Les trenta-una nits

Ara fa cinquanta anys, l’estiu del 1976, tres mil treballadors de l’empresa Motor Ibèrica SA es trobaven en vaga des del mes d’abril. Una vaga diferent de les que es fan ara, una vaga salvatge que va durar noranta-sis dies i va costar bastants detinguts i molts acomiadaments.

La vaga va ser molt dura, però estava ben organitzada, de tal manera que es va crear una caixa de resistència a partir de les donacions de milers de persones que donaven suport als vaguistes. La caixa estava organitzada per barris. Els treballadors que vivien al Poble Sec, per exemple, s’encarregaven de recaptar fons al propi barri.

Per això, quan va començar el festival Grec de 1976, l’Assemblea d’Actors i Directors va permetre que cada nit mitja dotzena de vaguistes del Poble Sec, vestits amb la corresponent jaqueta de l’empresa, entrés als jardins i, abans que comencés l’espectacle, recorregués les grades del teatre demanant diners per a la caixa de resistència. Un cop recollits els diners, un company s’encarregava de custodiar-los i fer-los arribar a la caixa central.

Ho sé perquè jo era un d’aquells treballadors en vaga.

Tenia disset anys i a penes havia anat unes quantes vegades al teatre, però aquell juliol del 76, cada nit, després de demanar diners als espectadors, em quedava a veure les obres de teatre o a escoltar els concerts, de manera que, a més de sentir gent com José Afonso o Manuel Gerena, jo, que ja us he dit que no havia vist gaire teatre, vaig poder veure, nit rere nit, grans muntatges, com Roses roges per a mi, de Sean O’Casey; Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga; el Tirant lo Blanc amb adaptació de la Capmany; o Divinas palabras, de Ramón M. del Valle Inclán amb la Companyia Núria Espert, i espectacles de dansa com Camelamos Naquerar.

I allò em va transformar.

Recordo aquells actors i actrius, tan joves aleshores i avui, alguns, ja figures consagrades; recordo el Mingo Ràfols venent gin de Menorca als jardins de la Rosaleda, l’Aurora Garcia, el Mario Gas… Poc després, l’AADC es va escindir i va néixer l’ADTE, el Saló Diana i tot allò. Però aquesta és una altra història.

Han passat cinquanta anys per a tots nosaltres. Aquella vaga que vam perdre va ser una lliçó de vida, i les trenta-una nits passades al Grec aquell estiu del 76 van esdevenir la llavor que em va fer estimar per sempre més el teatre i que probablement em va dur, anys després, a ser guionista. Eren uns altres temps. Però continuo enamorat del teatre i desitjant que tant de bo recuperem un dia aquell esperit de lluita i de transformació.