Les memòries d’un capellà menorquí comunista que bevia gintònics

Hi ha llibres que són de cocció lenta i les Memòries de Josep Seguí que ha publicat l’Institut Menorquí d’Estudis n’és un. També l’escriptura ho va ser, en part pels greus problemes de visió que tenia. Empès per amics i coneguts, i conscient que la seva vida podia tenir elements d’interès per a les generacions futures, s’hi va posar l’11 de juliol de 1982, el dia que casualment feia 27 anys que havia dit la primera missa i també el dia en què Itàlia va guanyar Alemanya per 3 a 1 a la final del Mundial de futbol. “Primer he vist el partit, després he resat completes, i m’he dit: per què no he de començar avui?” Així arrenquen unes memòries en què deixa clar d’entrada que no té “cap pretensió d’escriure història, ni de fer literatura: senzillament, vull contribuir a la ‘memòria popular’”.

Josep Seguí va ser un capellà menorquí peculiar. Per començar, era comunista. De paraula, de vot i d’acció. Defensor de les idees i crític amb la manera com les aplicaven els partits comunistes arreu del món. Però el comunisme defensa la redistribució de la riquesa? Doncs ell, que era el senyor de Son Puig Gran, una gran finca agrícola de més de 120 hectàrees que havia heretat, va decidir de vendre-la i donar els diners a Intermón, ONG vinculada als jesuïtes, per impulsar projectes solidaris al Tercer Món. S’ho va haver de rumiar molt, perquè el lligam emocional amb aquest lloc era molt gran, i les berenetes a l’ombra d’uns alzinars que hi havia a prop de les cases el feien especialment feliç, però al final es va acabar imposant el fet de ser fidel a unes creences i uns principis.

Quan es va morir, l’agost de fa cinc anys, li vaig escriure aquest article d’homenatge en què destacava l’episodi en què va dir no a la dona de Franco, que també apareix a les memòries. Bon amic dels pares, poder allargar i mantenir l’amistat amb Josep Seguí va ser dels llegats bonics que he rebut a la vida. Un capellà a qui pots convidar a gintònics i amb qui pots parlar del celibat o de si és millor reformar o dissoldre l’Església com a institució sempre serà del meu equip. Quan podia, m’agradava anar a les seves misses. A diferència del que estava acostumat, els seus sermons no feien adormir-se. Eren lúcids i actuals, crítiques ferotges al funcionament de la societat i invitació directa a actuar per canviar-la. Si estava inspirat era capaç de fer autèntiques arengues revolucionàries des de l’altar. En acabat, amb la ironia que el caracteritzava, a vegades em preguntava: “Creus que els haurà agradat avui l’homilia a les meves beates?”

Fill d’una família amb diners i ben catòlica de Maó, la seva vocació religiosa va ser tardana. Va fer els estudis eclesiàstics a Salamanca i es va ordenar de capellà el 10 de juliol de 1955, quan tenia vint-i-nou anys. L’Església Catòlica a l’Espanya del 1955 era de tot menys progressista. Encara faltaven set anys per al concili Vaticà II. El capellà Joan Febrer, company de batalles de Josep Seguí, ho explica molt bé a la introducció del llibre: “Es tractava d’una Església organitzada jeràrquicament amb una estructura piramidal en la qual, en paraules del jesuïta Víctor Codina, ‘uns pocs ensenyen, manen i celebren, i els altres obeeixen, aprenen, resen, callen i paguen’. […] Església i Estat caminaven boni bé al mateix pas i representaven el predomini d’una Espanya sobre l’altra.”

El gruix del llibre de memòries explica “amb pèls i senyals, i amb l’humor, fina ironia i humanitat que caracteritzaven Josep Seguí” (Joan Febrer dixit) les aventures d’un grup de capellans implicats en el procés de revisió, ruptura, canvi i obertura d’aquesta Església nacionalcatòlica, autoritària i allunyada d’aquells a qui en teoria deia i diu defensar, que són els més pobres i desvalguts. La majoria d’aquests capellans es movien en l’òrbita dels Cristians pel Socialisme i d’una teologia de l’alliberament que creien que calia aplicar més enllà de l’Amèrica Llatina. Seguí explica al llibre la seva implicació en les lluites polítiques i sindicals de la Menorca postfranquista i l’admiració i amistat amb referents intel·lectuals de l’esquerra catalana, com ara Alfons Comín, José María Valverde, Jaume Botey, Manuel Vázquez Montalbán, Ignasi Riera, Enrique Miret Magdalena i Joan García Nieto.

L’escriptura de les memòries s’estronca l’octubre del 1992. Explica que ha estat refredat i intueix que ja transita pels camins que duen a una autèntica vellesa, en què “res ja no és com abans, les flaqueses són més debilitats i les forces es van perdent”. Encara va viure una bona colla d’anys, però per manca de salut o d’esma ja no va escriure més. Va enregistrar alguns apunts dispersos en cintes de casset i res més. Com diu el periodista polonès Ryszard Kapuściński, la memòria fa molt curt sense la paraula escrita. Gràcies a aquest llibre, les generacions futures podran descobrir que un seguit de gent, en un lloc i un moment molt determinat, la Menorca dels anys anteriors i posteriors al concili Vaticà II, van maldar per dur a terme una tasca ingent: transformar l’Església Catòlica. Em faria feliç trobar un capellà menorquí jove a qui convidar a un gintònic i parlar dels desafiaments pendents seixanta-cinc anys després.