Les festes de Nadal tenen l’origen concret en el relat del naixement de Jesús. Curiosament, només en parlen dos dels evangelis i aporten dades contradictòries. El relat té moltes llacunes, entre més raons, per la rica situació lingüística de la terra on va néixer el fundador del cristianisme.

Per exemple, Jesús va néixer en un pessebre, segons la tradició. Però ho era, realment? La referència de l’Evangeli de Lluc sembla que ho afirma. Però, al final, tot és una interpretació passada pel filtre de diverses llengües. En grec antic, la llengua en què es va escriure aquest evangeli, es va fer servir la paraula φάτνη (phátnē) que es podria traduir, més o menys i en aquest context, per ‘menjadora’, però els relats en hebreu (especialment la profecia d’Isaïes) anomenen el pessebre אֵבוּס (’ebūs), que, vagament i en el mateix context, es podria interpretar com a ‘estable’. Podria ser, doncs, una menjadora d’animals adossada a una paret o un llit adossat a una paret. No ho sabem, perquè, per exemple, tampoc no sabem què devien dir Josep i Maria parlant en el seu arameu original, que també s’haurien pogut referir a un אוֹריָא  (’ōryā’), terme que designa tant el ‘estable’ com la ‘menjadora’.

Això mateix passa amb la referència al local on va néixer Jesús. D’una banda, en grec en diuen κατάλυμα (katályma), que significa ‘casa d’hostes’. Però, d’una altra, la tradició parla d’una cova i, fins i tot, d’una casa particular. Quina va ser la realitat? Evidentment, la distància temporal i la fixació dels fets en els evangelis complica molt la cosa. Però també la compliquen les llengües parlades en tota l’àrea i la dificultat que es pot haver creat amb les traduccions.

Un país quadrilingüe
En el moment de néixer Jesús, a Palestina parlaven arameu, mentre que l’hebreu era la llengua de la pregària i l’oficial, i el grec era la llengua dels administradors, de bona part del poder i la llengua de comunicació internacional. Finalment, els ocupants romans feien servir el llatí. La major part dels habitants d’aquelles terres parlaven amb una certa fluïdesa les tres primeres llengües.

Els evangelis no van ser escrits immediatament després de la mort de Jesús. Primer van circular-ne unes versions orals, després van aparèixer-ne diverses versions escrites i, molt més tard, els evangelis tal com els coneixem avui. En primer lloc, es va escriure el de Marc, després els de Lluc i Mateu –que van fer servir parts del de Marc– i finalment el de Joan. Que en siguin autors els apòstols que donen nom a cada evangeli és molt discutit i la major part dels estudiosos creu que foren escrits per redactors anònims que begueren en les fonts orals adjudicades a cada apòstol o de textos anteriors. L’evangeli de Marc va ser escrit entre els anys 66 i 70 i els altres cap al tombant del segon segle de l’era cristiana, molt lluny, doncs, dels fets que narren.

Sembla indubtable que els evangelis de Lluc i Joan van ser escrits directament en grec. Però la discussió sobre la llengua en què es van escriure els altres dos encara és oberta. La majoria d’autors opinen que foren escrits o en grec o en arameu. Per acabar-ho de complicar, s’ha demostrat que molts jueus de l’època anomenaven ‘hebreu’ l’arameu, amb la qual cosa la confusió ja és colossal.

Per això, els estudiosos no es posen d’acord sobre la veritat històrica dels relats de la vida de Jesús i simplement accepten la tradició i en respecten les diverses formes, justificables segons si la llengua d’origen és una o una altra.

I els Reis eren perses?
El cas dels anomenats Reis d’Orient és el que aixeca més discussions i intriga per a saber què parlaven realment. Se suposa que venien de molt lluny i, per tant, no devien parlar ni arameu ni hebreu. En els evangelis escrits en grec, primers són anomenats amb la paraula d’origen persa μάγοι (mágoi), que podria indicar-ne el lloc de procedència. La resta de dades són totes d’una confusió excepcional. No se sap si eren tres. No sembla que arribessin a la zona fins dos anys després del naixement de Jesús. No se sap tampoc quins regals portaven ni si eren reis o no. I, pel que fa al nom, hi ha versions ben diferents.

siríaca parla de Guxnasaf, Hormisdas i Larvandad. Però també s’hi refereix amb els noms de Basanater, Karsudan i Hor i, encara, Hormizdah, Perozadh i Iazdegerd. L’única cosa en què tothom està d’acord és que venien de l’est.

L’arameu, avui
Què se n’ha fet, però, de la llengua que parlava la família de Jesús? L’arameu avui és parlat per unes 500.000 persones, sobretot entre els assiris i els caldeus, i és un conjunt lingüístic en greu perill d’extinció. Les dificultats d’aquestes darreres dècades al Llevant han fet que molts parlants de l’arameu hagin fugit de la zona i hagin anat a parar a països de mig món, fet que en condiciona encara més la supervivència. Als Països Catalans hi ha unes poques persones que parlen arameu com a llengua pròpia. El més conegut és l’escriptor Pius Alibek, que el parla en aquesta entrevista a VilaWeb.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb