L’Enric Vila diu que em vull morir

L’Enric Vila em deia l’altre dia que jo escric com si em volgués morir. Que hi ha noies que es fan tallets a l’avantbraç, per exemple, però que la meva autodestrucció és d’una altra mena. Ja les coneix, les noies que volen que les salvin. Sempre he volgut que em salvessin, però el temps passa i francament ningú ha vingut a salvar-me i el més calent és a l’aigüera. T’has de salvar tu, princesa de tu mateixa a falta de qualsevol altra fantasia –això no m’ho va dir l’Enric. És descoratjador que el feminisme s’hagi de portar realment a la pràctica, que no sigui una opció política sinó una obligació vital. A les seves memòries Escriure (en català, a l’Altra Editorial), Stephen King diu que la seva mare va ser la primera dona emancipada que coneix, però no per voluntat pròpia: el marit la va abandonar d’un dia per l’altre i ella el va perseguir per tot el país fins que es va rendir a l’evidència de ser mare soltera –de Stephen King!, cocaïnòman per cocaïnòman, millor que el teu fill cocaïnòman sigui Stephen King.

L’Enric té una teoria divertida sobre les catalanes i la impossibilitat de sentir-nos princeses de casa nostra. Diu que, com que no tenim un estat, no ens sentim mai prou segures en la nostra feminitat. Ho comparava amb les franceses, en concret les parisenques, inflades com un gall dindi. No sé si encerto què vol dir, però m’hi aventuro: hi ha una força tel·lúrica que empeny les catalanes a arreglar-nos més aviat poc, com si la discreció fos una virtut moral. Tinc amigues que quan van a un casament passen setmanes a la recerca d’un vestit, i t’ho expliquen. Et preguntes a veure com serà aquest vestit, perquè fa setmanes que me’n parla. Doncs bé, quan finalment el troben i me l’ensenyen veig que han optat pel model més auster, d’un sol color fosc, sense estampats, una mena de vestit del Decathlon. D’aquesta tendència irritant i majoritària a la tribu en vam parlar amb l’Ofèlia Carbonell, una vegada que vaig entrevistar-la. Carbonell té un llibre fantàstic sobre la qüestió de la dona catalana i l’ambivalència entre empolainar-se o mantenir un perfil baix, quasi antisexual i culpable.

Però ja n’hi ha prou, de llançar pilotes fora. Us diré per què l’Enric Vila em va dir que escric com si em volgués morir. Va ser a propòsit d’aquest article, que vaig escriure amb un patiment estrany, conscient dels equilibris interns amb mi mateixa. Hi defensava una idea tan senzilla com inútil, que és que la immigració dels pobres del sud global no s’acabarà fins que no hi hagi més focus de benestar al món. Benestar vol dir sanitat i educació, la possibilitat de fer feines creatives, la sensació que és possible fer negocis i fer-te ric –l’obsessió del moment és fer-se ric. Tothom pot veure, avui, la diferència entre la vida europea i la d’un poblet del Congo, i és natural que el pobre es rebel·li davant la seva condició. Ha passat sempre, que els de baix empenyen per aconseguir el que volen. Però em preocupa que el món es replegui i tothom es concentri a l’únic racó de món amb estat del benestar –Europa– o amb prou diners en circulació perquè la falta d’estat del benestar sigui força irrellevant –els EUA.

Jo venia a dir que entenc els pobres del món: que tothom vol viure bé. Ell diu que em vull morir perquè, amb un missatge comprensiu amb la immigració, vaig en detriment de la tribu.

Aniré al gra. No crec que hi hagi una sola persona que pensi de debò que a Catalunya hi calen encara uns quants immigrants pobres més. De fet, a dreta i a esquerra es coincideix en una sola cosa, i és que hi ha massa gent (els expats, els turistes, els immigrants pobres, es prendrà una consideració o altra segons la ideologia). La densitat es nota quan puges al metro atapeïdíssim, o quan parles amb les treballadores socials o les professores d’institut: estan desbordades de pobresa fins dalt. I els treballadors del tercer sector no et diran que això és culpa dels qui emigren, sinó de la falta de recursos. I és veritat: o hi ha molts més recursos o hi ha menys persones pobres, però tot no pot ser. Després hi ha el motiu real pel qual em preocupa la Catalunya dels deu milions: la fi del català i sí, de la tribu.

Proveu de mantenir el català en un ambient en què ningú el parla i notareu com es burlen de la llengua, l’estrafan i la ridiculitzen. Moltes vegades això ho fan fills d’estrangers, o d’espanyols culturals a Catalunya, però no només! De fet, és habitual que els mateixos catalans es riguin de la seva manera de parlar de manera preventiva, com si haguessin de demanar perdó per la tossuderia d’existir. En una classe de dansa vaig haver de mossegar-me la llengua quan un parell de noies ridiculitzaven el català, com sempre a propòsit de no res. Dintre meu, jo els responia això: pregunteu als vostres avis per què no es van quedar a Múrcia o a Valladolid. Pregunteu-los per què ni tan sols els espanyols volen viure a Espanya, i quan els ho hàgiu preguntat decidiu si voleu ser catalanes o si preferiu ser part d’una massa amorfa i desinformada de gent que viu a Catalunya sense una gota d’agraïment. Jo també penso això, tinc aquesta ràbia dintre.

Vam haver d’assistir a l’ICIP –la fundació per la pau que jo fa uns anys tant respectava, i que em va posar en contacte amb un supervivent del genocidi de Ruanda– posant-nos al bàndol opressiu: “Parla català o emigra”, com si estigués al mateix nivell defensar el català que el castellà. Vam haver d’assistir a un grup de teatre d’unes noies xilenes subvencionades per nosaltres que ens insultaven per exigir (no ho exigim gaire, ni prou, ni amb la vehemència suficient) català a casa nostra. Per prohibir la traducció d’un llibre meu al castellà molts mitjans espanyols em van llançar als lleons. El més divertit que em van atribuir és que “No quiero que se lea más en castellano”, una frase que evidentment no vaig dir i que si l’hagués dita seria de fet com donar la mà a la Falange. Déu me’n guard, de dir als espanyols que no llegeixin! No em fa por que m’etiquetin. De fet, me’n fa molta, però és hora de responsabilitzar-me dels meus sentiments –te l’he llegida a tu, aquesta frase. I els meus sentiments són en primer lloc per la tribu i en segon lloc per evitar rebaixar-me al nivell dels meus enemics.

Conec les armes habituals, el xantatge i el joc de posar els catalans contra les cordes de la moral. Com a escriptora, hi has de navegar. Ho sé, Enric, perquè m’han acusat de radical per defensar-me, com t’ho han dit a tu (i t’ho han fet pagar) i a altres patriotes en aquest país. Però si m’etiqueten, que no sigui abans sense aclarir que, per mi, la deshumanització dels altres, com l’enveja, acaba corrompent qui la practica. El problema és que, per defensar que ja hi ha massa gent a Catalunya i que demanar un fre migratori del nostre país no és racista –que no ha pas de ser-ho després d’un segle d’onades migratòries–, caiem fàcilment en la deshumanització. Vull estar del bàndol de la tribu sense que la por lògica de desaparèixer com a poble sense estat m’empenyi a la deshumanització dels altres, que, a més, lamento dir-vos que seguiran aliens a les nostres passions baixes. No els hem de seduir, ni convèncer-los de res. Som i serem, i els més bons entre ells, els més intel·ligents, comprendran tard o d’hora que la saba d’aquest país som nosaltres.

Corria un vídeo per les xarxes fa uns mesos sobre els llatinoamericans (pobres) a Barcelona. Que si parlen fort amb els familiars per telèfon, que són sorollosos, fan barbacoes a la platja com salvatges, busquen qualsevol seient disponible, només volen els papers sense aprendre una ratlla de català. No em trobareu en la denigració, ni en els malnoms, ni en les ridiculitzacions. Es pot salvar Catalunya sense fotografiar dones anònimes amb hijab? Es pot pensar de forma pragmàtica sense tenir com a model Trump o Orbán? Els ídols polítics són els pares, sembla mentida que s’hagi d’advertir la dreta d’això, estimen Orbán perquè no coneixen l’Europa de l’Est ni les trampes russes, tant és, és evident que tots som ignorants d’alguna cosa. No cal ser simpàtics, ni seguir amb la bestiesa de la multiculturalitat com a riquesa –en tot cas, les riqueses ja les hem tastades i ja formen part del nostre món, l’altre dia vaig ballar batxata.

Em nego a burlar-me de la gent, del que són i els constitueix, posar-me a l’altura dels pobres desgraciats que es riuen de mi –les noies de la classe de dansa, noies sense país, al capdavall sento una pena per elles que no els sabré expressar mai; potser els hauria d’haver dit alguna cosa. Em fa fàstic dir que algú és un panchito, o que els moros són tots criminals, o que els negres violen, o que els espanyols són nyordos. Aquests termes no fan per a una dama com jo. Com l’amor al meu país, prioritat de la meva vida i carrera literària, la meva repulsa a l’insult per motiu d’origen és igual de visceral i d’instantània. Vull estar per sobre de l’escarni i del ressentiment. No em vull morir, Enric, només vull ser millor que els meus botxins. Com escau a una bona princesa de Catalunya.