El 2017 ha estat l’any en què el PIB per capita de Catalunya, l’indicador que mesura el nivell de desenvolupament d’un país, ha arribat al nivell d’abans de la crisi, el 2007, amb una xifra entorn dels 29.500 euros. El millor ritme de creixement en comparació amb la mitjana espanyola per cinquè any consecutiu fa que el seu pes hagi pujat fins al 19,2% el 2017, el percentatge més alt d’ençà del començament de segle. Aquesta millora s’explica pel sector industrial, cosa que posa de manifest el procés de reindustrialització de la nostra economia, que ja és el 22,1% del PIB de l’estat espanyol, el percentatge més alt del 2008 ençà. Aquestes són les conclusions principals de la Memòria Econòmica de Catalunya 2017, de la Cambra de Comerç de Barcelona, presentada divendres passat.

En principi no ens aporten res que ja no sabéssim per les dades que anem seguint de l’Idescat. Però és molt important que el creixement de l’economia catalana tingui la seva base en la reindustrialització. Sense cap dubte, la creixent propensió a l’exportació dels darreres anys ens ha ajudat gràcies a la millora de la competitivitat i a l’augment de la demanda exterior. La memòria diu que el percentatge de les vendes al mercat espanyol ha tornat a disminuir a favor de les dirigides als internacionals. El 2017, l’estat espanyol va ser el destí d’un 35,5% del total de les vendes i l’internacional d’un 64,5%. Aquest és un fet cabdal, perquè significa menys dependència del comerç amb l’estat espanyol. Pensem que només fa vint anys la proporció era del 59 contra el 41%. Estem davant un canvi dràstic i molt positiu, perquè la diferència no ha deixat de créixer any rere any. Catalunya és una economia cada vegada més oberta, i això és molt bo. Ara bé, no podem oblidar que, si no tenim gent preparada, no generarem prou ocupació d’alta qualitat. I la que es pugui generar, els bons llocs, se’ls emportarà el talent exterior importat, mentre que els de baix nivell seran per als locals.

Vet aquí la necessitat de donar suport a la indústria en totes les necessitats. I el punt clau és la formació. Per això voldria destacar un article annex a la memòria de la Cambra –escrit per la seva directora, Carme Poveda– atesa la importància que té amb vista a mantenir aquesta tendència. Tracta de les relacions entre l’empresa i la universitat, concretament, dels ‘aspectes a millorar en la transició dels graduats universitaris al mercat laboral’, que és com s’intitula. Mitjançant una enquesta a gairebé tres mil empreses catalanes en el marc de l’Enquesta de Clima Empresarial del primer trimestre del 2018 que elaboren la Cambra de Comerç de Barcelona i l’Idescat, identifica la demanda d’universitaris en la contractació recent de les empreses, el grau de satisfacció amb la formació i competències adquirides i, finalment, el grau i la mena col·laboració actual entre les empreses catalanes i la universitat.

Ara com ara, un dels aspectes significatius que més preocupen a l’empresariat és la diferència entre el creixement de la demanda d’enginyers i el ritme amb què n’augmenten les matriculacions, malgrat que és la formació que ofereix una ocupació de més qualitat, en aspectes tan importants com la temporalitat o la remuneració. Segons que explica Poveda, ‘l’origen de la manca d’interès per a aquestes carreres es troba a l’escola i als instituts, on les assignatures de ciències com les matemàtiques es presenten com a matèries complicades i poc aplicades. Especialment preocupant és la manca d’atractiu que té per a les dones, cosa que fa que només siguin el 20% de les graduades i que aquest percentatge estigui estancat de fa anys’.
I què fan les empreses per millorar la situació? Aquí, Poveda és contundent. ‘Queda molta feina a fer’, diu. L’enquesta li ha permès de copsar la poca cooperació entre l’empresa i la universitat. Per exemple, només el 26,8% de les empreses col·labora d’alguna manera amb la universitat, sobretot acollint estudiants en pràctiques (el 24% de les empreses catalanes) o bé fent servir les borses de treball (el 14,2%). Com és lògic, aquesta assistència puja en les de més de cinquanta treballadors, però així i tot només el 39% té estudiants en pràctiques i solament el 14% convenis de col·laboració per a investigar. ‘Són xifres preocupants que ens han de fer reflexionar sobre la necessitat d’acostar el món de l’empresa a l’educació universitària’, insisteix la directora de la Memòria Econòmica.

Les conclusions a què arriba després d’haver analitzat els resultats ens haurien de fer pensar, si volem que el procés de reindustrialització de Catalunya continuï endavant. Explica que ‘el balanç de la inserció laboral dels universitaris és indiscutiblement positiu i que a més ha millorat els darrers deu anys. Però això no és obstacle perquè hi hagi aspectes que cal millorar entre l’oferta formativa, sobretot rebaixar la taxa de sobrequalificació, fer pujar les vocacions tecnològiques, millorar el nivell d’anglès i reduir tant com es pugui les diferències entre la qualitat de l’ocupació per àmbits formatius, fent més publicitat dels resultats esperats tant en termes de qualitat de l’ocupació com retributius’. Sobre la demanda, també posa deures a les empreses: ‘Cal motivar les empreses a participar més activament en els programes de pràctiques i en els projectes de recerca i innovació, sobretot entre les mitjanes i grans empreses, on aquest hauria de ser un dels objectius centrals en el seu compromís vers la societat’.

Parlant d’aquest tema, tinc la sensació de repetir-me. L’enquesta que he comentat està molt bé, però penso que fa almenys trenta anys que parlem del desajust entre l’educació i les necessitats laborals de les empreses. I, com sembla, continuem gairebé igual. Amb una diferència, que avui la situació ha arribat al límit, perquè el canvi va molt de pressa, el llast acumulat és excessiu, manen les necessitats científiques i tecnològiques… i sembla que els alumnes continuen fent cas omís del seu voltant…

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb