Les incògnites que obre el retorn de Puigdemont

És més a prop que mai. Tantes vegades anunciat, durant molt de temps percebut gairebé com a impossible, i aquesta vegada sí que s’hi acosta el moment. Si es compleixen les previsions, el Tribunal Constitucional prendrà el 6 d’octubre la primera decisió que desencadenarà, les setmanes següents i en tot cas abans de Nadal, el retorn de Carles Puigdemont al Principat. La tornada del president a l’exili obre molts interrogants polítics. Perquè retrobarà un país canviat, una realitat parlamentària molt diferent de la que va deixar, i els càrrecs i les bases del seu partit en guàrdia, tots inquiets per la davallada electoral que vaticinen els sondatges en ple ascens d’Aliança Catalana. No serà un retorn dolç, sinó difícil, després d’haver-se resistit el poder judicial espanyol fins al darrer moment a aplicar l’amnistia. Puigdemont podrà tornar gràcies a la llei amb què van condicionar la investidura de Pedro Sánchez, no per cap solució personal que sempre va refusar, però nou anys després farà un salt de realitat en un moment especialment complicat per al seu partit i en què alguns hi han fixat les úniques esperances per a reflotar.

Puigdemont va confirmar públicament el que ja se sabia d’ençà de fa temps: el primer que farà és fer una ronda pel Principat per a olorar, tocar i escoltar la realitat política del país. Veure-la una vegada li hagin explicat tant aquesta realitat. El primer interrogant que s’obre és si aquesta ronda remourà alguna cosa entre els decebuts i els abstencionistes que no fa tants anys votaven els partits independentistes. En un panorama polític mancat d’èpica, en un dia a dia abocat a la gestió de les crisis que viu Catalunya, amb l’independentisme sense un projecte compartit i amb dificultats per a mobilitzar-se de nou, què hi aportarà Puigdemont? Pot ser, aquesta ruta, el començament d’alguna cosa? O servirà solament perquè el president a l’exili constati com de cremada està la terra que va deixar?

A cavall d’aquesta ruta haurà de decidir què fa: el seu futur polític a curt i mitjà termini. El president de Junts podrà tornar al parlament, intervenir a l’hemicicle per primera vegada en nou anys, ocupar l’escó buit del llaç groc, com Lluís Puig… Però hi ha el dubte de si mantindrà l’escó. Sectors del partit li demanen que s’hi quedi, que el mantingui i almenys assisteixi als plens cada dues setmanes. Veuen en Puigdemont l’única esperança de sacsar l’aparent pau parlamentària i de salvar les dificultats que ha tingut Junts per a projectar-se com a cap de l’oposició. Faltarà un any i mig, aproximadament, per al final de la legislatura. En política, una eternitat. Solament Puigdemont pot erigir-se en l’únic antagonista del president de la Generalitat, pensen. Ell, i no Sílvia Orriols. Ressituar l’atenció: polaritzar.

Però si Puigdemont torna amb totes les lletres a la primera línia, això voldrà dir que tornarà a ser el pròxim candidat de Junts? En l’anterior congrés del partit, Puigdemont va voler tornar a ser president de la formació, però qui l’ha dirigit orgànicament, com ja ho feia, des de la secretaria general, ha estat Jordi Turull. En qualsevol cas, la candidatura: aquest és el tercer interrogant que acompanya el retorn. Per alguns sectors del partit és la millor opció que té Junts per a maximitzar els resultats, però n’hi ha que donen la remuntada per extremadament difícil. Un mal resultat amb Puigdemont de candidat enterboliria la figura del president a l’exili, la victòria política que implica el retorn i, sobretot, el relat històric de la seva presidència. El ball de noms alternatius, mentrestant, continua, i un nom que no ha deixat de despuntar en les càbales és el del president del parlament, Josep Rull.

A tots aquests interrogants cal afegir-hi les inquietuds internes a Junts pels resultats de les eleccions municipals del maig. En primer pla hi ha les dificultats que tindrà el candidat a Barcelona, Jordi Martí, per a entomar una davallada segura respecte dels resultats que va fer Xavier Trias fa quatre anys. Però el pla general inclou tot Catalunya. Els candidats d’arreu comparteixen la dificultat de modelar els discursos clàssics de l’extrema dreta, amb qui es disputen una part de l’electorat: sobre la immigració, una vegada fracassat l’intent al congrés de delegar-ne les competències a Catalunya, sobre seguretat pública, malgrat l’aprovació de la llei contra la multireincidència, i sobre el futur dels pactes als consistoris. Guanyen terreny els caps de cartell que en públic mantenen l’ambigüitat quan són preguntats sobre hipotètiques negociacions futures amb Aliança. És previsible que uns mals resultats a les municipals augmentin el nerviosisme intern i l’atribució de la culpabilitat als responsables orgànics. Tot això, mentre alguns fa temps que s’han afermat en el pragmatisme i no deixen de defensar l’obertura d’una nova etapa que definitivament s’hi adapti.