01.07.2026 - 21:40
Els zeros d’èuscar a la prova d’accés a la universitat (PAU) que han obtingut uns quants alumnes han passat al terreny judicial. Alguns jutjats de Biscaia han acordat, com a mesura cautelar, que la nota d’aquesta assignatura no computi provisionalment en l’accés universitari dels alumnes que han presentat recurs i havien obtingut qualificacions molt baixes, sovint acostades al zero. L’argument de la demanda és singular: les famílies sostenen que els correctors els van qualificar pitjor perquè procedien de centres del model A, en què l’èuscar és solament una assignatura i no pas la llengua vehicular.
En parlem amb Leixuri Urrutia, doctora en dret administratiu i membre del Centre de Recerca sobre Dret Comparat de la Igualtat i Antidiscriminació de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley. Urrutia considera que la decisió judicial crea un precedent delicat i l’inscriu en un procés més ampli de qüestionament dels requisits lingüístics i de les polítiques de normalització de l’èuscar.
—Com valoreu la resolució judicial?
—La resolució és si més no curiosa. Es fonamenta en el fet que hi ha indicis que les correccions no van ser anònimes i els examinadors sabien de quins centres procedien els alumnes que corregien. Com a indici, utilitzen una captura de pantalla d’El Mundo en què es deia que el rector de l’EHU, la Universitat del País Basc, havia afirmat que els correctors no sabien els noms dels alumnes, però sí de quin centre venien. Però el mateix rector ha dit que ell va dir exactament la contrària. Veurem què passa ara: l’EHU hi ha presentat recurs i imagino que ha aportat la transcripció d’allò que va dir en aquella conferència.
—El fet que les notes d’aquests alumnes en la segona revisió no hagin variat gaire resta força a la demanda?
—És clar. Si no hi hagués un procés de revisió, es podria entendre que algú digués: “Que estrany, hi vull recórrer en contra.” Al final, quan corregeixes, hi ha un component subjectiu, encara que hi hagi barems i criteris que cal seguir. Però la selectivitat té mecanismes per a salvaguardar les notes i un és, precisament, la segona correcció. I, de fet, si les notes haguessin estat totalment desproporcionades i hi hagués hagut més de dos punts de diferència, hi hauria intervingut un tercer corrector.
—Quan pot sortir la sentència?
—Si són molt ràpids, d’ací a vuit mesos. La resolució arribarà probablement quan siguin a segon de carrera, potser d’ací a uns catorze mesos.
—Creieu que hauria passat si l’assignatura fos castellà o matemàtiques?
—No, no ho crec. No sé si mai hi ha hagut, com diuen, setanta-sis zeros en un mateix tribunal, però cada any hi ha una assignatura o dues en què els exàmens són més difícils o no segueixen el patró d’anys anteriors. També hi ha examinadors més estrictes: el 60% són professors de batxillerat i aproximadament el 40% professors universitaris; i hi ha diferències. Però per això existeix la segona revisió. La demanes i, amb una mica de sort, et toca algú no tan estricte i t’apuja la nota. O no: també te la pot fer baixar.
—Aleshores això passa perquè és l’èuscar?
—Sí, jo diria que s’hi atreveixen perquè és l’èuscar i perquè fa tres anys que veiem atacs contra les exigències d’èuscar al sector públic. I aleshores, bé, per què no a la selectivitat? No crec que això hagués passat fa deu anys. Crec que forma part del mateix procés que vivim.
—El principal problema és que s’hagin admès aquestes mesures cautelars?
—N’hi ha uns quants. Un és social: el currículum basc estableix que cal assolir un nivell B1 en acabar el batxillerat, independentment del model lingüístic que s’hagi seguit. Al País Basc es pot triar entre el model D, gairebé tot en èuscar; el B; i l’A. La idea era que, a poc a poc, tothom acabés al model D, però hi ha centres concertats que imparteixen principalment en model A i no arriben al nivell B1. Fins ara, a la selectivitat els examinadors crec que veien clarament qui sabia parlar èuscar i qui no i la vara de mesurar era molt diferent, que és justament el contrari d’allò que hauria de ser un examen estandarditzat. Aquests darrers tres anys o quatre s’ha intentat no ser més estricte, sinó que l’examen estandarditzat compleixi el seu objectiu: ser igual per a tothom. Però en alguns centres, ara mateix, no es compleix el requisit de saber èuscar.
—Quins serien els altres?
—El segon problema és que la cautelar dels jutges va contra la normativa. Si aquesta diu que s’han de tenir en compte determinades matèries i, per una captura de pantalla de premsa, un jutge pot decidir que una no es tindrà en compte, hi ha un problema. Cadascú pot tenir la seva opinió i demanar que es revisi el currículum educatiu, però l’èuscar és una assignatura troncal i s’ha de tenir en compte per a la nota mitjana. És així. Si no et sembla bé, com a unes altres persones potser no els sembla bé que es tingui en compte l’anglès, és un altre debat. I el tercer problema és aquest procés judicial que vivim: tot allò que tingui a veure amb requisits mínims d’èuscar continua essent estroncat, i això obre la porta que els debats contra l’èuscar s’estenguin en molts àmbits.
—En un article d’opinió publicat a Berria explicàveu que la judicialització era gairebé inexistent el 2011 i ha anat creixent. Què ha passat?
—No sé si va començar de manera coordinada però sí que hi ha, si més no, un sindicat que sempre prova de promoure demandes contra el requisit lingüístic. Per tant, si no és coordinat, pel cap baix, si ets una persona castellanoparlant que no sap èuscar, intentes accedir a llocs de treball en què s’exigeix un perfil lingüístic i veus que aquests dos darrers anys quinze sentències diuen que les quotes són massa altes, això et dóna més força i més motius per a recórrer-hi en contra. Crec que tot forma part del mateix procés que fa que totes les lleis aprovades al parlament amb majoria siguin qüestionades pel poder judicial.
—Veieu paral·lelismes amb les decisions judicials contra la immersió catalana?
—No conec tant el cas català, però sí, sens dubte. Crec que forma part del mateix fet: és la mateixa ideologia i, en bona part, la mateixa manera d’actuar.
—El parlament basc va reformar la setmana passada la llei de funció pública per provar de blindar el requisit d’èuscar. Ho aconseguirà o sempre pot aparèixer un jutge que ho tombi?
—Aquest és el punt important. En el sistema jurídic espanyol, un jutge pot interpretar la llei tenint en compte el context, però no és com en altres sistemes. Als Estats Units, per exemple, els jutges creen precedents: són la llei, però a l’estat espanyol no hauria de ser així. El parlament és qui té majoria, capacitat de negociació i legitimitat democràtica. Un jutge ha de fer una interpretació estricta i conforme al marc jurídic i no ha de decidir les quotes o reinterpretar el marc. Els parlaments han de mirar de blindar-ho. És curiós perquè, fins fa poc, les sentències lingüístiques relacionades amb educació o salut gairebé sempre donaven la raó a l’administració i consideraven adequades les quotes. De sobte ha canviat. Som en un punt d’inflexió.
—A què atribuïu aquest canvi?
—Tinc una teoria, tot i que no sé fins a quin punt és correcta. Al País Basc, almenys a la comunitat autònoma, el procés de normalització era esglaonat i gradual. Es va crear una fórmula per decidir quines havien de ser les quotes d’accés, i això depenia de quantes persones parlaven i entenien l’èuscar. Amb el currículum educatiu, va augmentar el nombre de persones que entenien l’èuscar i tenien, pel cap baix, un nivell bàsic. Ara, algunes persones que no el van aprendre s’han començat a sentir més incòmodes. Abans es deia: “Pots entrar a l’ocupació pública, però en un termini de cinc anys haurà d’aprendre èuscar.” Ara han passat aquests cinc anys, no l’han après i els diuen: “Ara ja no tens plaça.” El procés de normalització ha seguit el seu curs, tal com era previst, i una part de la societat, pensant que tot es mantindria igual, no ha avançat. També crec que hi ha una lògica de colonialisme i d’hispanocentrisme, que en moltes parts d’Europa creix i es fa més forta.
—A què us referiu?
—Seria normal entendre que l’èuscar, el català o el gallec són llengües oficials de l’estat espanyol, perquè ho diu la constitució. Van ser marginades durant molts anys, fins i tot abans del franquisme, i durant el franquisme encara van perdre més importància. Quan va arribar la democràcia, es va intentar impulsar mesures per a renormalitzar aquestes llengües: accions positives o discriminació positiva. Les quotes poden ser una mica més altes que no correspondria en una situació ideal per a mirar de recuperar la realitat que existia abans. A Itàlia, Alemanya, els Estats Units i més llocs hi ha una oposició creixent a les mesures destinades a corregir les conseqüències del colonialisme, la conquesta, l’esclavitud, injustícies o la discriminació. La realitat no hauria de ser simplement la conseqüència d’aquests processos de poder. Però tot això és atacat al nord global; i a Espanya això passa amb les llengües minoritzades, més que no pas amb uns altres grups minoritaris.
—És a dir, hi ha una onada centralitzadora o espanyolitzadora?
—Sí, crec que sí. A més, és un cercle. Si un grup petit té una idea i els jutges comencen a donar-li la raó, un sindicat hi intervé i un partit polític porta davant el Tribunal Constitucional la suposada inconstitucionalitat de lleis sobre l’èuscar, aquest grup se sent reforçat. I els joves de divuit anys o dinou veuen que ja no és un grup minoritari, sinó un grup com més va més fort.
—I tot això malgrat que l’èuscar continua minoritzat.
—És clar. Un basc, un català o un gallec té el dret de rebre educació, atenció mèdica i serveis de l’administració pública en la seva llengua. Exactament és aquest dret que es protegeix. Hi ha sectors que, d’una banda, desprestigien totalment les llengües oficials i minoritzades de l’estat espanyol. Se sent molt que l’escola no serveix de res, que l’èuscar no és com l’anglès o el xinès, però la perspectiva ha de canviar. Per a algunes persones, aprendre èuscar és una càrrega. Diuen: “Si no estudiaré a la universitat en èuscar i tampoc no accediré a la funció pública perquè acabaré treballant, posem per cas, a Iberdrola, per què l’he d’aprendre?” És aquesta lògica, la idea que l’èuscar, o qualsevol llengua minoritzada, és un llast o una cosa imposada, la que ha de canviar, perquè l’èuscar ja hi era. I crec que aquesta mentalitat encara no ha canviat. Quan processos de discriminació o de poder marginen les llengües minoritzades, no es pot permetre que la realitat futura en sigui simplement la conseqüència.
