Les dones de la guerra

Era 2011. Algunes estudiaven, d’altres treballaven, fora o dins de la llar. Era 2011 i la seva vida va canviar radicalment. Era 2011 i unes protestes pacífiques en contra de l’empresonament d’uns joves, atiades per la mala gestió del govern i per la Primavera Àrab va desembocar en guerra civil. Era Síria. Moltes dones van decidir armar-se i anar a la guerra.  Així naixien, mesos més tard, les Unitats Femenines de Protecció (YPJ) del Kurdistan Sirià.

El que va començar el març de 2011 com una protesta pacífica va esdevenir un conflicte intern entre l’exèrcit sirià del règim de Baixar al-Assad i l’oposició armada. Aquesta oposició es va anar fragmentant a mesura que la contesa avançava, en gran part a conseqüència de l’adveniment i creixement de forces de caràcter islamista o jihadista. Així doncs, contra el règim d’al-Assad hi ha un front de l’Estat Islàmic, així com, en menor mesura, Tahrir Al-Sham –la branca siriana d’Al-Qaeda. Però també s’hi troba l’Exèrcit Lliure Sirià, desertors de l’exèrcit d’al-Assad, i aliats amb Turquia, i les Forces Democràtiques de Síria que lluiten conjuntament amb els kurds.

Els kurds, oprimits en les últimes dècades pel règim de Baixar al-Assad, van defensar la seva terra alhora que veien en la guerrilla l’oportunitat per defensar el seu model polític. Una ideologia que és en gran part hereva del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, creat el 1978 a Turquia) i del seu líder Abdullah Öcallan, empresonat i condemnat a cadena perpètua des del 1999. El PKK, que si bé en uns inicis era un grup marxista – leninista que buscava la independència pel poble kurd, d’uns anys ençà va decidir apostar per un confederalisme que els donés més autonomia en les diverses regions en què s’hi assenten i que, alhora, permetés estretitir lligams entre els diferents Kurdistans.

Els kurds, doncs, lluiten en les Unitats de Protecció Popular (YPG) com a braç armat del Comitè Suprem Kurd (creat el juliol de 2012). Busquen garantir la pau a les zones kurdes i protegir als seus habitants. Dins d’aquest grup s’hi troben també les Unitats Femenines de Protecció, l’YPJ.

“La creació d’una milícia kurda femenina enmig de l’Orient Mitjà és un rara avis, perquè si bé tot el món encara és força masclista i hi predomina el patriarcat, a l’Orient Mitjà, encara més”, analitza David Meseguer, periodista free-lance a Síria i Turquia i co-director del reportatge La revolució silenciosa. Aquesta milícia kurda femenina desenvolupa les mateixes tasques al front de guerra que la masculina (YPG), tenen la mateixa importància, porten armes pesades, entren en combat, etc. “No és una qüestió purament estètica o de imatge”, afegeix Meseguer, distingint-ho de les dones militars a l’exèrcit sirià o Daesh. Amina Husssein, una periodista  kurda resident a Barcelona, explica com, de fet, en les fotografies que arriben d’aquestes ‘guerrilleres’ se les veu maquillades i depilades. De fet, home i dona lluiten junts en les trinxeres kurdes. Els quarters i les formacions sí que són diferenciats, així com els caps, un home i una dona, que comparteixen, no obstant això, un co-lideratge a la milícia. I és que, la fórmula de co-lideratge paritari és quelcom establert pels kurds en quasi totes les seves organitzacions i càrrecs, militars i polítics.

Una doble lluita

COM A KURDES/ Les milicianes lluiten, per un costat, pel seu poble, que consideren oprimit pels estats centrals de l’Orient Mitjà on hi són presents (l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria), així com per moviments arabistes i islamistes com Estat Islàmic.

El seu projecte polític, hereu del PKK, passa per la laïcitat, el feminisme i el socialisme. La independència per això, ja no està en la seva agenda política. Aposten ara per un confederalisme democràtic, considerant que amb l’Estat-nació independent no es garanteixen els drets del poble. Lluiten, per tant, per “assolir la major quota d’autonomia possible en els diferents estats, sobretot partint del municipalisme i de tenir el control dels ajuntaments mitjançant eleccions”, explica David Meseguer. Alhora, busquen també poder enfortir els vincles entre les diferents regions del Kurdistan.

COM A DONES/ La lluita de les milicianes també té molt de feminista, explica Amina Hussein. Des de l’YPJ es busca tanmateix l’emancipació de la dona i portar la revolució feminista a l’Orient Mitjà.

De la mateixa manera, és en gran part de la ideologia d’Öcallan d’on prové el caràcter feminista o d’emancipació de la dona present en les guerrilles. El dirigent kurd va voler extrapolar el record de la fortalesa de la seva mare i el seu rol social i familiar a tota la societat, amb una clara intenció d’empoderar la dona a tots els nivells. El militar inclòs.

Comparat amb la resta d’Orient Mitjà, la societat kurda, sobretot en termes de feminisme, està més avançada, segueix Hussein. Però si la compares amb Occident, encara queda un llarg camí.

“La societat kurda, en termes de feminisme, està més avançada”

La lluita contra Estat Islàmic

El 13 de setembre de 2014 EI entrava a la ciutat de Kobane –un dels cantons del Kurdistian sirià, juntament amb Afrin i Jazira-. Qui va defensar la ciutat però no va ser pas l’exèrcit sirià, sinó les pròpies milicianes de l’YPJ que van aconseguir alliberar-la el 15 de març del 2015. Aquest és només un exemple de la importància que han tingut les guerrilleres kurdes per combatre l’EI a l’Orient Mitjà.

La rellevància de les guerrilleres al front ve per la seva vàlua militar però també pel temor que inspiren entre les files del Daesh, en què s’ha propagat que si els soldats cauen en mans de dones mai arribaran al paradís.

A Kobane, quan ja semblava que l’EI acabaria amb tota la ciutat, la coalició internacional i Estats Units van intervenir posicionant-se al costat dels kurds. De fet, Estats Units ja feia uns anys que buscava armar milícies de la oposició contra al-Assad però totes acabaven en mans dels jihadistes. En aquell moment veuen en les milícies kurdes un bon aliat per combatre l’Estat Islàmic.

Els kurds prenen aleshores una projecció internacional, de la seva lluita i de les seves demandes. No obstant això, i tot i havent estat els primers en combatre l’EI sobre el terreny, els kurds van tornar a ser ‘abandonats’ aquest passat gener, ara que l’Estat Islàmic està quasi erradicat de Síria.

Turquia a la contra

El 20 de gener Turquia engegava, amb l’aprovació russa, l’Operació Branca d’Olivera contra Afrin (Kurdistan sirià). Teòricament l’operació anava en contra l’EI i l’YPG. Van bombardejar amb 72 avions, destruint 153 blancs, i matant i ferint civils kurds, cristians i musulmans. A principis de març l’Observatori Sirià pels Drets Humans calculava més de 200 civils morts a causa de l’Operació Branca d’Olivera. A mitjans de mes, Afrin queia sota la brutalitat i la força de l’exèrcit turc. Tot plegat sota la mirada de la comunitat internacional, que observava impassible com Ankara rebutjava la treva de pau amb el cantó kurd aprovada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

David Meseguer atribueix la inactivitat de la comunitat internacional als acords comercials i d’armament, atès que Ankara compra molt d’armament tant a Rússia com a Estats Units. Però a més d’això, “una de les armes de pressió en la guerra de Síria i perquè Europa miri cap a una altra banda és la qüestió dels refugiats”.

“Una de les armes de pressió de Turquia perquè Europa miri cap a una altra banda és la qüestió dels refugiats”

El març de 2016 la Unió Europea i Erdogan pactaven a Brussel·les que qualsevol persona que arribés de manera irregular a les illes gregues (la ruta habitual en fugir de Síria des de Turquia), seria retornada a Turquia. A canvi, Ankara rebria 6.000 milions d’euros per “atendre” els refugiats i els nacionals turcs podrien viatjar a Europa sense visat.

“Occident sempre dona suport a països ja formats i acceptats internacionalment, no a pobles com el kurd”, es queixa Amina Hussein. Hussein és pessimista amb el desenvolupament del conflicte, no creu que l’ajuda internacional i dels Estats Units arribi. No obstant això, parlant amb família i amics que segueixen al Kurdistan Sirià els veu optimistes, tot i que saben que el conflicte durarà encara molts anys. “És com una tercera guerra mundial de proxys”, opina Meseguer, és a dir, una guerra en què les potències utilitzen a tercers, subministrant armament o ajuda i combaten per ells. En aquest cas, “els sirians són els que posen els morts”.“La guerra durarà fins que Turquia, Rússia i Estats Units, que són enemics i estan a Síria, no arribin a un acord per la pau”, sentencia el periodista.

“És com una tercera guerra mundial de proxys en què els sirians són qui posen els morts”

El moviment polític kurd, per això, ha suposat un gran canvi social en què la dona ha pres un paper actiu tant en l’àmbit educatiu, com social, polític o militar. Meseguer, que ha conviscut amb la comunitat siriana, ha vist com “aquest empoderament de la dona no només afecta a la societat kurda, sinó que dones musulmanes o cristianes també s’estan veient empoderades”.