13.07.2026 - 21:40
Hi ha una idea que la lingüística va enterrar fa un segle, però que la política espanyola continua exhumant cada matí: la idea que hi ha llengües superiors –l’espanyol, pensen ells– i llengües inferiors –el català, l’occità, l’èuscar, el gallec, l’asturià… Llengües completes i llengües domèstiques. Llengües que donen drets i llengües que solament donen records.
Tret dels lingüistes nacionalistes espanyols –més nacionalistes que lingüistes, com és habitual al país veí–, cap lingüista seriós no la defensa, aquesta teoria, avui. Per posar-ne dos noms, de Sapir (“quan es tracta de forma lingüística, Plató camina amb el porquer macedoni, i Confuci amb el caçador de caps d’Assam”) a Jakobson (“les llengües difereixen en allò que han d’expressar, no en allò que poden expressar”), tothom sap que totes les llengües són sistemes complets, capaços d’expressar-ho tot, i que no hi ha cap llengua més apta que cap altra per a la ciència, el dret, la revolució o la poesia.
Quan una llengua no té paraula per a una cosa, la crea, com han fet totes. Allò que en diuen “la jerarquia de les llengües” no existeix del punt de vista de la gramàtica. Tan sols existeix en el registre de la força, quan parlem de tancs i canons. Max Weinreich, el gran lingüista de l’ídix –segurament la llengua que sabia millor que cap altra què vol dir no tenir exèrcit i quin preu té–, ho va condensar en la frase més citada de la disciplina: “Una llengua és un dialecte que compta amb un exèrcit i una marina de guerra.” No hi ha res més a entendre ni a discutir. Qualsevol intent de jerarquització de llengües és una guerra més o menys disfressada. Tota la resta és decoració jurídica.
Una decoració jurídica que cal denunciar sempre, perquè és el mecanisme amb què la força es fa passar per raó. Quan un estat estableix que una llengua és de coneixement obligatori per a tots els ciutadans i les altres són simplement tolerades –allà on encara respiren i mentre hom espera que es vagen morint– no fa una constatació lingüística: fa un acte de sobirania –i de repressió, en la part que correspon– sobre les persones.
Diu –i demostra!– que hi ha uns ciutadans amb una llengua que és un dret sempre protegit, i imposat si cal, i ciutadans amb una llengua que és problema seu i que sempre es trobaran amenaçats. I això no és cap matís tècnic: és la divisió dels ciutadans en dues classes, la creació d’una mena d’apartheid lingüístic, símptoma de tantes coses. Perquè les llengües –sembla ridícul haver-ho d’explicar, això– no parlen soles ni existeixen al marge dels seus parlants. Quan un estat –Espanya o França, que en això són igualets– proclama que una llengua val més que una altra, allò que proclama de debò és que uns parlants –uns ciutadans– valen més que uns altres. No hi ha hagut mai cap jerarquia lingüística oficialitzada que no siga l’oficialització d’una jerarquia de persones. Supremacisme.
Per això mateix els episodis que aquests dies s’acumulen contra el català –tribunals que corregeixen les parets de les escoles i obliguen a omplir-les de cartells en foraster, institucions culturals que gràcies al governet d’Illa converteixen la llengua del país en un mèrit prescindible– no es poden llegir ni s’han de llegir com a incidents administratius, i encara menys com a pura literatura processal. S’han de llegir com allò que són: la persistència, en ple segle XXI, de la doctrina de Barère o de Nebrija, la convicció mai abandonada per algunes nacions que hi ha llengües fetes per a manar i llengües fetes per a obeir.
I contra això em sembla evident que la resposta no pot ser tècnica, perquè la pregunta no ho és. Que no podem entrar a discutir-ne els detalls, sinó el fons. Ni embolicar-nos amb possibilismes que, com es demostra una vegada i una altra –ací teniu el nefand Pacte Nacional per la Llengua–, sempre acaben malament. Per a nosaltres.
Perquè la cosa és indissimulablement greu: qui accepta una jerarquia de llengües, en realitat accepta una jerarquia d’éssers humans. I nosaltres això no ho podem acceptar. No ho hem acceptat en tres segles i no ho hauríem de començar a acceptar ara.
Joan Fuster va deixar-ho dit amb la seua exactitud habitual: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Doncs bé, la política lingüística espanyola fa tres segles que es fa contra nosaltres, ara amb sentències en compte de decrets reials, amb jutges en compte de tancs i metralladores. Però la qüestió de fons, allò que realment importa, no és si els rètols d’una escola han de ser en una llengua o en dues. La qüestió és si acceptem que hi haja llengües de primera i llengües de segona, ciutadans amb deures lingüístics i ciutadans exempts, nacions completes i nacions, a tot estirar, tolerades.
Jo –i no crec que estiga sol– no ho accepte. Perquè defensar una llengua no és defensar un instrument: és refusar que hi haja persones de primera i persones de segona, legalment disminuïdes. Que en definitiva és allò que distingeix la democràcia de les alternatives més fosques i pitjors en la història de la humanitat.
PS. Potser ens llegiu de fa anys. Potser ens vau descobrir fa poc. Potser solament entreu a VilaWeb quan passa alguna cosa important, perquè voleu saber què en diem. Tant se val. Sabeu que hi ha alguna cosa de VilaWeb que us toca, i per això us expliquem per quines deu raons estaria bé que us en fésseu subscriptors, si encara no ho sou.
