L’error de dir rendista a qui no ho és i més rèmores

No sé si a vosaltres us surt fum del cap amb el problema de l’habitatge, però m’imagino que sí, perquè és impossible d’entendre i acceptar tot això que passa. És difícil deixar de cavil·lar-hi. Cada dia coneixes històries de gent que viu situacions impossibles, però alhora cada dia sembla que siguem més lluny de trobar-hi solucions reals, d’aquelles que canvien les coses de soca-rel.

No sé què en sortirà, d’aquests decrets que ha amanit la Moncloa, perquè realment fins que no s’aprovin i no els vegem no ens podem fiar de res. Però tot fa pensar que fugen d’estudi sense resoldre les qüestions de base fonamentals, com ara l’articulació del retorn del contracte indefinit. És allò de qui dia passa any empeny. Però quan fa tant de temps que es fa així, el dia que passa ja no empeny res. Tot s’embolica. Potser els qui creuen que és possible una revolució ara i aquí, això els està bé, però jo no la veig, aquesta revolució ara i aquí. L’única cosa que veig és que cada dia n’hi ha uns que es fan escandalosament rics i uns altres ens fem més pobres. I això s’ha d’aturar.

Per això em preocupa l’enfocament del Sindicat de Llogateres, que segons el meu parer fa anys que proposa mesures que no ajuden prou a resoldre el problema de l’habitatge tal com caldria. No entenc, per exemple, per què no reivindica amb més empenta la construcció de més habitatge social, com un factor decisiu. Sense més oferta d’habitatge, el problema no es resoldrà. Cal promoure més iniciatives –siguin públiques, privades, mixtes o cooperatives. Hi ha iniciatives com Sostre Cívic que són exemplars, però n’hi ha d’haver més. També en calen de dedicades a l’habitatge de gent gran.

La societat pot fer més coses que les que fa. Si no, la infantilitzem i l’estigmatitzem. Té la possibilitat de no de ser subjecte passiu, l’ase dels cops i prou. Encara hi ha espai per a promoure iniciatives. Però, sobretot, cal desfer el mite que amb els habitatges actuals ja n’hi ha prou. És com allò de dir que hi haurà prou energia renovable si omplim totes les teulades de fotovoltaiques. Ni l’una cosa ni l’altra. Per tant, anar contra aquesta realitat és no resoldre el problema, és crear una confusió conceptual que ens fa a tots més esclaus de la ignorància. Som més, cal més habitatge.

L’altre fet, que no millora les coses i que crec que les empitjora, és aquesta política de combatre el petit més que no el gran. Dir rendista a qui no ho és, és un error greu, una distorsió, perquè desenfoca els responsables Sobretot per l’esterilitat, per la terra cremada que implica i perquè el gran acaba difós. Ja sé que la teoria que qui té dos pisos farà més bon preu no sempre és certa i que el petit propietari ha seguit les tendències alcistes. Ho sé, però això no vol dir que el petit propietari sigui un especulador a combatre, també podria ser un aliat. Què a Catalunya sigui considerat un gran tenidor qui tingui cinc propietats és una bestiesa incomprensible, que no passa a enlloc més i que mostra fins a quin punt s’ha estès la distorsió.

Fer que la veïna de dalt, jubilada o sense jubilar, no pugui complementar la seva economia amb un pis de lloguer no ajuda gens a ser una societat més justa; crec que és al contrari. Ens hauríem de preguntar el perquè d’aquesta política de voler fer més pobra la veïna de dalt i no el milionari que s’enriqueix sense parar. On ens porta? A ser tots més pobres? A Catalunya, això és especialment promocionat pels Comuns, que sembla que vulguin que, a tot estirar, tots aspirem a ser funcionaris o receptors d’ajudes socials. Sembla que no hi hagi d’haver cap més alternativa.

Un altre aspecte confús, i que també forma part d’aquest conglomerat d’emocions que intenten de neutralitzar la racionalitat, és el de les ocupacions. Mentre es vinculi l’ocupació (i aquí no parlo de desnonaments) amb la vulnerabilitat barregem dues coses que no tenen relació; aquí s’ha deixat anar fent la bola grossa, per la incapacitat de les institucions d’assumir les seves responsabilitats. Arreu d’Europa l’ocupació és tractada com un delicte a la propietat, que és el que és i que s’ha de resoldre immediatament com a tal. I la vulnerabilitat és tractada pels serveis socials, amb tota la cura que calgui i sobretot donant resposta a les persones perquè no estiguin a la intempèrie. Això tan fàcil aquí ho convertim en una barreja tòxica que ens fa a tots més febles. Fent un garbuix emocional dels drets i deures no es fa un món més just. Si la política no pot crear institucions fortes per a resoldre els problemes dels ciutadans no els ha d’emmascarar confonent les situacions. Les ha de clarificar i mirar de resoldre-les.