Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les drassanes de Barcelona es varen començar a construir durant el segle XIII i van ser l’obra més important empresa pel rei Pere el Gran (1240-1285). També fou una de les obres civils més impressionants d’estil gòtic del país –que té com a cimeres màximes de bellesa la Llotja de Palma i la Llotja de la Seda de València, ambdues, però, del gòtic tardà de mitjan segle XV– i una infrastructura fonamental per a poder entendre el desenvolupament de la política marítima i l’expansió territorial de la corona catalano-aragonesa. La construcció de l’edifici que tots admirem avui i que aixopluga el Museu Marítim no va ser gens fàcil. El totpoderós estament eclesiàstic d’aleshores no ho veia amb bons ulls, perquè prioritzava la reforma i la reconstrucció de la catedral de Barcelona, i les necessitats financeres d’una obra d’una tal magnitud obligaren la corona a fer mans i mànigues més d’una vegada. Així i tot, aquest edifici constitueix sens dubte el principal llegat del rei Pere el Gran.

L’escriptor Miquel Fañanàs (Girona, 1948), un autor imprescindible tant del gènere històric com del negre, ha partit de la construcció d’aquest monument per bastir una novel·la centrada en la vida d’aquest rei, “molt més desconegut i a l’ombra del seu pare”. El resultat ha estat Les drassanes del rei, publicat per Columna, una novel·la de més de cinc-centes pàgines trepidants. L’editora, Marta Selvas, la defineix així: “Mostra el somni d’un rei, explica les bases de l’expansió per la Mediterrània i reflecteix les tibantors entre l’Església i els jueus i els conflictes econòmics de l’època. És entretinguda, amena, divertida, ens explica una època poc coneguda i molt emocionant, amb intrigues i guerres, i barreja el tema històric amb una part emocional plena d’aventures i traïcions, totalment addictiva.”

El llibre arriba en un moment molt interessant per a la novel·la històrica catalana, que aquests darrers dos anys ha tingut una revifalla gràcies a la feina d’escriptors veterans com ara Maria Carme Roca, Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo, Fañanàs mateix; o bé de gran èxit, com Martí Gironell. Una mena de novel·la que ha format part tradicionalment del catàleg de Columna i que hi ha tornat amb força. Selvas diu: “A nosaltres ens agrada molt i té un públic molt fidel a qui interessa molt. Aquests darrers anys els nostres autors s’hi han abocat i és un dels trets distintius del nostre catàleg.”

“La idea de la novel·la –explica l’autor– neix d’una conversa amb l’editora sobre un fet: moltes novel·les històriques tenen relació amb un monument o amb una església. Em va fer veure que a Barcelona hi havia aquest gran edifici, les drassanes, que no en tenien cap, de novel·la. Això em va fer pensar, vaig començar a documentar-me i vaig veure que darrere aquesta proposta i de les drassanes hi havia una història per explicar.” Les drassanes del rei és, doncs, una novel·la amb una base històrica contrastada: “Jo hi poso el farciment: el rerefons és la construcció de l’edifici, però també la biografia novel·lada d’aquest rei que té moltes anècdotes, com ara el desafiament de Bordeu, en què Carles d’Anjou reptà Pere; però el rei francès no es va moure de Nàpols mentre que el català hi anà tot disfressat de criat. La novel·la explica coses que són reals i coses que haurien pogut ser-ho, com la implicació dels jueus en la construcció de les drassanes o la reconstrucció del dia a dia, l’amor o l’amistat en aquella època.”

Fañanàs sempre ha tingut fal·lera per Girona, en les seves obres històriques, per raons de naixença. Fins ara havia parlat de la bruixa de pedra, la gàrgola de la catedral, única figura femenina al món; de l’inquisidor Nicolau Eimeric i de Bonastruc Ça Porta. I en aquest text s’ho fa venir bé per incloure-hi la llegenda de les mosques de sant Narcís, un episodi que va passar el 1285 quan les mosques sorgides de la tomba del patró varen ser decisives en la defensa de la vila contra l’assetjament dels francesos. O la figura de Cerverí de Girona, el trobador que va ser incorporat al seguici de preceptor del rei Pere quan era jove. “Ferran Soldevila explica que Cerverí va formar part de la cort, però ho despatxa en dues línies. Jo, en canvi, m’hi esplaio molt més. A Cerverí li agradava també fer composicions de caràcter picant, no solament les religioses, i sembla que tenia carta blanca i una certa llibertat perquè agradava i divertia molta gent”, assegura el novel·lista.

El germanastre Alfons

Com a bon autor de novel·la negra, també hi fa sortir intrigues. El rei Pere tenia un fort competidor per controlar Catalunya: el seu germanastre Alfons, primogènit del rei i d’Elionor de Castella, que no va veure gens bé que el rei en Jaume repartís el regne amb els seus germans a petició de la seva segona muller, Violant d’Hongria, la mare de Pere. Encara hi ha molts de misteris entorn de la mort d’Alfons i Fañanàs diu: “Sobre la base sòlida del misteri de la seva mort, jo especulo sobre com va ser i quin paper hi va tenir el rei.” Cal recordar que el 1275 el rei Pere –llavors encara infant, perquè Jaume I va tenir una vida extremadament llarga i no va morir fins un any després– no va tenir cap mania a l’hora d’ofegar al Cinca el seu germanastre Ferran Sanchís de Castre (fill de Jaume I amb Blanca d’Antillón).

Una de les grans pors que va tenir sempre Pere va ser que la influència castellana –especialment en la figura del seu germanastre Alfons– fos massa gran a Catalunya i per això sempre se’n va voler desmarcar. Fañanàs, que explica que la política catalana del segle XIII i XIV hauria pogut servir com a inspiració per a una sèrie com Joc de trons, diu: “A la novel·la aquesta mort jo l’escric claríssimament en clau negra. Des de la manera com ho prepara fins a la mort tot és una seqüència de novel·la negra i és fet expressament, perquè la novel·la històrica no ha de ser pesada, ha de passar bé, el lector hi ha d’entrar i s’hi ha de sentir bé, no s’ha de fer pesada a ningú malgrat les cinc-centes pàgines que té, i per això ha d’incorporar elements per a fer la lectura atractiva, com ho poden ser també les parts de les intrigues amoroses.”

L’escriptor també ha posat el punt de mira en un altre dels enfrontaments sonats de l’època, el que enfrontà l’església amb la cort per la construcció de les drassanes. “És clar, si els picapedrers i els artistes se n’anaven a treballar a les drassanes, l’església es quedava amb poca mà d’obra i això no els agradava gens. A més, bona part dels recursos anaven a l’obra civil”, explica. Fañanàs ha tingut en tot moment el suport documental dels tècnics del Museu Marítim, que l’han orientat i li han proporcionat nombrosa bibliografia sobre l’edifici, l’època i les tècniques de navegació medieval.

Les drassanes varen ser fonamentals per a construir una nova classe de vaixell més fiable, les galeres, que podien emprendre aventures més complicades com les de la conquesta de Sicília, la gran heroïcitat de Pere el Gran i sobretot de l’almirall Roger de Llúria, que va afirmar que fins i tot els peixos de la Mediterrània durien les ensenyes del rei al llom. Potser exagerava, però el fet és sobre les drassanes es va fonamentar l’expansió catalano-aragonesa del segle XIV, que ens va dur, de bracet dels almogàvers, fins a Atenes i Neopàtria. Però això ja és una altra història.

Podeu comprar Les drassanes del rei a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.