Una imatge de la Ciutat de les Arts i les Ciències durant la visita de Benet XVI (Fotografia:Wikimedia / Millars)

Tot allò que envolta la visita del papa a València el juliol del 2006 és dolorós o sòrdid. O totes dues coses. Era dolorós perquè Benet XVI va arribar a una ciutat commocionada, on tot just feia tres dies de l’accident del metro que va costar la vida a 43 persones i en va ferir 97. Era dolorós perquè eren difícils de pair, les imatges d’una València que lluïa blanca i groga i festiva, amb els colors del Vaticà, mentre amagava els cadàvers sota les ampul·loses capes cardenalícies i principesques. Somriures i reverències i besades d’anell del president Francisco Camps, la batlessa Rita Barberà… I era sòrdid perquè tot el que va generar, a banda d’imatges espectaculars de la València de Calatrava, és un rastre de pèrdues i lladrocinis. Les investigacions periodístiques i judicials han deixat al descobert capteniments obscens, converses que fan passar molta vergonya i declaracions nauseabundes aportades com a proves judicials.

Catorze anys després dels fets, la sentència de l’Audiència condemna els sospitosos habituals que ja han eixit en altres peces de la Gürtel, Francisco Correa, Álvaro Pérez, el Bigotis i Pablo Crespo. I inclou el nom de Pedro García, que havia estat secretari de comunicació de l’ex-president Francisco Camps i, quan això va passar, era el director general de Radiotelevisió Valenciana. Perquè el tribunal certifica l’adjudicació il·legal del contracte del subministrament de pantalles i aparells de so per a la visita de Benet XVI. El sobrecost de tot plegat és de més de tres milions d’euros.

Tot això va començar a covar-se mesos abans, quan la insistència del president de la Generalitat llavors, Francisco Camps, va fer que Benet XVI triara la ciutat de València com a seu de la cinquena trobada mundial de les famílies. Es va constituir una fundació que havia de gestionar tot allò relacionat amb la visita del papa. Hi participaven l’arquebisbat, la diputació, l’ajuntament i la Generalitat. Cada institució hi aportava deu mil euros, perquè deien que el cost de tot plegat havia de ser de quaranta mil. Al remat, costà quaranta milions. 

Álvaro Pérez va començar a fer allò que millor sabia: rapinyar d’ací i d’allà per aconseguir una “pastuqui important per a tots, com recull Sergi Castillo al llibre Yonquis del dinero.

Havia de ser un esdeveniment planetari que havia de regar amb diners la ciutat. S’esperava l’arribada d’un milió de pelegrins, però es calcula que la xifra just va arribar a una quarta part. Es van encomanar set mil urinaris portàtils que clapaven places i carrers de la ciutat, però cinc mil van quedar sense usar.

Juan Cotino, membre numerari de l’Opus Dei, era conseller d’Agricultura, però va esdevenir coordinador de la visita del papa. El mes d’abril passat, poc després d’haver declarat com a acusat en el judici, va morir víctima de la covid. També ha mort durant el procés qui era responsable tècnic de Canal 9, Luís Sabater. Les seues responsabilitats penals han quedat extingides.

Com que l’Encontre Mundial de les Famílies s’havia de veure per tot el món, calia una televisió que repartira el senyal. És costum que, com a cap d’estat que és, les visites oficials del papa les transmeta la televisió pública de l’estat que visita. En aquest cas, ho va fer Canal 9. Potser va ser l’única volta a la història que actuava com a televisió de país, del País Valencià. 

El producte audiovisual que va oferir va ser de primer nivell, homologable al de qualsevol altre mitjà públic. No van escatimar res: tres-centes persones, sis unitats mòbils, cent càmeres i dos helicòpters, una càmera zenital suspesa a 40 metres d’altura, entre més i més innovacions incorporades en una transmissió impecable. L’Acadèmia de la Televisió va premiar Canal 9 per la feina ben feta.

Totes les imatges que es generaven des de la Ciutat de les Arts i les Ciències s’havien de poder contemplar també des de qualsevol punt de la ciutat. Calien pantalles. Quaranta-set pantalles gegants. Pantalles cares. Pantalles que la trama Gürtel, dirigida a València per Álvaro Pérez, amb la complicitat dels responsables de Canal 9, facturaria a preu d’or. Concretament, set milions i mig d’euros per llogar les pantalles, el so i la megafonia, va cobrar Teconsa a Radiotelevisió Valenciana. 

Durant el judici, Pedro García va confessar els fets. En canvi d’una rebaixa de la pena de quaranta anys, que era la petició inicial, la fiscalia en va demanar set. Finalment, l’han condemnat a sis anys i nou mesos. I sí, en el torn d’última paraula va demanar perdó, i va dir que sí, va implicar-hi qui era el seu amic, Francisco Camps, i va dir que havia rebut pressions polítiques perquè les pantalles s’adjudicaren a l’empresa que representava Álvaro Pérez, el Bigotis. I va sucumbir a les pressions. També va admetre que havia rebut alguns regals per valor de prop de quatre mil euros de les empreses del grup. 

La sentència pel cas de les pantalles de la visita del papa, com és coneguda popularment la causa, arriba tard. I arriba a un país i a una ciutat molt diferents de com eren l’any 2006. Televisió Valenciana, una de les grans perjudicades, va anar a negre ara fa set anys. I cosa que és més important, ja hi ha responsables de l’accident del metro de València que es van voler amagar davall la catifa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.