Les cinc vies (amb alguna sorpresa) per a resoldre la investidura

  • «Si passés això, tinc pocs dubtes que la gent ja no tornaria a casa, digués què digués el lideratge polític del moviment republicà. Vull dir que desembocaria en una revolta clàssica...»

VilaWeb

Som poques hores abans de la jornada assenyalada per a la investidura de Carles Puigdemont. El president Roger Torrent ha convocat els diputats per escoltar, respondre i votar el candidat proposat per la majoria parlamentària. El govern espanyol, amb l’ajuda sempre fidel del Tribunal Constitucional, mira de dinamitar la decisió democràtica amb caràcter preventiu. Tot plegat no té cap fonament jurídic, però ja sabem que la justícia espanyola és capritxosa i, quan es tracta de Catalunya, s’aplica amb una lògica diferent de l’habitual. Per tant, aquestes hores vinents caldrà restar ben atents per saber com s’arriba al ple.

La idea que ara mateix s’imposa és que la majoria intentarà investir Puigdemont a distància pel risc –o la seguretat– que sigui detingut i empresonat per l’estat espanyol si gosa tornar al lloc on acaba de guanyar unes eleccions. Amb tot, hi ha veus que proposen opcions diferents perquè detecten riscs o febleses al pla anunciat. Em proposo a continuació de comentar pros i contres d’aquestes opcions, que es poden sintetitzar en cinc.

El pla A
La idea és que el parlament obri el ple d’investidura amb la lectura del programa de govern de Puigdemont a càrrec d’un altre diputat present a qui hagi delegat aquesta funció. La votació –i tot el ple– serà impugnada automàticament al TC pels partits de l’oposició i, de segur, pel govern espanyol. El TC fins i tot pot actuar amb un incident d’execució perquè ja ha prohibit la votació preventivament. Això voldrà dir que la investidura serà anul·lada pel tribunal espanyol, no serà signada per Felipe VI ni es podrà publicar als diaris oficials. Per tant, Puigdemont no podrà prendre possessió ni nomenar els consellers. Si aquesta és una estratègia meditada i les diputats estan disposats a actuar en conseqüència, hom pot considerar que ja poden anar dient, que serà el president elegit pel parlament i això li donarà la legitimitat. No dic pas que no. Però després caldrà actuar diferentment de com es va actuar el 27 d’octubre i caldrà defensar la posició.

Aquest pla té aspectes positius: es compleix allò que va votar la ciutadania el 21-D; es manté el torcebraç de Puigdemont des de Brussel·les; es continua esquivant l’empresonament del president; no s’accepta l’amenaça ni el xantatge del govern espanyol; es posa l’estat espanyol en la posició d’haver d’impedir una presidència sorgida d’unes eleccions imposades per ell… Però també té alguns inconvenients: la suspensió de la investidura deixa les institucions en el blocatge o intervenció actual si no hi ha un pla de desobediència posterior; Puigdemont no tindrà poder executiu per a nomenar el govern ni prendre decisions si no es consolida automàticament la independència…

El pas al costat
Algunes veus d’Esquerra, però també del PDECat d’una manera més discreta, han apuntat la idea de repetir el pas al costat d’Artur Mas. Si aleshores qui va obligar a fer el gest fou la CUP, en aquesta ocasió seria el govern espanyol. En aquest pla s’imposaria la idea aquesta de la necessitat de tenir un govern que pogués treballar des del primer minut. Evidentment, un primer minut imposat des de Madrid i resultat d’un cop d’estat en tota regla com el 155. La idea seria que Puigdemont assenyalés un candidat alternatiu que podria ser Elsa Artadi o algun altre pes pesant de la candidatura de Junts per Catalunya.

S’hauria de veure si es pretendria simular una presidència simbòlica i representativa des de Brussel·les encara en mans de Puigdemont o si el pas al costat seria una mena de retirada imposada. Aquesta opció agradaria molt a l’estat espanyol perquè demostraria haver tingut la capacitat de decapitar el govern català i implicaria una acceptació de la feblesa i de l’absència de sentit democràtic entre el bloc republicà. Caldria veure si la CUP acceptaria aquesta hipòtesi perquè, de moment, s’ha pronunciat favorable a investir Puigdemont en la mesura que signifiqui un retorn a la República proclamada.

Certament, el nou president podria nomenar el seu govern i començar a governar. El precedent de l’acceptació de la subordinació del parlament i de la sobirania electoral dels ciutadans seria una llosa complicada de suportar pel nou govern perquè l’estat ja li tindria la mida presa. Aleshores caldria preguntar-se: què farà un govern nascut de l’acceptació de la imposició espanyola quan topi amb un nou conflicte legal amb l’estat? Per què hem de pensar que aleshores sí que hi plantaria cara si no ho ha fet ara?

Reforma del reglament
Dins el pragmatisme més fred, hi ha la via Voltas –l’editor Eduard Voltas l’ha propugnada per les xarxes–, que consisteix a nomenar un president provisional tan sols per al període necessari per a reformar el reglament del parlament. La idea és reformar-lo per a incloure explícitament la possibilitat de la investidura telemàtica. Amb la majoria absoluta de la cambra n’hi ha prou per a reformar el text normatiu. En acabat, es faria una nova investidura a distància amb el president Puigdemont.

En principi, la llei permetria de fer-ho. Com que el president no s’elegeix per sufragi dels ciutadans, en cas de dimissió és el parlament que té la potestat d’elegir-ne un altre sense haver de passar per les eleccions. La proposta té dos inconvenients que cal calcular amb realisme. Per una banda, el temps necessari per a reformar el reglament és una incògnita. Pot fer-se ràpidament, però també es pot encallar pels tràmits a què tenen dret els grups de l’oposició. El reglament actual és força garantista i tan sols cal recordar què va passar amb la reforma aprovada fa pocs mesos. Cal comptar que la cosa es pot allargar força temps i el govern o president provisional, també.

Per una altra banda, no hi ha cap garantia que la justícia espanyola no actuï contra la reforma, instigada pels grups de l’oposició o pel govern espanyol mateix. Si la interpretació actual del Tribunal Constitucional és la que hem pogut observar aquest cap de setmana, no cal ser gaire viu per a preveure què dirà en cas d’una reforma com la proposada. Perquè el problema actual no és reglamentari, sinó polític i democràtic. És una via pragmàtica, però pot menar a un cul-de-sac.

La via Soto del Real
Una mena de variant del pas al costat, però que cercaria el xoc democràtic és la via Soto del Real. Aviat farà quatre mesos que Jordi Sànchez és a la presó de Soto del Real amb Jordi Cuixart. A diferència del president d’Òmnium, Sànchez va voler anar a les llistes electorals. Ho va fer en segona posició a la candidatura de Puigdemont. La renúncia del president a Brussel·les per la prohibició del TC podria ser utilitzada per a crear un nou problema a l’estat espanyol. Consistiria a proposar Jordi Sànchez per a la presidència de la Generalitat. Aleshores, el jutge del Suprem s’hauria de pronunciar sobre la capacitat de l’ex-president de l’ANC d’assistir al ple de la seva investidura. En aquest cas, hi ha l’antecedent jurídic –jurisprudència, en diuen– del pres basc Juan Karlos Ioldi, que el 1987 va obtenir el permís d’assistir al ple del parlament de Vitòria com a candidat a president. Aleshores, la justícia espanyola va acceptar que es tractava d’un dret reconegut com a diputat electe.

Tornem a la situació anterior. Com que la justícia que s’aplica a Catalunya és feta a mida contra els independentistes, podria passar que el jutge retirés –inconstitucionalment– el dret del diputat Sànchez a ser present a la seva investidura. Aleshores, potser hauríem arribat al cap del carrer i el blocatge seria el mateix que si s’hagués investit Puigdemont. Encara hi hauria una altra incògnita: si el jutge el deixés assistir a la investidura, què faria una volta elegit president? El tornaria a la presó? Li canviaria les mesures cautelars? S’inventaria una nova situació processal per a tenallar la seva capacitat d’actuació com a president?

El risc més alt
Finalment, hi ha una última opció. El TC ha dit que la investidura de Puigdemont no es pot fer a distància. Si l’objectiu és esquivar aquesta amenaça, hi ha la possibilitat de fer entrar Puigdemont al parlament per a fer una investidura presencial. La capacitat logística hi és, encara que sigui arriscada. Caldria veure si els grups d’intervenció de la policia espanyola i la Guàrdia Civil rebrien l’ordre d’assaltar el parlament durant el ple per a impedir la investidura. En tot cas, no sé si aquesta imatge també la podrien resistir gaires països europeus i, especialment, sengles opinions públiques.

Aquesta via és la més arriscada per la possible detenció, però també perquè podria portar a l’empresonament –gairebé segur– del president. Així, perdria la capacitat d’influència internacional que s’ha guanyat a Brussel·les. Si passés això, tinc pocs dubtes que la gent ja no tornaria a casa, digués què digués el lideratge polític del moviment republicà. Vull dir que desembocaria en una revolta clàssica amb desenes o centenars de milers de persones al carrer de manera permanent.

Encara hi hauria una altra derivació possible. I és que així com s’ha fet arribar Puigdemont al parlament, hom el fes tornar a Brussel·les una vegada investit president. Aquí el grau de dificultat logístic seria més gran. Però no se’m fa difícil d’imaginar el cordó sanitari que podrien formar desenes de milers de persones al seu voltant fins a la frontera. Sóc conscient que dibuixo una escena prou dura i sempre amb l’amenaça violenta dels cossos i forces de seguretat espanyols present. Però, si cal descartar aquesta possibilitat, que sigui perquè s’hi veuen més inconvenients que no beneficis i no pas per no haver-la pensada o no haver-la dita.

El meu parer sobre tot plegat és molt senzill. Defensem el dret democràtic d’investir qui té majoria i alhora restituir un president legítim foragitat. No es tracta de defensar una persona pel fet de ser aquesta persona. No és Puigdemont perquè és ell. El 27 d’octubre ens vam empassar un cop d’estat i vam acceptar de concórrer en unes eleccions imposades. Les eleccions les va guanyar l’independentisme. La gent va parlar clarament el 21 de desembre. Ara què hem de sacrificar, i en benefici de qui? És clar que seria bo governar. Però no pas a costa de la dignitat del poble que va plantar cara a la barbàrie l’1-O ni deixant-nos reduir la democràcia a un circ que contribueixi a ocultar el seu autoritarisme i la seva dictadura. Per tant, em decanto pel pla A i pel risc més alt. Però, com que el segon pot tenir unes conseqüències personals concretes per al president Puigdemont, és ell qui ha d’estar-hi disposat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any