Les portes giratòries del PSC mai no tanquen

  • Montilla segueix els passos que van marcar Narcís Serra, Josep Borrell i Joan Majó i més alts càrrecs socialistes després de ser ministres

VilaWeb
Pere Martí
06.06.2020 - 21:50
Actualització: 07.06.2020 - 16:54

José Montilla haurà de comparèixer finalment al parlament per donar explicacions sobre la compatibilitat del seu fitxatge per Enagàs amb el manteniment de l’oficina pública que té com a ex-president i que costa uns 400.000 euros l’any. Ho van demanar Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Ciutadans. El PSC s’hi va oposar, juntament amb el PP. Miquel Iceta nega que es tracti d’un cas de portes giratòries perquè entre la tasca de ministre d’Indústria de Montilla i el fitxatge per Enagàs han passat catorze anys, com si el pas del temps servís per a prescriure uns fets que no són delicte, però sí èticament reprovables. L’ex-president Montilla sortirà indemne de la compareixença parlamentària perquè la llei d’ex-presidents permet de combinar la tasca d’ex-president amb el fet de treballar per l’empresa privada. Fins que no es canviï la llei, podrà mantenir el despatx públic i servir els interessos d’una empresa de l’Íbex-35 que va ser una de les principals beneficiades del cas Castor i que van rebre una indemnització pública de 1.300 milions d’euros.

La pràctica de les portes giratòries no és exclusiva del PSC. Passa a tots els partits polítics, amb més o menys intensitat, proporcional al grau de poder que solen tenir. El PSOE i el PP són els que acumulen més casos perquè s’han repartit el poder de l’estat i de les empreses públiques privatitzades, però també s’hi acullen partits acabats d’arribar a la moqueta del poder, com Podem. L’entrada de Montilla al consell d’administració d’Enagàs ha anat acompanyada de la de l’ex-ministre socialista José Blanco i el científic Cristóbal Gallego, considerat pròxim a Podem però, almenys, especialista en energia, una matèria en la qual es desconeix el coneixement de Montilla.

El PSC és un partit que ha sobreviscut a totes les crisis internes i als alts i baixos electorals perquè és una màquina potent de repartiment de càrrecs, sobretot quan el PSOE governa a Madrid. D’entrada sol tenir una quota ministerial, que en aquesta legislatura correspon a Salvador Illa, flamant ministre de Sanitat. Al seu viatge cap a Madrid s’ha endut col·laboradors del PSC, com és normal, entre els quals destaca Víctor Francos, un estret col·laborador de Montilla en la seva etapa com a president de la Generalitat i que treballava al Consorci de la Zona Franca, que dirigeix Pere Navarro, l’ex-secretari general del PSC, que va ser purgat per l’aparell del partit, però després recompensat amb un dels càrrecs més importants del sector logístic de Catalunya.

El Consorci de la Zona Franca és estratègic per a l’economia catalana i l’estat espanyol sempre s’ha negat a traspassar-lo a la Generalitat de Catalunya. Quan a Madrid governa el PP, el presideix algú d’aquest partit, i quan hi arriba el PSOE, el presideix un socialista. Va ser al Consorci de la Zona Franca on van reunir-se els negociadors del PSOE i d’ERC per tancar l’acord d’investidura de Pedro Sánchez en un intent fracassat de passar desapercebuts. El sou del delegat especial del Consorci l’any 2016 era de 156.000 euros anuals, superior al del president de la Generalitat, de 137.000. I els beneficis van ser de 8,3 milions d’euros. Amb més de 12 milions de metres quadrats de sòl industrial i urbà, respon a les prioritats econòmiques del govern espanyol de torn, tot i que la presidència simbòlica l’exerceix la batllessa de Barcelona, Ada Colau.

A més del Consorci de la Zona Franca, els socialistes catalans controlen dues empreses estratègiques per a les infrastructures catalanes, AENA i Renfe. Al capdavant d’AENA hi ha Maurici Lucena, que va tenir un pas breu però intens com a portaveu del PSC al parlament. Després de deixar la política, va fitxar pel Banc de Sabadell, una empresa que sol ser plataforma d’aterratge de polítics de diferent signe, i d’ençà del juliol del 2018 és president i conseller delegat d’AENA. Economista de formació, Lucena ja havia treballat a l’empresa privada abans de dedicar-se a la política. Al capdavant de Renfe hi ha Isaías Táboas, un home de Montilla que va ser cap de gabinet al Ministeri d’Indústria espanyol (2004-2006) i, després, secretari general de la Presidència (2006-2010). En el cas del govern català, no tan sols era la mà dreta del president, sinó que manava en l’accidentat govern tripartit amb ERC i ICV. A Renfe hi va arribar el juny del 2018, i des d’aquest càrrec té a les mans la gestió de Rodalia i la construcció del corredor del mediterrani, dues qüestions clau per al futur de Catalunya i del País Valencià. Tant Lucena com Táboas tenen més poder que qualsevol altre conseller de la Generalitat.

D’Abengoa a Caixa de Catalunya

Són dos casos vinculats al fet que actualment governi el PSOE i, per tant, de designació política. Les portes giratòries del PSC tenen més casos famosos, com el de Josep Borrell, que després d’haver estat ministre d’Obres Públiques i Medi Ambient espanyol, va entrar al consell d’administració d’Abengoa, grup sevillà especialitzat en infrastructures vinculades a les energies renovables, amb una remuneració de 300.000 euros, fet que no va comunicar mentre era rector de l’Institut Universitari Europeu i va haver de dimitir. L’ex-ministre es va vendre les accions d’Abengoa el novembre del 2005, just abans que perdessin un 65% del valor a la borsa, usant informació privilegiada. El cas el va perseguir mentre va ser ministre d’Exteriors de Pedro Sánchez, i es va resoldre amb una multa de la Comissió del Mercat de Valors espanyola de 9.300 euros, un pessic tenint en compte que en cobrava 300.000 anuals. Un altre cas famós de portes giratòries és el de Narcís Serra, que després de deixar la vice-presidència del govern espanyol per una polèmica d’espionatge va passar a presidir Caixa de Catalunya, on es calcula que va guanyar 1,2 milions d’euros. La gestió a l’entitat va acabar als tribunals. Mentre era a Caixa de Catalunya va representar l’entitat a Gas Natural i un cop va haver tancat l’entitat financera, va entrar a Telefònica, una altra de les empreses de l’Íbex-35 privatitzada per Felipe González. I encara un altre ex-ministre del PSC, Joan Majó, també d’Indústria, com Montilla, ha estat assessor d’Endesa, on cobra la modesta xifra de 25.000 euros anuals, segons fonts empresarials.

Aquests són els casos més espectaculars de portes giratòries del PSC, que són coneguts per la importància pública o perquè han acabat passant pels tribunals, però n’hi ha molts més, de dirigents o de quadres anònims col·locats en empreses com ara Transports Metropolitans de Barcelona, on el 25% dels treballadors són del partit de Miquel Iceta, segons fonts de l’empresa. No parlem de delictes, perquè les portes giratòries no ho són, però és evident que és una pràctica èticament reprovable, que enforteix alguns partits, com el PSC, però afebleix la democràcia. Les portes giratòries haurien de ser prohibides, però com que tots els partits se’n beneficien, d’una manera o d’una altra, no hi ha ningú que s’atreveixi a proposar-ho seriosament, més enllà de promeses de bones intencions que acaben perdudes als despatxos dels parlaments.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any