Leo Bassi (fotografia de la Fira Literal)

Leo Bassi (1952), còmic i actor italià, va actuar divendres a la Fira Literal de Barcelona, especialitzada en literatura radical. Hi va representar ‘El último bufón’, una peça més pausada i reflexiva que d’altres anteriors. Bassi pertany a una família circense que es remunta al 1840. Actualment viu a Madrid i ha patit atacs de l’extrema dreta. VilaWeb l’ha entrevistat per parlar de circ, però també de política i poder, dues de les seves obsessions.

L’espectacle comença el dia que la vostra germana Joana es troba films de Lumière de 1896 on apareix el besavi pallasso.
—La meva germana és historiadora del circ, viu a Berlín i les va trobar, sí, a la fundació Lumière. Sembla que el maig del 1896, els germans Lumière van filmar artistes en un circ a Lió. Va bé saber que, a l’època del meu besavi, els artistes guanyaven més diners amb les postals que no pas amb les entrades. Molta gent les comprava i les col·leccionava. I els germans Lumière van tenir la idea de fer postals en moviment. Eren llestos, homes de negocis. Ma germana va trobar cinc films de 30 segons. Dos minuts i mig.

—Basant-vos en aquests dos minuts i mig feu l’espectacle?
—Això va ser el detonant, després d’una reflexió general. Per exemple, als films hi veus innocència. Molt manierisme. Ara és molt més cínic, l’espectacle. Però després, m’ho torno a mirar i penso, innocents? Segur? Recordo que l’avi em deia que al besavi no li agradava el cinema. Li feia por perquè ‘amb el cinema el poder passaria de l’artista a la gent que el distribueix’. Ho deia el 1900. Potser no són tan innocents, vaig pensar. Després, veient els seus moviments, fins i tot femenins, t’adones que contrasten totalment amb les imatges i fotografies dels polítics de l’època, molt masculins. Era la seva manera de minar el masclisme. Per fotre el patriarcat. És amb aquestes reflexions que aixeco l’espectacle. El faig dels meus records i del que m’han dit a casa. I que pugui servir de testimonis a noves generacions.

—Per què dieu que sou l’últim bufó?
—Perquè les coses que jo he viscut ja no es poden viure. Ja no hi ha petits circs amb rulots. Ni famílies ambulants. Mireu, el meu avi un dia m’agafa i em diu: si no fas malabars, saps què et passarà? Que et portarem a l’escola!

—Ha, ha!
I a l’escola et tancaran en quatre parets, sense finestra! I saps on van després d’haver estat dins les parets de l’escola? Doncs a les parets de la fàbrica! Ha! Jo, això, ja no ho he explicat als meus fills. Jo vinc d’una altra època. Sóc un dinosaure. Jo ja vaig ser conscient que els meus fills no viurien el que jo vaig viure. Tampoc no ho he volgut, perquè era impossible. L’esperit, que és el més important, sí que l’he transmès. Un fill fa videojocs en una petita companyia. I a la seva manera lluita contra Microsoft amb les seves app. L’esperit bufonesc de no agenollar-se davant el poder està traspassat.

—I vau enviar els fills a quatre parets sense finestres?!
—Ha, ha! Els vaig enviar a escoles Montessori, o similars. He volgut trencar la paret. Els fills han anat a escola a Itàlia, Nova York, Milà, Palma, Grècia, Madrid. La idea era trencar la lògica.

—Si no vau anar a escola, qui us ha ensenyat història i geografia?
—Autodidacte. Ma mare em va ensenyar a llegir. Mon pare gairebé no en sabia. Jo tenia un oncle multimilionari, propietari de molts circs, que no sabia llegir. I jo amb quinze anys em vaig enfadar amb ell: amb tots aquests diners, i no saps llegir? I em va dir: Jo puc pagar la gent que llegeixi per mi. Sé comptar. I sé que si el llibre és bo, en faran un film. I si no el fan és que el llibre no és bo. I no cal que perdi el temps llegint una merda. Aquesta és la lògica del món que he conegut, i que no es repetirà.

—Heu presentat l’espectacle a Barcelona. Quina reacció ha rebut?
—Ho hauríem de demanar al públic. Per part meva, va ser genial. En la meva opinió, un triomf. Hauria estat tràgic, si no. Aquest és el meu públic. La gent amb els meus ideals és aquesta. Els radicals. Els durs. Els meus.

—Us inclineu pel comunisme o per l’anarquisme, ara?
—Jo ara sóc en època de segons períodes. I potser ara sóc en una època més comunista, per tenir més ordre. En altres moments era més anarquista.

Us van posar una bomba en un teatre.
—No van fer-ne gaire ressò, però sí: 1 de març de 2006. Feia una obra sobre religió. No se’n coneix l’autor. I tinc la sensació que no va haver-hi ganes d’esbrinar-ho. La bomba va ser el final d’un llarg recorregut. Abans, la gent resant i manifestacions d’extrema dreta eren diàries davant el teatre. Aquesta gent a Madrid, existeix.

—De fet, hi viviu, a Madrid.
—Visc a Madrid per amor. M’he casat amb una madrilenya que és molt de Madrid. Del Madrid revolucionari. El seu pare era del Partit Comunista, clandestí durant Franco. Conec un Madrid valent, orgullós. Madrid m’agrada perquè és representativa de les dues Espanyes. Una de molt militant d’esquerres i una altra de fills de puta terribles. Per exemple: el 13 agost de 2016 em van cremar l’església. Paticano. Hi faig misses cada diumenge. És una capella barroca que he creat del no-res. Un local antic que hem decorat. Van entrar-hi a la nit i van tirar-hi un líquid i el van cremar. És a Lavapiés. Cada cinc metres hi ha una càmera. Però es veu que aquí no poden tenir accés a les imatges, que necessiten ordres judicials. La policia no es mou d’aquí. No han mirat les càmeres.

—Hi ha artistes amenaçats amb la presó. Hi heu estat mai?
—A Espanya, no. A França vaig estar detingut unes deu vegades. Per fer espectacles, per crear soroll. A Itàlia, per tenir actitud amenaçant… amb una pistola de plàstic. Nit a comissaria. I aquí, Manos Limpias i Hazte Oir es van querellar contra mi per haver dit que sota la catedral de Santiago de Compostel·la s’hi feia culte celta. Ho deien arqueòlegs. I un jutge de Valladolid va acceptar la querella. Què ha passat, aquí? Que amb la història de Catalunya, la dreta i els jutges de dretes se senten valents. I van aplicant la seva idea amb molt de gust i plaer, perquè se senten secundats per l’opinió pública. I els permeten de fer coses que abans no els permetien.

—I què en penseu, del procés?
—Ho diré molt francament. Sóc internacionalista. Tinc cincs o sis nacionalitats. A l’entrevista he parlat en castellà, podria haver-ho fet en francès, en portuguès, en italià, en alemany, en anglès i una mica en grec, perquè la meva primera dona era grega. Tinc un fill nascut a París, una filla a Grècia. I l’últim, a Madrid. No em poso amb una persona que té una identitat nacional. No em puc imaginar tampoc què significa. Jo no em posiciono ni a favor ni en contra. Em sembla molt bé, però amb la bomba i totes les coses que m’han passat a Espanya, m’he sentit víctima. A Madrid, he hagut d’anar amb guardaespatlles per amenaces, i el govern no me’l pagava pas. Crits de ‘torna al teu país’. Amenaces de mort. He anat cinc vegades a la policia a denunciar-les. L’extrema dreta espanyola és un drac. Això és una batalla contra un drac que xucla la sang. I veus que la immensa majoria de la població té por del drac. Si el drac creix, la gent viu agenollada. Però si comences a fer acudits, o la capella Paticano que us deia, la gent perd la por. I el drac pot ser derrotat. En un procés lent, un procés interior, de treure la por. Però va i arriben uns altres, els catalans. I donen una puntada de peu al drac. Amb molta innocència, si es vol. I munten el drac, i li estiren la cua i les orelles. I es declaren independents del drac! I què passa? Es desperta el drac. Tota la feina lenta se’n va a la merda. El drac pot tenir reaccions terribles. No sé si us n’adoneu, però els militars podrien intervenir i disparar. I aleshores la meva pregunta és: amb aquesta declaració unilateral d’independència, quin Madrid pensaven que es trobarien? Si el càlcul era de suïcidi col·lectiu i que es perdessin 10.000 persones en una guerra sagnant, com va ser la de Bòsnia, hauria entès la lògica. Sense estar-hi gens d’acord, hauria entès la lògica. Però no va passar això. No entenc què els va passar pel coco. Pensaven que seria tan fàcil fer un referèndum? Doncs no. El drac no és així. És terrible. Xucla sang. El drac existeix, i a mi m’han posat una puta bomba! No m’ho he inventat. La gent i els militants d’esquerra ho saben.

—El drac està més feble o més fort?
—Més feble, no. Mireu com triomfa Albert Rivera. I no hi ha cap garantia que, si Rivera mana, no enviï l’exèrcit.

—La guerra de la independència americana també es coneix amb el nom de guerra de la revolució. A vegades la independència pot anar al costat de revolució.
—És del tot diferent. Allò eren colonialistes anglesos que van anar-hi per motius religiosos. I els pilgrims gathers rebutjaven el rei d’Anglaterra perquè eren més fanàtics que el rei d’Anglaterra. Era una guerra de fanàtics religiosos. Que encara avui continua. Mireu Trump. Tenen molt poc a veure, molt poc.

—Veig que no hi esteu gaire còmode, amb aquesta situació…
—No estic incòmode, no. I tampoc no em sorprèn. Hi ha coses que em semblen innocents i ingènues. Mireu, a Puigdemont el vaig conèixer. Em va donar el premi Liberpress, a Girona. I vaig passar uns dies menjant a restaurants, bàsicament, amb ell. Em va semblar simpàtic, però molt burgès i tranquil. Però es va posar a caminar cap a un precipici monstruós. I, és clar, és totalment impensable que gent com Junqueras i els altres siguin a presó. Però aquestes són les coses que fan els dracs. I poden anar molt més lluny. I els meus veïns, on ara vivim, la gent normal, la gent del bar, està súper cabrejada amb Catalunya.

—Què diuen?
—Estan d’acord amb la presó. Hi estan d’acord. I no és per casualitat que pugi Rivera, perquè és més dur contra Catalunya que Rajoy. I la gent diu: si ell, que és català, pensa això… I alguna gent d’esquerres ara té reaccions viscerals de viva España. Hi ha una cosa molt estranya, al costat de casa. És una bandera espanyola molt gran, i amb banderes budistes. Hi veieu la contradicció? N’he fet una fotografia i tot. Una, grande y budista!

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb