Només han passat sis anys, però sembla que n’hagin passat quinze, des d’aquella nit electoral del maig del 2014 quan una formació desconeguda i covada entre tertúlies i facultats madrilenyes de polítiques, com caiguda del cel, va esdevenir la quarta força espanyola amb cinc diputats al Parlament Europeu. El desembre de l’any següent, hi havia eleccions a l’estat espanyol, que arrossegava quatre anys d’una majoria absoluta de Mariano Rajoy, i els mitjans i les enquestes començaven a albirar una esquerda del bipartidisme, però amb Esquerra Unida i UPyD en lloc de Podem i Ciutadans. El secretari general de la formació estrella, Pablo Iglesias, predicava un discurs duríssim contra els bancs, ‘la casta’ política i la gestió de la crisi econòmica. Amb l’impuls de la mobilització del 15-M, declamava que s’havia d’arrabassar la sobirania als bancs i les altes fortunes, si calia, ‘amb una moneda nova’, perquè ‘aquest euro’ no servia.

Exigien una auditoria pública del deute per a reestructurar-lo i no pagar les parts que s’haguessin ‘contret de manera il·legítima’; la derogació de l’article 135 de la constitució espanyola, que obliga l’estat a complir el dèficit; la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis; la supressió de les empreses de treball temporal i de l’aforament; una moratòria del deute hipotecari dels habitatges de famílies amb dificultats; la paralització immediata de tots els desnonaments de primers habitatges i locals de petits empresaris; sancions a les multinacionals que no paguin els seus impostos a Espanya. Aspiracions que s’han esmicolat o relegat pel camí.

No tan sols el contingut era diferent, aleshores. També ho era el to, la cultura política que pretenien traspuar. ‘En el moment que ens assemblem mínimament a la “casta”, som morts’, deia Iglesias. ‘És un perill que, després de quatre anys, em vegin com un més.’ ‘Vaig felicitar Pedro Sánchez quan va guanyar les primàries per a ser secretari general del PSOE i no em va contestar.’ ‘Això passa perquè no ens suporten’, deia a Jordi Évole en una entrevista. ‘Si algun dia arribes a governar i t’adones que tot allò que havies promès al teu programa electoral no ho pots fer, què passarà?’ ‘Hauria de dimitir’, sentenciava, arrufant les celles.

Han canviat moltes coses. L’experiència de govern amb les batllies de Barcelona i Madrid, una incursió al congrés espanyol molt més tímida que no preveien al principi, la consulta del 9-N, el suport dels socialistes a Rajoy, el cop intern contra Sánchez, el referèndum d’independència, el 155, la presó, l’exili. Tot plegat, capgirat, ha anat emmotllant l’esquerra espanyola, i a la formació morada parlen d’adaptació a les circumstàncies. Iglesias és avui el vice-president segon de Sánchez. ‘Fer política és navegar entre contradiccions’, es defensa. Aquí n’hem comptades onze des que, fa poc més d’un mes, Podem va arribar al govern espanyol.

L’abstenció al 155 digital

Abans que Sánchez fos investit, però quan ja s’havia fet públic l’acord de govern entre els socialistes i Podem, l’executiu espanyol va aprovar el decret de la llei mordassa digital ‘contra la república digital catalana’ amb els vots de PP, Ciutadans i l’abstenció de Podem. L’objectiu del govern espanyol era impedir que el govern de la Generalitat de Catalunya pogués obrir pàgines web amb el servidor d’internet a l’estranger com a mesura de protecció davant la justícia espanyola. El corrent dels Anticapitalistes del partit d’Iglesias, que finalment l’han abandonat, va considerar la decisió ‘vergonyosa’ i lamentava que Podem col·laborés a ‘retallar drets i garanties democràtiques’. Iglesias havia criticat la proposta socialista molt durament durant la campanya electoral, dient-ne que era ‘posar portes al camp’. El decret aprovat amb el suport de Podem permetrà al govern espanyol de tallar internet en situacions que ‘puguin afectar l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional’.

