La decisió del govern espanyol de pagar un advocat perquè defensi el jutge Llarena davant els tribunals belgues ha aixecat una enorme polèmica. Per la forma i pel fons. A mesura que s’acosta la data del 4 de setembre, quan Pablo Llarena hauria de comparèixer a Brussel·les, el nerviosisme creix visiblement en la cúpula del poder judicial espanyol. Els experts estan d’acord que Llarena pot guanyar la vista amb una relativa facilitat; a més, la demanda tan sols sol·licita un euro i, com que és civil, no pot implicar en cap cas una euroordre en contra. Així, doncs, quins són els motius de tants nervis?

Per Llarena qualsevol resultat és una derrota.
—El jutge espanyol té davant seu dues opcions i totes dues són dolentes. Podria optar per no presentar-se, però aleshores, deixant de banda el descrèdit que significaria en l’àmbit europeu, seria condemnat, molt probablement.

Tanmateix si es defensa, té un problema encara més gros, perquè segons les mateixes lleis espanyoles ja no es podria mantenir en la instrucció de la causa que encara segueix contra els exiliats i hi hauria de renunciar.

Per aquest motiu l’estat procura fer veure que, assistint-hi un advocat, és com si ell no s’hi presentés. Tanmateix, tots els experts coincideixen a dir que la presentació d’un advocat en representació seva significa l’acceptació de la legitimitat del procediment. I això vol dir que Llarena hauria de renunciar a continuar en la causa, perquè sostenir un plet amb una de les parts afecta la independència del jutge i això l’obliga a retirar-se.

Les costes poden ser altes i les hauria de pagar ell.
—Els exiliats només demanen una pena simbòlica d’un euro, que no l’hauria de preocupar. Però si el condemnen el jutge pot ordenar-li de pagar les costes del judici i això sí que pot significar una quantitat de diners important. Per això, malgrat que el judici és per unes declaracions privades que no formen part de la causa, el CGPJ reclama al govern espanyol que es faci càrrec del cost de la condemna, si escau. Cosa realment insòlita, car voldria dir que tots els contribuents pagarien per una actuació de la qual l’únic responsable és ell.

La negativa del govern belga de defensar-lo despulla l’excentricitat d’Espanya.
—De primer, Espanya va intentar que fos el govern belga que defensés el jutge Llarena. I, lògicament, el govern belga s’hi va negar en rodó perquè això és incompatible amb la separació de poders, bàsica en qualsevol democràcia. Una vegada més, doncs, la justícia espanyola resta despullada davant Europa. I si les relacions entre els governs espanyol i belga ja són difícils, passarien a ser-ho molt més, en cas que Espanya s’atrevís a desobeir una sentència d’un tribunal d’aquell país.

L’empara del CGPJ és indiscutiblement una prevaricació.
—El Reglament del Consell General del Poder Judicial, en l’article 320, és clar sobre com i en quin termini es pot demanar l’empara. El termini de petició és de deu dies i tanmateix Llarena l’ha sol·licitat dos mesos després i li ha estat concedida, en una clara violació de la llei, que hauria de tenir conseqüències.

Les crítiques contra el seu comportament poc professional creixen amb aquesta nova cacicada.
—Llarena havia estat criticat per juristes de prestigi i col·legues seus a causa de les enormes irregularitats de la seva instrucció de la causa contra el govern de Catalunya. Però aquestes crítiques ara s’han multiplicat molt, arran de l’evidència de la prevaricació comesa i dels fets que han portat la justícia espanyola fins ací. Molts juristes han comentat darrerament que Llarena no havia de ser emparat sinó expedientat, tenint en compte que la demanda fa referència a uns comentaris improcedents en una conferència privada durant la qual va prendre partit per una de les parts d’una manera tan òbvia que desacreditava de cap a cap la figura del jutge instructor.

Considera humiliant que els qui ell anomena escàpols el puguin dur davant un tribunal.
—La ficció jurídica de Llarena segueix considerant els exiliats com a escàpol (‘fugado’, en castellà), una figura inexistent i que en qualsevol cas seria inexacta. Els exiliats catalans van abandonar el Principat quan no eren objecte de cap ordre de crida i cerca i sempre que han estat reclamats s’han presentat davant la justícia, a Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. No són ‘escàpols’ i de fet fan una vida pública que seria incompatible amb aquesta consideració.

Curiosament, però, qui intenta evitar de presentar-se davant la justícia quan és cridat a declarar és Llarena. Una situació clarament humiliant per a ell, que encara el deixa més retratat. El president Puigdemont i els altres exiliats s’han presentat sempre de manera voluntària davant la justícia quan han estat cridats i Llarena, en canvi, demana immunitat per a no presentar-s’hi.

No va entendre la jugada i se’n va riure.
—Quan la demanda es va presentar a Brussel·les el poder judicial espanyol la va menystenir, fins al punt que va refusar de comunicar a Llarena que era convocat a un judici a Brussel·les, pensant-se que així tot quedava resolt. A mesura que ha passat el temps, és evident que han entès la gravetat de l’afer, però ja no han pogut reaccionar degudament. I això, novament, fa que molta gent posi en dubte si Pablo Llarena és tècnicament capacitat per a exercir com a jutge instructor del cas, fins i tot simplement com a jutge.

La demanda s’afegeix a l’aïllament a què l’ha sotmès la justícia europea.
—Tota la instrucció de la justícia espanyola ha estat un disbarat tècnic. Les acusacions són inventades i no s’ajusten a la realitat dels fets ni als tipus penals que es volen aplicar, a partir d’una decisió política que es vol revestir de justícia.

És per això que les altres justícies europees han donat la raó al govern de Catalunya, deixant clar, especialment en el cas alemany, que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició. Per al poder judicial espanyol ja és molt difícil de defensar la seva posició en vista de les decisions que han pres les altres jurisdiccions europees, i una derrota jurídica del jutge instructor encara faria més mal a la seva credibilitat.

Quan la causa arribi a Estrasburg aquest judici pot ser una peça clau per a condemnar l’estat espanyol.
—El recurs a Estrasburg serà lent, entre més raons perquè el Tribunal Constitucional espanyol té la potestat de retardar-lo durant anys. Però hi acabarà arribant i mancances tècniques tan greus com tot això que té relació amb aquest judici a Bèlgica seran causes suficients per a anul·lar la decisió dels tribunals espanyols, fins i tot sense entrar en el fons de l’afer.

La demanda de Llarena, políticament, posa el govern espanyol a la picota.
—Per al govern espanyol, la darrera cacicada del Consell General del Poder Judicial significa un greu problema polític. No és capaç d’enfrontar-s’hi però sap que comet prevaricació i que tot plegat és un atac a la independència dels poders. A més ha d’enfrontar-se al govern belga en defensa d’una tesi que no pot compartir. I, finalment, desmunta la seva aproximació al problema de la situació dels presoners. Quan Pedro Sánchez va arribar al poder va semblar que s’obria una escletxa d’esperança, si més no per a la llibertat provisional dels presoners, però la nova fiscal general va demostrar aviat que en aquest afer la política del PSOE seria igual que la del PP. Tanmateix, va invocar com a excusa un argument nou: retirar l’acusació contra els presos –cosa que es podia fer perfectament– era violar la separació de poders. La mateixa que ara, per defensar Llarena, el PSOE sí que ha decidit de violar.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb