Ahir vam viure una de les sessions parlamentàries més dures i fascinants d’aquests darrers anys al congrés espanyol. Pedro Sánchez havia de convèncer de les virtuts de la seua proposta de govern, forjada entre PSOE i Ciutadans. Havia de convèncer-ne Podem, sobretot, i els altres partits, per intentar la carambola impossible que fa setmanes que cerca. I no solament no els va convèncer, sinó que va aconseguir alçar un mur enorme entre el Partit Socialista i la resta, que ara ja no sé si hi haurà manera de saltar-lo mai.

Fa uns quants dies, vaig dir que em semblava molt significatiu que el PSOE, amb el pacte amb Ciutadans, s’arriscàs a quedar fora d’allò que l’imaginari col·lectiu identifica amb ‘l’esquerra’. Però no m’esperava pas això d’ahir. . La duresa amb què els diversos partits van tractar els socialistes és una novetat política d’una importància colossal. S’ha traçat una ratlla a l’arena, s’ha alçat un mur: el PSOE ha quedat a una banda i tots els altres s’han posat a l’altra. Va ser tan contundent i sorprenent com això. Si és una tàctica per a atraure els socialistes quan s’acabe l’espectacle d’aquesta setmana, he de dir que em costa molt d’entendre-la. Però si va més enllà, si Podem, sobretot, creu que pot menjar-se el PSOE al juny i escull aquest camí, ahir vam assistir a un tomb impactant i històric de la política espanyola.

No és solament tot allò que s’hi va dir, sinó com es va dir. L’exemple màxim fou la referència de Pablo Iglesias als assassinats del GAL, en què inculpà Felipe González davant una bancada socialista que se’n feia creus, de tot allò que escoltava. O la duresa d’aquell ‘ja s’ho faran, que nosaltres marxem’, de Joan Tardà. Ni tan sols Joan Baldoví, de Compromís, no va mostrar una mínima complicitat ni comprensió envers Sánchez. Ni Francesc Homs, de Convergència, que va afegir-se al missatge de Tardà, amb un to diferent.

Amb la qual cosa ara resulta que Sánchez està sol i aïllat amb Rivera. I no en té prou d’escons. O els salva el PP a tots dos –i ahir no semblava pas que tinguessen intenció de fer-ho– o no hi ha futur davant seu. Perquè, després de tot allò que es van dir ahir, jo . Ni la setmana vinent ni l’any vinent. De manera que, o el PSOE canvia de candidat, o hi haurà unes eleccions en què, per primera volta en la història, el PSOE apareixerà com un partit de dretes i amb un resultat que pot ser una autèntica bomba per a Espanya. Si Podem, efectivament, creix denunciant que el PSOE és de dretes, si l’independentisme català fa aquesta vegada una aposta unida i forta i encara més si Otegi és capaç de posar dempeus una alternativa rupturista al País Basc. Quin horitzó que ens espera al juny!

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita més subscriptors per a poder continuar oferint-vos els seus serveis. Si us en voleu fer, aneu ací. Per saber-ne més, aneu ací.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb