L’eclipsi era un miratge

Avui m’he despertat amb un neguit i una il·lusió que eren els mateixos que sentia quan era petita el dia de Reis. Aquella sensació de saber que t’espera un regal que et farà content, que tan sols t’has de llevar i anar-lo a cercar. Me n’havia oblidat, d’aquell sentiment, després de tants anys. Però amb l’eclipsi ha tornat. Així doncs, m’he llevat d’un bot del llit, m’he dutxat, m’he posat la samarreta verda que havia elegit curosament perquè es veu que amb l’eclipsi els tons verdosos i blavosos són els que es veuen millor, i m’he empastifat de crema solar. Que estem tots tan preocupants a no cremar-nos la retina que ens hem oblidat que el Sol també pica a la pell. Entrepà preparat, aigua a dojo, motxilla llesta: era com tornar a anar d’excursió amb l’escola. “Estic molt nerviosa”, dèiem amb Txell Ferré, la companya de VilaWeb, quan ens hem vist a l’estació de Sants. El tren Iryo que teníem al costat mentre arrencàvem de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Lleida, ens acomiadava amb una ordre: “Alceu la mirada”, deia en una de les portes exteriors. No he tingut temps de veure si la inscripció era feta expressament per a l’eclipsi o si parlava d’alguna altra cosa que hauríem d’observar aguaitant amunt. 

Desconeixença i desinformació de l’eclipsi 

Just a l’esplanada que presideix la porta del Lleó de la Seu Vella de Lleida hi havia una mica d’ombra, i s’hi ha acumulat la gent per sobreviure als 38 graus que encenien la ciutat. Alguns han vingut puntualíssims, abans de les cinc, l’hora d’obertura de portes. És el cas d’una família de Lleida, que diuen que han dinat en un restaurant de la vora per no trobar-se cua després per a entrar. No n’hi ha cap, de cua, ni a les cinc ni a les sis ni a les set. A la Seu Vella, han regulat molt el nombre de gent que hi pot venir, i només uns quants “privilegiats”, segons que deia la gent que ha aconseguit entrada, hi han pogut accedir. Els que no, els han enviat als Magraners, una gran esplanada amb molta més cabuda: “Allò és un desert, eh? Aquí, en canvi, a la Seu hi som els privilegiats i els sociates!”, deia, fent broma, un lleidatà. 

Avui la capital de Ponent sonava molt internacional, hi havia gent de tot arreu. Hem conegut un escocès que feia dos anys que sabia que hi hauria un eclipsi solar total aquí, i que, de broma, deia que sort que en fa un que va conèixer una lleidatana, que així ja ha tingut lloc on allotjar-se. Hem conegut també una família molt nombrosa de Nantes que feia anys que pensaven de venir, tot i que de primer volien anar a Galícia, però les previsions de mal temps els han descoratjat. Una altra família venia de Múrcia, perquè passaven uns quants dies prop de la Seu d’Urgell i, quan s’han assabentat que hi havia eclipsi a prop, s’han aventurat a venir. Però, és clar, no tenien entrades. Molta gent que hi havia a l’esplanada no sabia pas que calien entrades per a passar, i que es van exhaurir fa més d’un mes. “No sabíem que hi havia entrades. Quant costen?”, ens han demanat alguns que no s’han assabentat que era de franc. Una família polonesa demanava nerviosa als organitzadors que els diguessin un altre lloc on anar a gaudir de l’espectacle. Alguns altres, encara més descol·locats, s’acabaven d’assabentar que avui hi havia un eclipsi: “Què passa, avui?”, ens han demanat uns nois joves. “Hi ha l’eclipsi, avui, no us el podeu deixar perdre!”, els he dit, animada. M’han mirat una mica incrèduls. No tenien ulleres, no sabien on anar-lo a veure, i crec que no entenien d’on em naixia aquest entusiasme desmesurat.

S’ho val o no s’ho val, l’eclipsi? 

L’Ares, la noia que ven tiquets per visitar la Seu Vella de Lleida, ens rep amb un somriure quan entrem a l’imponent edifici. Ens diu que avui s’han venut 600 entrades, i ahir 400. Normalment, tan sols visiten la Seu un centenar de persones, a tot estirar. “Això és una bogeria!”, exclama. Avui plegarà a les 19.30, hora ideal per a veure l’eclipsi en un lloc tan espectacular, però ens confessa que no pensa quedar-s’hi: “Jo aquí no hi aguanto ni un minut més!” “No vols veure l’eclipsi?”, demano, alterada. “Mmm… no ho sé, quedaré amb els amics i potser farem una birra, i llavors ja veurem què fem”, diu, despreocupada. 

La seva reacció em fa pensar en molta gent que conec que m’ha dit que potser no val tant la pena, tot plegat. Total, si és tan perillós per als ulls, val més no arriscar-se. Si no quedaven ulleres homologades a les farmàcies, no pagava la pena d’intentar-ho gaire més. Si, total, les carreteres es col·lapsarien (com li ha passat a la AP-7, tal com es va preveure fa dies), potser no calia menjar-se tota aquella cua. I potser tenen raó. Però quan ha arribat el moment de la totalitat, i tothom mirava el cel i cridava a l’uníson i deia: “Ara, ara!”, i una llàgrima grossa i rodona i salada m’ha lliscat per la galta, he pensat que tot tenia sentit. La suor, la set, la calor, la multitud. Sanglotant, he cridat: “Senyora, s’ha de treure les ulleres. Ara, miri, miri, que bonic!”, he dit a una dona que deia que tenia por de danyar-se els ulls. Gairebé l’he forçada a treure-se-les, pobra dona. Estava fora de mi. Llavors una altra dona ha trepitjat el trípode amb què enregistràvem l’espectacle i tot ha anat avall i quan he tornat a mirar el cel, ja havia passat tot. Aquell moment de totalitat, d’eternitat, ja ha passat a la posteritat. Els escassos 29 segons que hem tingut a la ciutat de Lleida per veure l’eclipsi s’han fet molt curts. Ens hem quedat amb ganes de veure’n més: “Ja mirem vols per a l’any que ve per a l’eclipsi de Cadis!”, deia una dona; “Espero que l’hotel no sigui gaire car, perquè necessito veure-ho un altre cop, això!”, deia una noia jove. “He plorat, se m’han posat els pèls de gallina, això és espectacular”, repetia la gent. 

Però el públic d’un espectacle sempre és molt variat. Hi ha gent que s’ha estimat més gaudir-ne d’esquena. “Jo no he vist res, m’he girat d’esquena a l’eclipsi durant tota l’estona. Me’n vull anar d’aquí ara! M’han fet agafar por totes les notícies amb això que ens podíem lesionar els ulls mirant el Sol, i no vull problemes”, ens ha confessat un noi jove. Els seus amics reien. Jo també. Però una petita por s’ha instal·lat dins meu i de la Txell, i baixant de la Seu, tornant cap al tren, només repetíem que ens feien una mica de mal els ulls: “És la part de dalt”, “És una lleugera escalfor”, anàvem dient. Però repassàvem tot allò que havíem fet: ulleres homologades per a mirar el Sol, pocs segons de mirar-lo directament, només ens les hem tretes durant l’eclipsi total… Déu meu, ens hem informat molt bé sobre com mirar-lo. Potser és el cansament de tot el dia, el sol, la calor. Hem pensat d’anar a urgències en arribar a Barcelona, però ho hem descartat per desmesurat. De fet, ja no ens fan mal els ulls. Crec que és el TGV de tornada, que ens ha marejat. Les lesions eren una al·lucinació, un miratge. Com l’eclipsi, que fa poques hores que hem vist, però que ja guardo com un somni, com un record llunyà. És possible que passi una cosa tan extraordinària al cel i nosaltres, petits com som, tinguem el privilegi de veure-la? Quina sort! “Al costat de casa i, sobretot, bé de preu!”, ha reblat un lleidatà.