23.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 23.07.2026 - 21:44
El senyor Montaigne ho va escriure d’una manera que no ha millorat ningú. Diu –en la magnífica traducció catalana de Vicent Alonso– que “si la mentida tinguera un rostre únic, estaríem en millor situació, perquè prendríem per cert el contrari del que diguera el mentider”. El problema, però –prossegueix–, és que “el revés de la veritat té cent mil cares i un camp infinit”. Per aquesta raó el mentider té el problema que ha de menester bona memòria –“qui no se sent ja bastant ferm de memòria no hauria de ficar-se a mentider”, conclou. Mentir, per això mateix, acaba essent una tasca esgotadora: la de sostenir un edifici sense fonaments que sols s’aguanta mentre el constructor no vacil·la o no s’adorm, mentre no patina i no perd cap detall.
Ahir José Luis Rodríguez Zapatero es va asseure en un plató de la televisió pública espanyola per mirar d’explicar-se per primera vegada des que va ser encausat pel cas Plus Ultra. Es veia extraordinàriament nerviós amb tics poc habituals en ell, que el delataven. Va negar –com tothom esperava– haver parlat amb ningú de la SEPI ni del govern espanyol sobre el rescat de l’aerolínia. Va negar haver mogut diners cap a les seues filles i va qualificar de “invenció absoluta” que ell fos l’organitzador de cap societat opaca. I de les joies que li van trobar a la caixa forta del despatx va dir que són “un regal de cortesia de fa molts anys”, que no tenien “ni ús ni destinació ni afany patrimonial” i que eren allà “i ja està”. No va voler dir de quin país venien i va demanar que li fos respectat el dret de defensa.
Jo no sé si això que diu és veritat, no ho puc saber. Els indicis contra ell són massa contundents i les explicacions massa escasses; siga com siga, els jutges ja diran allò que hagen de dir. En realitat, a mi, allò que m’ha interessat d’aquesta jornada no és el cas, sinó una cosa més vella i més fonda: què en fem, de la paraula d’un home que ja ens va prometre alguna cosa, en públic, amb les càmeres enceses, i no la va complir?
Al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral del 2003, amb el president Pasqual Maragall al davant i el pavelló ple, Zapatero va dir la frase que li va donar la fama definitiva al nostre país: va prometre que donaria suport a la reforma de l’estatut que aprovàs el Parlament de Catalunya. Era una frase senzilla, sense subordinades, que es va aplaudir molt. I que va donar una vida enorme a ell i al seu partit. Però era mentida: el parlament va aprovar el text amb cent vint vots d’un total de cent trenta-cinc, el text va anar a Madrid, i el que va tornar ja no era el mateix ni de bon tros. Manant ell al partit –recordeu que el PSC al cap de poques hores d’haver-lo aprovat a Barcelona ja hi presentava esmenes a Madrid per rebaixar-lo– i al govern espanyol.
Hom podria argumentar que allò no va ser una mentida sinó una impossibilitat, que la promesa era sincera i les circumstàncies la van desbordar, que la política és l’art d’allò que és possible i més consolacions per l’estil. He sentit aquesta defensa moltes vegades –sobretot en boca de socialistes– i he de dir que cada vegada em convenç menys. Un home que ocupa el poder sap perfectament què pot prometre i què no pot prometre. Per tant, si prometé allò que aquella nit ja sabia que no podia complir, mentia. I si no ho sabia, era un incompetent, indigne d’ocupar un càrrec públic. No hi ha tercera casella, per més que la cerquem.
I ací arriba això que volia dir avui. Solem pensar que la mentida fa mal al qui l’escolta, i és veritat, però aquest és el mal menor. El mal gros el rep el qui la diu. Perquè el mentider es condemna ell tot sol a viure tancat per sempre dins una construcció que ha de vigilar cada dia de mantenir coherent. Sense poder-se relaxar mai, calculant sempre qui té davant i què li va dir l’última vegada que van parlar. Ha de recordar més que ningú cada cosa que ha dit i fet i això implica tenir una memòria prodigiosa. I ha de tenir por de la seua biografia. Un mentider, en definitiva, perd una cosa que ja no es recupera mai: la capacitat de dir blanc i que valga pel simple fet d’haver-ho dit ell. En conseqüència, es pot dir que a partir d’un cert moment, el mentider ja no parla; declara. I que tot allò que declara ha de ser comprovat.
En un particular, això és una desgràcia. En un polític és una avaria pública. La política, si la despullem de tot allò que hi hem penjat damunt, és bàsicament un sistema de confiança: gent que delega en una altra gent perquè creu allò que li diuen. Quan un president de govern trenca eixa confiança davant un país sencer, no ensenya solament que ell menteix. Ensenya que les paraules, en boca seua, no compten.
Per això ahir, mentre mirava com s’explicava Zapatero, jo no podia pensar en les joies ni en la SEPI ni en la caixa forta, ni en les seues filles. Pensava que jo no sé si diu la veritat, però en realitat això tant se val, perquè no em puc refiar d’ell ni de la seua paraula. Aquesta és la condemna del mentider, i és molt anterior a qualsevol sentència judicial: arriba un dia en què ni tan sols la veritat el pot salvar, perquè ja no li queda ningú disposat a creure-se-la. És allò de les cent mil cares, que escrivia Montaigne. Perquè, al capdavall, quan tens cent mil cares, el problema és que hom acaba no sabent quina és la real.
