Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El filòsof del llenguatge Herbert Paul Grice, més conegut per Paul Grice, a mitjan segle passat, va proposar una teoria sobre la comunicació que paga la pena repescar. Un dels seus supòsits partia era que totes les activitats humanes són cooperatives i, per tant, també ho és la comunicació. En la comunicació, les persones compartim un objectiu i coordinem les nostres accions per tal d’arribar a reconèixer-nos mútuament les intencions i perquè així la conversa arribi a bon port.

Grice concretava aquest principi de cooperació en quatre màximes o estàndards de conducta que els humans aprenem implícitament al llarg de la nostra experiència amb la llengua mentre interactuem amb els altres. Formen part de les nostres habilitats lingüístiques, socials i, necessàriament també, cognitives. Les va anomenar màximes de quantitat, qualitat, relació i manera. Es tracta de principis molt elementals, que són indispensables perquè la comunicació funcioni adequadament. Les formula en termes de normes generals de funcionament i, en conseqüència, es tracta d’universals elementals de la comunicació, d’aplicació universal, es parli la llengua que es parli.

Les descriuré molt breument perquè, ara i aquí, en vull parlar només d’una. (1) La màxima de quantitat dóna la informació necessària i no més de la necessària, (2) la de qualitat: no diguis el que creus que és fals i no diguis res que no puguis provar, (3) la màxima de relació: sigues pertinent, i (4) la de manera: sigues clar, breu, ordenat. O sigui, com podeu comprovar, són d’aplicació en qualsevol llengua i, en definitiva, permeten que les llengües resultin instruments econòmics, eficaços i clars.

Com ja he avançat, em centraré en una: la de qualitat. Aquesta màxima parteix de la idea que les persones actuem honestament, diem la veritat. Si no partíssim d’aquest supòsit, ens veuríem obligats a qüestionar tot el que ens diguessin, cosa que faria molt difícil la comunicació. Precisament perquè partim d’aquest principi, es menteix. Quan mentim, transgredim aquesta màxima conscientment perquè sabem que l’altra persona –per defecte– l’aplicarà i es creurà el que li diem. D’aquesta manera, li farem creure un estat de fets o una creença que no es correspon amb la realitat i farà la interpretació que ens interessa que faci en aquell moment.

I doncs, què passa quan només es diu una part de la veritat? Quan s’insinua alguna cosa, sense verbalitzar-la explícitament, o quan es fa allò que se n’ha dit una mentida pietosa, es menteix? Quan un polític no dóna tota la informació, és a dir, diu la que li interessa donar i evita explicitar la que li interessa que no se sàpiga, menteix? Doncs sí. Es menteix perquè s’intenta fer creure a l’altre una realitat diferent de la que és.

Hi ha qui considera que, molt sovint, és prudent que els governants siguin reservats amb segons quines qüestions. No obstant això, costaria arribar a un acord ampli respecte a moltes de les qüestions. Traçar aquests límits no és cosa fàcil. Però als ciutadans no ens agrada tenir la impressió que ens amaguen informació i reclamem transparència; possiblement per això s’associa política amb manipulació. Quan només donen una part de la informació manipulen les nostres creences, el nostre estat mental.

Aquests darrers mesos estem immersos en les mitges mentides contínuament. D’exemples n’hi ha a cabassos. Posem per cas el que va dir dimarts 21 la Ministre Celáa en una entrevista a TVE. L’entrevistador li preguntava per una afirmació que, en conferència de premsa, havia fet un parell de dies abans un general de la Guàrdia Civil. Aquest senyor havia dit que una de les dues línies de treball que duien a terme era minimizar ese clima contrario a la gestión de crisis por parte del Gobierno per poder així intentar desmentir els bulos amb les seves xarxes socials. (Això aquest general ho va dir, és enregistrat i jo ho he transcrit literalment.) Aquest és el context de les declaracions de la ministra, un context que segurament molta gent desconeix perquè moltíssima gent viu al marge de l’actualitat política (molts dels meus alumnes en són un exemple). I què va dir la sra. Celáa? Ho transcric numerant-les per poder-les comentar.

«[1] Corresponde a las Fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado investigar y perseguir el delito, que enjuiciarán después los tribunales. [2] Y, evidentemente, en un momento como este tenemos que proteger a la ciudadanía de mensajes falsos, [3] precisamente para tratar de mantener las condiciones sanitarias que es preciso mantener en un momento de pandemia como este. [4] No podemos aceptar que haya mensajes negativos, mensajes falsos en definitiva! [5] que transmiten a la ciudadanía consecuencias que luego pueden alterar su salud y que, además, [6] van en contra de lo que significan los criterios científicos y la integridad de las Instituciones públicas.»

Res a dir amb relació a l’afirmació 1, és certa. La 2 fa que ens preguntem si en altres circumstàncies deixarien passar els missatges falsos, però en principi pot passar per certa. La 3 pot colar si la memòria operativa de les persones és curta o si no paren gaire atenció al que es diu, perquè certament les condicions sanitàries en aquesta pandèmia són importants. Ara bé, qui està al cas i ha retingut la informació anterior es deu preguntar què tenen a veure els missatges falsos amb la importància de preservar les condicions sanitàries. Aquí ja hi deu haver algú qui hi va detectar una fal·làcia. Arribats a la 4 s’encenen les alarmes definitivament perquè equipara els missatges negatius amb els falsos. S’hi fa evident que la ministra menteix. La màxima de qualitat diu que has de dir la veritat i resulta que es pot dir la veritat negant o criticant un missatge, donant-hi raons en contra, evidentment. L’argument empitjora quan arribem a la 5 perquè el que transmet és que un missatge de crítica o negatiu té efectes en la salut de la població. Una altra fal·làcia, per cert. A la 6 s’equiparen els ‘criteris científics ‘amb la ‘integritat de les institucions públiques’. A casa meva diríem i què té a veure el cul amb les quatre témpores?

El que fa la ministra és donar informacions certes però barrejant informacions de naturalesa diferent i vinculant-les entre elles, amb l’objectiu que el discurs sembli convincent. Això, en termes de Grice, se’n diu una flagrant infracció de la norma perquè és un discurs muntat sabent o creient que l’oient no se n’adonarà.

Els estudis sobre comunicació han mostrat que la probabilitat que detectem un mentider en el mateix moment que diu la mentida és del 50%. És a dir, és aleatori, depèn de l’atzar. La pega en el cas de la ministra és que, molt poca estona més tard de les seves declaracions, es va saber que el tal general de la Guàrdia Civil havia enviat un correu electrònic als comandaments demanant-los que identifiquessin les notícies falses que poguessin generar estrés social y desafección a instituciones del Gobierno. O sigui, el dia 19 d’abril el general –potser per la seva formació de naturalesa militar– es va adequar estrictament a la màxima de qualitat, i els polítics del Gobierno del Estado, que durant 48 hores havien intentat maquillar l’afirmació perquè havien rebut moltes crítiques, van quedar despullats com el rei nu.

Si hi sumem l’embolic amb les màscares (que només són màscares per la seva estructura, però no per la seva funció) o amb els tests ràpids comprats pel Gobierno a la Xina, que només detecten el 50% dels casos (és a dir pur atzar i, en conseqüència, no serveixen per a la funció que hauríem de tenir), o la cara seriosa excessivament teatral del President Sánchez, què queda que sigui veritat?

Un altre exemple de mitja mentida és la declaració del diputat al Parlament de Catalunya Sergi Sabrià amb relació a quan els nens i joves podrien començar a sortir al carrer a estones. Aquest és un més dels temes en què els dos governs no semblen estar d’acord. Dimarts 21 d’abril, aquest diputat va aconsellar als pares que, en aquesta qüestió, fessin cas al Govern de la Generalitat i que la Guàrdia Civil no els multaria si els trobava amb el fill pel carrer. Jo diria que, ateses les circumstàncies, és molt dir perquè no té cap garantia que la Guàrdia Civil no ho faci. Ara bé, suposem que té raó i que les probabilitats que la GC els aturi siguin baixes, especialment en determinats municipis, què diria Sabrià si els aturés i multés la guàrdia urbana del municipi corresponent? I si els posés una multa encara més alta?

Aquest diputat, i tot el govern català, fan veure que poden actuar independentment del que mana el govern de Pedro Sánchez, quan és fals. Agradi o no agradi, l’estat espanyol ho ha recentralitzat tot. Des de la perspectiva d’un català federalista o independentista, i atenint-nos a Grice, seria més prudent posar les cartes sobre la taula i dir a l’opinió pública quina és la situació real i no anar a mitges tintes. A la gent no li agrada sentir-se enganyada. Si la gent detecta que els governants no actuen amb honestedat, les conseqüències poden ser contràries a les que el polític de torn desitja. El mateix diria a la consellera Budó. Potser sí que a Catalunya hi hauria hagut menys morts perquè econòmicament potser hauríem pogut dotar de més recursos les residències i el sistema sanitari, però sap allò de ‘si jo fos formiga…?’ És un contrafactual i, com a tal, indemostrable. (Una recomanació al govern català: que dediqui els esforços a mostrar públicament amb dades les contradiccions del govern de l’estat.)

Podríem aplicar la màxima de qualitat a altres àmbits com el periodisme o la publicitat. El #Estevirusloparamosunidos no té pèrdua. Podríem dir, per exemple, que, si fos el cas, el millor seria demanar ajuda a les pinyes castelleres en lloc de demanar-la als científics, però m’allargaria massa.

Recordem bé l’atemptat d’Atocha del dijous 11 de març de 2004, recordem com va gestionar la informació el PP –que aleshores era el partit del govern de l’estat– i el resultat de les eleccions que van tenir lloc aquell mateix diumenge. El PP les va perdre de tan flagrants que van ser les seves mentides. Veurem què passa ara.

Montserrat Cortès-Colomé, membre del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.