El nomenament de Dolores Delgado

Quan Dolores Delgado encara era ministra de Justícia del primer govern Sánchez, l’ex-comissari Villarejo va fer públics els àudios d’un dinar que havia tingut amb ella i Baltasar Garzón i que contenien declaracions molt polèmiques de la socialista. Titllava de ‘marieta’ Fernando Grande Marlaska i feia broma amb l’ús de prostíbuls dels seus companys de feina. Iglesias va demanar que dimitís. ‘Tot allò que representa el món de Villarejo és brutícia, deixalles. Qualsevol polític que es barregi amb això s’hauria d’allunyar de la funció pública, que ha de ser noble’, va afirmar Iglesias, sense pèls a la llengua. El govern de què forma part va nomenar Delgado fiscal general de l’estat, i ell va sortir a defensar-la: ‘Va demanar perdó i va demostrar el seu compromís contra les clavegueres.’ I hi va afegir: ‘Qualsevol jutge té ideologia.’ Anys enrere, a més, el seu partit havia criticat formalment que els càrrecs judicials d’alt rang es nomenessin a dit.

Arraconament al govern

Un cop anunciat el pacte de govern de coalició, també restaven antigues i evaporades aquelles pretensions d’Iglesias en les negociacions de la legislatura anterior, quan va presentar a Sánchez la seva pròpia proposta de composició del govern, en què el socialista era president i ell, vice-president únic. Aquesta vegada es va informar ràpidament que el càrrec d’Iglesias aniria un rang per sota de Carmen Calvo, qui continuaria de vice-presidenta, i que encara n’hi hauria una més, l’econòmica, amb Nadia Calviño al capdavant. Podem tindria, a més d’Iglesias, quatre ministres, gairebé una quarta part dels disset socialistes que hi havia aleshores. Però un cop segellada la investidura, Sánchez va afegir una quarta vice-presidència, per a Teresa Ribera, i sis ministres més, amb l’executiu més nombrós d’ençà de Suárez, gairebé diluint la presència de Podem. A més, Treball, el baluard més influent de Podem, es quedava sense les competències decisives en seguretat social, per a la qual havia creat un ministeri nou encarregat a José Luis Escrivà, un perfil tecnòcrata i socioliberal. Ell no era l’únic a la dreta del PSOE: la mateixa Calviño havia estat directora general de Pressupostos de la Comissió Europea de Juncker, on Iglesias volia Alexis Tsipras, i havia estat pre-candidata a la presidència del Banc Central Europeu.

Tezanos repeteix

Un altre dels qui ha repetit és José Félix Tezanos, a la presidència del CIS, l’òrgan que s’encarrega de fer els estudis d’opinió pública a l’estat. Tezanos va protagonitzar la legislatura passada una campanya severa de l’oposició espanyola, que el considera imparcial per la seva militància al PSOE. De fet, havia format part de la comissió federal del partit fins al dia que va assumir el nou càrrec. Iglesias no només l’havia criticat, dient que ‘el CIS no és patrimoni del partit que governa’, sinó que el va denunciar davant la JEC per ‘declaracions inacceptables i partidistes’. Sánchez l’ha tornat a nomenar perquè continuï al capdavant de l’òrgan i ara Podem hi ha donat suport.

L’aplaudiment al rei espanyol

També va causar discrepàncies internes l’aplaudiment que els ministres de Podem van fer al discurs del rei espanyol a la cambra baixa per a inaugurar la legislatura. No ho havien fet cap de les vegades anteriors, en què Iglesias havia qualificat els discursos de ‘decebedors’. Aquesta vegada, el portaveu de la formació, Pablo Echenique, va considerar que Felipe VI havia estat ‘valent’, cosa que va costar la desaprovació dels Anticapitalistes, que en un piulet es demanaven: ‘Voleu dir que no se us escapa de les mans?’

L’expedient de ‘Billy el Nen’

La junta de portaveus del congrés espanyol va vetar que el govern hagués de publicar el full de serveis de l’inspector de la Brigada Político-Social Juan Antonio González Pacheco, també conegut pel seu sobrenom de torturador, ‘Billy el Nen’, amb els vots previsibles del PP, Vox, Ciutadans i PSOE, però també el de Podem, tot i que la legislatura passada Pablo Iglesias va demanar que li retiressin les condecoracions. Fins i tot, va plorar a l’hemicicle mentre recordava a l’ex-ministre Zoido les tortures de ‘Billy el Nen’. Després van rectificar, van adduir un ‘error’ de plantejament jurídic i ara hi han votat a favor.

Matisar la derogació de la reforma laboral

Després d’haver promès una vegada i una altra que derogarien la reforma laboral del govern de Rajoy quan fossin al poder –la qual diuen que ‘ha desconstruït el món laboral com el coneixíem’–, la ministra de Podem amb més poder al govern espanyol, la gallega Yolanda Díaz, militant del Partit Comunista, va assegurar en una entrevista al diari El País: ‘La reforma laboral no es pot derogar del tot’ perquè això ‘seria irresponsable’. També afirma que ‘no tindria cap sentit tornar a una situació com la d’abans del 2012’, tot i que ella i el govern continuen emprant el terme ‘derogació’ i la planifiquen en dues fases.

Guaidó, de colpista a ‘un actor important de l’oposició’

Podem també s’ha entrebancat en una de les polèmiques que fa setmanes que aclapara la premsa espanyola, la reunió secreta del ministre José Luis Ábalos amb la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez, a l’aeroport de Barajas, i la posterior visita a Espanya de l’autodenominat president encarregat de Veneçuela, Juan Guaidó. Fa un any, a Podem l’anomenaven ‘colpista’. En una entrevista recent, però, Iglesias va dir que era un ‘actor important de l’oposició’.

L’assumpció del 155

Després d’una oposició retòrica ferma contra el 155 durant les hores més delicades del procés, Iglesias ha canviat de parer. Tot i que després ho va matisar, Iglesias va respondre, en una entrevista a Antena 3, a la pregunta de si donaria suport al 155 en un govern de coalició amb el PSOE: ‘Clarament, nosaltres ja hem dit que, tot i que teníem una posició de diàleg, acceptarem la llei i la posició de lideratge del PSOE.’

L’adeu al referèndum

Tot i que hi va haver un daltabaix en la campanya electoral per a les eleccions espanyoles del 28 d’abril, perquè Podem havia exclòs el referèndum d’autodeterminació de les seves propostes programàtiques, els dirigents del partit es van afanyar a rectificar. Però amb l’entrada a un gabinet capitanejat pel PSOE, i amb la decisió d’Iglesias i Podem de tancar files amb ‘el lideratge del PSOE’ en qüestions espinoses com el 155, Podem ha assumit la rígida determinació de Pedro Sánchez, que una vegada i una altra ha promès que no permetrà cap referèndum pactat amb Catalunya.

Cap ministeri de Plurinacionalitat

El 2016, l’any que Ciutadans i PSOE van presentar la seva proposta de pacte ‘reformista i de progrés’ per a desallotjar Rajoy, ja quadraven els comptes per a una aritmètica parlamentària que podria haver fet president Sánchez dos anys abans, amb Podem i els independentistes catalans. Sánchez ho va temptejar, però l’estat profund se li va abraonar i el van acabar fent fora de la secretaria general del partit. En aquells temps, Iglesias exigia un ‘Ministeri de Plurinacionalitat’ per a Xavi Domènech que s’encarregués de l’organització d’un referèndum. Ara no tan sols han renunciat al referèndum, sinó que la defensa de la plurinacionalitat ha quedat en segon pla i l’aposta d’un executiu estèticament amable amb Catalunya, sembla que també.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb