04.03.2016 - 22:00
El 8 de març és el dia que simbolitza la lluita de les dones arreu del món des que el 1908 Clara Zetkin va proposar de fixar-lo com a Dia Internacional de la Dona amb l’objectiu de reclamar el sufragi universal femení. Avui dia, en ple segle XXI, la lluita se centra en la violència masclista i la desigualtat entre tots dos sexes.
La situació als Països Catalans
Cal reconèixer que els Països Catalans han canviat profundament en el terreny polític, sòcio-cultural i tecnològic durant aquests darreres dècades, i així mateix ho ha fet el paper social de la dona. Ja fa molts anys que la població femenina es va incorporar al mercat laboral, però, majoritàriament, encara són les dones que s’ocupen de les feines de casa. Aquest repartiment desigual de la feina i les obligacions dóna lloc a moltes més desigualtats i discriminacions, tant al mercat laboral com a les interaccions socials.
Les dades mostren que la taxa d’activitat femenina ha crescut considerablement durant la primera dècada dels anys 2000, però que encara és molt menor que la taxa d’activitat masculina, que representa un 65%-70% del total. El gran desenvolupament de l’economia va afavorir el procés d’incorporació de la dona al mercat laboral, però la crisi l’ha aturat.
En el cas d’Andorra, les dades que es mostren representen la taxa d’ocupació, és a dir, el percentatge de dones que treballen, i no pas la taxa d’activitat, que és el percentatge de les que treballen o volen treballar. Tanmateix, cal remarcar que el percentatge de dones treballadores a Andorra és molt més alt que al conjunt dels Països Catalans.
El 1977 es van fer eleccions per primera vegada després de la dictadura. Si bé és cert que a partir de llavors ha augmentat el percentatge de dones en diversos àmbits laborals, encara hi ha molt poques dones que tinguin càrrecs polítics importants. A Andorra, on només hi ha set municipis, tres de les batllies són a les mans de dones. En canvi, al conjunt dels Països Catalans que formen part de l’estat espanyol la desigualtat encara és evident, si bé cada vegada menor. De les dades, cal destacar que actualment un 22% dels batlles del País Valencià són dones i que les tres ciutats més poblades del Principat són governades per dones.
Pel que fa a les regidories, la situació sí que es va acostant a la igualtat: si el 1995 les dones eren entre un 14% i un 21% dels regidors, ara en representen entre un 35% i un 42%. Si aquesta tendència es manté, aviat hi haurà tants homes com dones als consistoris.
Pel que fa als parlaments, la tendència ha estat similar. Un parlament igualitari repartiria la representació dels dos sexes de manera equilibrada (40%-60%, pel cap baix). Actualment tots els parlaments autonòmics dels Països Catalans compleixen aquest requisit, i per tant, podem afirmar que els nostres parlaments són igualitaris. Malgrat això, cal tenir en compte, en el cas de Catalunya, que abans de les dimissions dels diputats de la CUP i de les renúncies de Catalunya Sí que es Pot, el percentatge femení era lleugerament inferior al 40%.
El cas andorrà és singular. Fins a les eleccions al Consell General del 2015, el parlament d’Andorra era un dels més igualitaris del món, amb un 50% de dones i un 50% d’homes, però ara, que només hi ha 28 consellers, el percentatge de dones ha disminuït lleugerament.
La representació femenina dels grups del Parlament de Catalunya tampoc no és igualitària. Si analitzem la composició per sexe de cada grup, veiem que a la majoria hi predomina el sexe masculí, tret de la CUP, en què la meitat dels diputats són dones. Els grups menys igualitaris són el PP i Ciutadans.
La situació a l’estat espanyol
El congrés espanyol és, per primera vegada, gairebé igualitari: gairebé el 40% dels escons és ocupat per dones. La causa d’aquesta evolució és molt simple: els partits d’esquerra, com ara el PSOE, Podem i Unitat Popular-IU, van proposar la ‘llista cremallera’, que garantia l’alternança dels dos sexes. És una mesura important, perquè la llei d’igualtat en les eleccions estableix la simetria en les llistes, però no en els escons, de manera que fins ara era habitual que la representació de les dones voregés tan sols el 35%.
Com veiem, dels 350 escons del congrés espanyol, només un 39% és ocupat per dones (138 escons). Si n’analitzem la distribució per grups parlamentaris, observem que alguns dels grans partits no són igualitaris: PP, 37% de dones (45 de 123); Ciutadans: 20% (8 de 40). En canvi, Podem, amb un 51% de representació femenina (33 escons de 65); PSOE, amb un 44% (40 de 90); IU, amb un 50% (1 de 2); i EH Bildu, amb un 100%, són grups amb una representació femenina important.
La situació internacional
Si comparem el Parlament de Catalunya amb els de la resta de països occidentals, ocupa un dels primers llocs. Cap d’aquests parlaments no arriba al 50% de representació femenina, però en general, des del 2005, la representació de les dones hi ha augmentat. Només en són excepcions Suècia, Nova Zelanda i Grècia, on el 2015 en va disminuir el percentatge lleugerament (1%), i Àustria, que en té un 3% menys. Els parlaments on més ha augmentat el percentatge de dones són el d’Itàlia (19% més), els de Portugal i França (14% més) i el de Catalunya (11% més). A la resta de parlament o bé s’hi ha mantingut la representació de les dones o bé hi ha augmentat entre un 1% i un 9%.
Al gràfic es representen els deu parlaments més igualitaris del món del primer semestre de l’any 2015. Potser sorprèn que la majoria no siguin de països europeus ni de països desenvolupats. Per quins motius?
Ruanda encapçala la llista, amb un 64% de representació femenina. Després del genocidi del 1994, aquest país va quedar desolat i, com que el 70% de la població eren dones, van ser elles les encarregades de redreçar-lo. Més tard, el president Paul Kagame va decidir de fer-hi reformes, i ara la nova constitució (2003) ja reserva un mínim de 30% d’escons a les dones i hi ha quotes reservades a les candidatures femenines a les llistes electorals. En general, s’hi apliquen moltes mesures d’igualtat que donen més llibertat a les dones.
Als Països Catalans, la llei electoral fixa quina ha de ser exactament la representació política a les llistes electorals, però la realitat és que les dones sempre acaben situades en posicions molt baixes i això fa difícil que puguin ser escollides. Tot i que la llei d’igualtat a Catalunya es va aprovar el març del 2007, encara no és prou efectiva.
Malgrat que encara queda molt de camí per recórrer, cal reconèixer els grans avenços que s’han fet: que el parlament sigui presidit per una dona, que les Illes Balears tinguin una presidenta del govern o que el govern valencià tingui una vice-presidenta.
Tanmateix, cal maldar perquè no calguin lleis que obliguin a garantir la presència de dones a les llistes i perquè els càrrecs siguin assignats per capacitats polítiques i no per qüestions de sexe. Mentrestant, la igualtat és una lluita en què ha de participar tota la societat per a esborrar les diferències entre dones i homes en tots els àmbits.
