Les barraques dels miquelets, la primera frontera de Gibraltar?

El 15 de juliol de 2026 és una data històrica al Camp de Gibraltar. La frontera més famosa de la península ibèrica i potser d’Europa, la més afectada i influïda pels canvis de govern, deixa d’existir formalment. El referèndum del Brexit, que a Gibraltar va obtenir xifres astronòmiques a favor de continuar a la UE (el 95,9% dels vots), va comportar la sortida del penyal de l’espai comunitari i ha calgut renegociar durant aquesta última dècada el pas fluid de ciutadans i productes per la frontera. La presència dels socialistes al capdavant del govern espanyol ha facilitat una entesa que, tot i les suspicàcies habituals en aquest conflicte diplomàtic que s’arrossega de fa tres segles, deixa sensacions positives als negociadors de banda i banda de la frontera.

Una frontera, val a dir, que no sempre va ser tan present com havia estat fins ara. De fet, no hi va haver tancat físic fins al principi del segle XX, aixecat sobretot per mirar d’aturar el contraban que s’ha desenvolupat tradicionalment a la comarca d’ençà mateix de l’ocupació britànica. Posteriorment, amb els conflictes bèl·lics del 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial, la frontera es va consolidar fins a convertir-se, ja a les acaballes del franquisme i el començament de la transició, en una arma de pressió de les autoritats espanyoles per a mirar d’estrangular el penyal. Però, paradoxalment, amb el tancament unilateral de l’anomenada tanca, entre el 1969 i el 1982, Espanya va aconseguir justament l’efecte contrari: va unir encara més la població gibraltarenca entorn del Regne Unit i va introduir amb força el sentiment britànic dins la identitat llanita local.

Així com la frontera física, doncs, ha marcat el segle XX i el primer terç del XXI (amb cues eternes de cotxes i vianants segons els vents que bufaven a Madrid), al XIX pràcticament no va existir més enllà dels punts de control de pas i al XVIII apareixia únicament, de manera nítida i letal, al ritme dels setges periòdics imposats per les tropes hispano-franceses, com el del 1779-1783, el del 1727 i el del 1704-1705, just després de l’ocupació anglo-neerlandesa de la plaça fortificada en el context de la guerra de Successió al tron hispànic. En aquest episodi fundacional del Gibraltar britànic, ja és prou sabut, hi van participar més de dos centenars d’austriacistes catalans, seguint els passos del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, antic virrei de Catalunya i comandant en cap de l’estol anglès i neerlandès que va assetjar i prendre el penyal els primers dies d’agost del 1704 en nom de l’arxiduc Carles.

D’aquest contingent austriacista, ens en va donar notícia sobretot l’advocat i historiador Narcís Feliu de la Penya i Farell (1642-1712), que a Anales de Cataluña (1709) va incloure una llista amb el nom de més d’un centenar de militars i voluntaris catalans, valencians, aragonesos i castellans que van participar en la sorpresa de Gibraltar. A més de soldats com el sergent Ignasi Trebò, el capità Pere Freixes, Josep Pi i l’artiller Dídac Boix, Feliu de la Penya també hi esmentava milicians voluntaris com el “capità de cavalls” Francesc Armenter i Pujol, Martí Andreu, Joan Nebot i el montbuienc Josep Corrons. Els catalans, com es detalla a Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans (2014), van formar dues companyies, l’una comandada pel capità Francesc de Casamitjana, secretari personal del príncep Jordi, i l’altra de miquelets capitanejada per Jaume Burgoy.

La participació d’aquestes dues companyies, juntament amb la dels aragonesos i castellans dirigida per Francisco de Sandoval, va ser intensa tant en l’ocupació mateixa de la plaça com en la defensa posterior durant el primer contracop borbònic, de l’octubre del 1704 a la primavera del 1705. Per exemple, van intervenir decisivament a aturar una incursió enemiga per un paratge de la muntanya anomenat Salto del Lobo, el novembre del 1704, que podria haver agafat del tot desprevingudes les forces aliades dins de Gibraltar. En aquell episodi en concret, es va destacar “amb singularitat” Francesc Armenter i fou ferit Enric de Hessen-Darmstadt, germà del príncep Jordi. Alhora, els fusellers catalans van excel·lir al vessant nord del penyal, en posicions d’artilleria elevades per mirar de mantenir a ratlla les aproximacions de l’enemic, com també en una tasca molt específica fora de les defenses de la ciutat: alguns d’aquests milicians van rebre l’ordre dels generals de la plaça de controlar l’istme, com a sentinelles, en un moment en què es temia que si s’encarregava aquesta funció als soldats anglesos, no dubtarien a desertar a causa de les dures condicions de vida imposades pel setge. Delegar la vigilància d’aquesta terra de ningú als miquelets catalans, partidaris convençuts –i aferrissats– de la causa del pretendent Carles d’Àustria, era la solució idònia, perquè era del tot impensable que intentessin de passar al bàndol filipista.

La majoria de membres de les companyies d’austriacistes van abandonar Gibraltar al final de l’agost del 1705, un any després d’haver ajudat a ocupar la plaça i haver-la defensada, embarcats en l’estol aliat que va sortir de l’estret en direcció cap al Regne de València i el Principat de Catalunya, amb la intenció de decantar aquests dos territoris cap a la causa de la Casa d’Àustria. Enrere deixaven un grapat de caiguts en combat, com el mataroní Josep Pi, mort el 7 de setembre de 1704, Josep Fonollós, Josep Clavell, el valencià Albert Viudes i el mateix Jaume Burgoy, que “va morir lluitant contra la gent del camp enemic el dia 15 de maig de 1705” i fou substituït, com a capità dels miquelets, per Pere Goy.

Abans de salpar, cal dir, Jordi de Hessen-Darmstadt va designar dos catalans, Josep Corrons i Alfons de la Capella, com a administradors del port i de la justícia de Gibraltar, respectivament. En el cas de Corrons, va mantenir el càrrec d’“alcaid de mar i després capità del port i sergent major de la plaça” fins i tot després de la signatura del tractat d’Utrecht, el 1713, pel qual Felip V cedia “per sempre” a la monarquia britànica la ciutat i fortalesa a l’extrem sud de la península ibèrica.

Però a Gibraltar també va restar, val a dir, el record dels militars i milicians voluntaris, en forma de traces presents en la documentació local d’aleshores ençà. És el cas dels esments en alguns mapes i dietaris de les anomenades bateries catalanes, més o menys localitzades a la zona de Willis actual. O també de les Miquelet Huts o Chozas de los Migueletes, unes denominacions recurrents durant el segle XVIII amb què es designaven els llocs de guàrdia avançats dels miquelets que controlaven l’istme i l’accés a l’antiga Caleta de la Almadrabilla, al vessant de llevant del penyal, que durant les primeres dècades de sobirania britànica va començar a ésser coneguda justament com a Catalan Bay.

Sobre l’origen d’aquesta badia dels Catalans, circulen dues hipòtesis principals: a Gibraltar mateix, els historiadors que ho han estudiat es decanten per vincular el nom a les onades de pescadors catalans que, durant bona part del segle XVIII, es van escampar per les costes de la Mediterrània occidental en cerca de zones de pesca més abundants que no pas els caladors sobreexplotats del Principat. Com seria el cas de l’estratègica Caleta de la Almadrabilla, a l’estret de Gibraltar, amb sardina, seitó i tonyina en abundància. De Catalunya estant, en canvi, sovint s’ha privilegiat la idea que la Catalan Bay actual no fos sinó una referència directa al lloc on devien desembarcar aquells voluntaris catalans que van participar en la presa de Gibraltar, l’estiu del 1704. La primera hipòtesi topa amb una contradicció clara: la zona de Catalan Bay no es va començar a poblar fins a la darreria del segle XVIII amb pescadors provinents de Gènova, l’origen d’una part important de població arribada a la plaça ja en període britànic. I la segona també topa amb un escull gens negligible: per l’orografia del penyal, la Caleta és probablement el lloc més desaconsellable per a desembarcar-hi soldats i material bèl·lic amb l’objectiu d’envair la plaça de Gibraltar.

Entre aquests dos corrents, l’historiador local Richard Garcia ha trobat una tercera via d’explicació del topònim tot encaixant algunes proves disponibles sobre el terreny. Si abans dels anglesos la platja de llevant era coneguda tradicionalment com la Caleta de la Almadrabilla, això només podria significar que els suposats pescadors catalans –no documentats– s’hi van establir en un moment tan poc versemblant com just després de la signatura del tractat d’Utrecht, en què aquest racó del penyal era inhòspit i sotmès a tensions bèl·liques periòdiques. Llavors, qui podien ser aquells catalans dels primers anys del període britànic que van quedar immortalitzats al topònim? Doncs els mateixos que, com hem vist, van deixar rastre documental a la part alta de la muntanya i també a la zona baixa de l’istme: els miquelets. Fins i tot, afegeix, no seria forassenyat de pensar que alguns d’aquells fusellers s’haguessin arrecerat de tant en tant a les coves al fons de la platja, especialment durant les grans llevantades.

Com diu Garcia, no hi ha dades sobre el nombre ni la posició exacta d’aquelles Chozas de los Migueletes, però sí que es pot deduir –per la documentació històrica– que constituïen una línia de construccions efímeres avançades que controlaven la totalitat de l’istme per evitar desercions d’anglesos i, alhora, per prevenir aproximacions de l’enemic cap a les defenses de Gibraltar. I també sabem que aquelles Miquelet Huts eren situades a un tret de canó del castell, que és aproximadament on queda una frontera que, avui mateix, passarà a la història.