat va cuasar un greu problema per al moviment independentista que es troba enmig d’un gran desconcert, però es va tornant letal també per a l’estat espanyol, que va fracassar el 21-D i ara és presoner d’una situació que en fa impossible el funcionament polític normal.

És important d’entendre aquesta deriva, sobretot pensant en quines eixides possibles té el conflicte. I se’n dibuixen tres.

La primera és la que voldria el bloc del 155 però és l’única clarament descartable: la derrota de l’independentisme. La gran oportunitat dels partits del 155 va ser les eleccions del 21 de desembre, però van fracassar. D’aleshores ençà s’han dedicat obsessivament a provocar la disputa entre els partits sobiranistes, cosa que els funciona, és prou clar, però que també té uns límits. L’existència de presos i exiliats, i la intransigència de l’estat amb ells no deixa pas gaire espai de maniobra a cap grup independentista per a permetre que es configure un bloc polític diferent i alternatiu. I serà així mentre no es resolga la seua situació, cosa que no és a les mans del govern. Quan Rajoy va posar el cas català en pendent ferroviari, deixant-lo a les mans dels jutges, va malmetre qualsevol possibilitat d’entesa. I ara ho paguen car.

És evident que entre les bases independentistes hi ha un gran desencís i que això podria menar fins i tot a una derrota electoral concreta. Però sense canviar completament el comportament de l’estat espanyol, i vista l’amplada popular que ja ha assolit la proposta independentista, una derrota persistent, més enllà d’alguna anècdota esporàdica, és inimaginable.

La segona possibilitat és la victòria independentista. Una victòria, que era molt creïble a l’octubre, segons el que hem sabut després sobre tot allò que passava a Madrid aquells dies. La recepta, doncs, és crear més primers d’octubre, recuperar la unilateralitat i exercir formes col·lectives de desobediència civil. El problema és que la divisió que hi ha ara mateix dins el lideratge independentista és total i això és molt difícil de fer sense l’acord i la coordinació del govern, del parlament, dels tres partits i de les organitzacions civils.

Però a mi em sembla que aquesta divisió, malgrat les aparences tan dures amb que s’expressa, és més superficial que no sembla. I crec que pot haver-hi moviments, catarsis, dins els partits i dins el moviment independentista en general que ho canvien tot de sobte, de bell nou. Sobretot tenint en compte els presos. Què passarà al carrer i a les institucions quan, malgrat tot, siguen condemnats a vint anys o a trenta anys de presó?

Finalment hi ha una tercera eixida, clàssica en aquestes crisis, però que fins fa poc no havia tret el cap: la recuperació de la normalitat per mitjà d’un gest fort de reconeixement de l’altre. Diguem-ne una nova ‘operació Tarradellas’, amb els moltíssims matisos que caldria afegir-hi.

Els moviments de Pablo Iglesias parlant amb Junqueras i Puigdemont, la visita del president de la CEOE i el líder d’UGT al vice-president o fins i tot la visita, curiosa en tots els sentits de la paraula, de Carolina Punset al president són indicatius que el cordó que l’estat pretenia imposar entorn dels dirigents independentistes es va fent miquetes. Aquesta imatge de criminals que volien atorgar-los ja no se sosté, especialment perquè tothom ha estat forçat a reconèixer que encapçalen un espai polític de dos milions de vots, una majoria gairebé absoluta al Parlament de Catalunya i prop de vint diputats a Madrid, amb l’oposició tancada de la qual tampoc no es pot fer cap política a Espanya. I perquè, passats els primers mesos, l’existència de presos polítics i d’exiliats es va convertint en una nosa per a l’estat espanyol. Per a un estat que veu com el cost internacional que li representa, per a la seua imatge i per al seu funcionament, és molt alt. L’enfrontament amb Bèlgica n’és l’episodi més cridaner, però cal recordar que la setmana passada eurodiputats de gairebé tots els grups van protestar units a la porta del parlament, que diversos diaris europeus publicaren entrevistes a Jordi Cuixart i que a Euronews Daniel Cohn-Bendit entrevistava Puigdemont, amb la gràcia afegida que l’entrevista s’havia de passar també traduïda a l’espanyol per la versió en castellà de la cadena.

Un any després, doncs, els presos catalans i els exiliats no són percebuts com a criminals per ningú, tret del bloc del 155 a Espanya i és clara la sensació que el problema no s’ha resolt ni de bon tros. I ho serà molt més si Pedro Sánchez cau, a conseqüència del pressupost.

Si algú pretén, doncs, el retorn a la normalitat a Catalunya i a Espanya haurà de començar a comptar amb la necessitat de tornar primer la normalitat a la política catalana. I ells saben molt bé que això és completament impossible amb presos i exiliats i actuant contra la voluntat dels votants, expressada el 21-D. Com es podria fer i amb qui? Respondre a això seria massa precipitat ara mateix. Però evidentment Carles Puigdemont encarna una legitimitat doble que ningú més no té i Oriol Junqueras té un lideratge incontestable sense el qual no es pot fer res.

S’atrevirà ningú a Madrid a moure fitxa? Sembla que el ball ha començat però ja ho veurem. I la gran pregunta: un acord en aquest sentit significaria necessàriament la congelació definitiva de la República? No hi ha cap raó perquè siga així, però l’independentisme, si ho vol evitar, haurà de fer moltes feines que incomprensiblement no ha fet encara, començant per la creació del Consell de la República i la publicació oficial de la Declaració de la Independència del 27 d’octubre, com ha demanat de manera adequada l’ANC. Així qualsevol interlocutor espanyol sabria que ja no parla amb el president o el vice-president d’una simple autonomia subsidiària.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb