‘Des que vas omplir les grans naus de teixits i de filats vas demostrar, amb una impertinència exemplar, que un home és exactament igual que una dona.’ Així parla ‘una burgesa a una obrera’ en una de les Cartes impertinents de dona a dona, de Maria Aurèlia Capmany. Per commemorar el centenari de l’autora, i per tercera temporada, el teatre Lliure de Gràcia representarà, des d’avui i fins diumenge, Cartes impertinents, una lectura dramatitzada de l’obra homònima de Capmany a càrrec de Rosa Maria Sardà i dirigida per Pau Carrió.

L’actriu posa veu a una obra en què el feminisme de Capmany es barreja amb l’estil directe de la narradora. Cartes que, malgrat haver estat escrites fa quaranta-set anys, encara avui són actuals. Cartes entre dones, amb les combinacions més insospitades, que ressegueixen perfils que van de Lady Macbeth a la Ben Plantada, de Cordèlia a doña Teresa. Cartes que, com explica la mateixa Capmany al pròleg, expressen la duresa de la crítica d’una dona a una altra: ‘La duresa de la crítica d’una dona a una altra dona supera la duresa del diamant, que ho ratlla tot –el diamant inclòs–, però no la crítica d’una dona. De tu a tu, la crítica es desfà, malauradament, sense transcendir d’aquest clos tancat que és la vida casolana. «Per què no convertir-la en un afer públic?», m’he dit. Vet-la aquí, doncs, aquesta agressiva i malintencionada crítica, disposada a esbandir, a baix, a la plaça, al celobert, l’eterna qüestió: qui ets tu, dona que passes pel carrer: esclava o dèspota?’

Una hora de monòleg de Rosa Maria Sardà en què repassa els textos més directament feministes de Capmany, que es pot sintetitzar amb la carta ‘D’una assassina a una dona de bé’, en la qual explica com ha matat l’àngel de la llar: ‘He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil, creu-me; potser per això me’n sento orgullosa. En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina.’ I continua amb una confessió: ‘He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió. (1992: 19) Acaba fent aquesta recomanació: Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.’

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb