02.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 03.09.2026 - 14:21
Hi ha moments en què la política, de sobte, deixa de ser una successió de notícies i passa com si en un minut es clarificàs tot, un sol i únic fenomen. Aquest és un d’aquests moments.
En qüestió de poques hores hem vist com Alemanya acusava formalment Rússia d’un atac amb drons carregats d’explosius contra l’aeroport de Leipzig, una acció de guerra. I com l’OTAN i la Unió Europea es reunien amb urgència per sospesar “amenaces híbrides” i fer-les servir obertament contra Rússia. Hem vist com el president espanyol acusava sense escrúpols Rússia i Israel de manipular la crisi de Ceuta. I com aquesta mateixa crisi fins i tot sembla que ja ha arribat a enverinar la relació entre el govern d’Espanya i el seu monarca i amenaça de canviar-hi el tauler polític amb un tsunami de patriotisme racial. Tot això mentre l’extrema dreta convoca manifestacions i aspira a conquerir territoris l’un darrere de l’altre –com sembla que passarà diumenge a Saxònia-Anhalt o ben aviat i si ningú no impedeix a la república francesa. I quan la desinformació circula sense que ningú siga capaç de segellar-ne l’origen amb prestància i certesa absoluta.
Cap d’aquests episodis –això ho entenc– no és, tot sol, plenament excepcional. Però tots junts dibuixen un mapa inquietant que crec que no ens podem permetre més el luxe de no veure.
Convé dir-ho sense embuts: no som –si més no, de moment– en una guerra, però som objecte diari d’una situació que ja s’assembla tant a una guerra que no gosem dir-ho pel seu nom. I la temptació, en aquest punt, és de tractar cada crisi separadament, com si Leipzig, Ceuta, els drons ucraïnesos perduts al cel bàltic, les baralles domèstiques a Madrid o a qualsevol altra capital europea –o la reacció a una mort a Manresa– fossen capítols independents els uns dels altres. I no ho són. Formen part d’un mateix moment històric, d’una mateixa erosió. I la manera com hi respondrem –o com no hi respondrem– determinarà quina mena de país i de continent tindrem ben aviat, si és que en tenim cap.
Fa gairebé cent anys, als anys trenta del segle passat, Europa ja va viure una seqüència sorprenentment semblant. Una crisi econòmica profunda –la del 1929– es va combinar amb un ascens accelerat de moviments autoritaris, amb fronteres convertides en símbol diari de la por, amb una allau de propaganda que les democràcies de l’època no van saber ni voler contrarestar i amb una fragmentació interna dels demòcrates que els va deixar sense capacitat de resposta comuna. El resultat el sabem tots.
Però allò que resulta més instructiu no és pas el desenllaç, sinó el procés que hi va conduir. I sobretot els errors que es van acumular i que sembla que avui estiguem tan entestats a repetir.
El primer va ser tractar cada símptoma separadament: la crisi econòmica, per una banda, l’ascens del feixisme per una altra, els conflictes fronterers com si no tinguessen relació entre ells i com si cadascun es pogués resoldre amb mesures purament tècniques.
El segon va ser l’estratègia d’apaivagament: la creença que cedir davant els autoritaris evitaria el conflicte, per bé que en realitat tan sols en va ajornar l’esclat i en va agreujar les condicions.
El tercer gran error va ser deixar que les baralles internes pesassen més que la defensa comuna d’una democràcia que s’anava esfondrant.
I el quart, potser el més subtil, però el més perillós, va ser no saber distingir mai amb prou claredat la propaganda de la informació, allò que va permetre que els totalitarismes construïssen relats sencers –d’enemics interns, d’invasions imaginàries, de traïdors i venuts…– que gran part de la població va acabar acceptant com a certs, malgrat l’evidència que no ho eren.
I si avui hi ha una lliçó a traure de tot plegat és que els mecanismes que van portar les democràcies europees a la pitjor hora van ser, sobretot, mecanismes d’omissió: cloure els ulls, fragmentar-se just quan calia més cohesió i confondre la comoditat amb l’estratègia.
Ara cal no cedir a la temptació ni del catastrofisme ni de la resignació. Però ens és urgent de tenir la lucidesa d’anomenar les coses pel seu nom i la memòria de saber que ja hem estat en cruïlles massa semblants abans i sabem quines conseqüències han tingut.
Llegir Sales, Bartra o Riera Llorca hauria de ser un antídot suficient i, pensant en ells, en els testimonis que ens han deixat, jo avui no puc, per exemple, entendre de cap manera com els independentistes catalans demòcrates –per posar d’exemple específic la gent més pròxima– no són capaços, ni en veient on som ja, de deixar de banda urgentment les petites baralles i presentar tots junts al país un horitzó comú i una idea positiva de futur que frene aquesta davallada a l’infern que vivim.
Perquè no siguem innocents: ja cal que siguem ben conscients que les hores fosques no avisen sempre amb trompetes i fanfàrria abans d’arribar. Sovint arriben disfressades de notícies soltes, de crisis aparentment locals, de baralles que semblen marginals i desconnectades. Per això la nostra feina més urgent és saber-les llegir juntes. Abans no siga massa tard.
