L’eclipsi als terrats de Ciutadella

[                                                 ]. Això vol ser silenci, petitesa i boca oberta. [                   ]. I aquest altre silenci és previ a l’intent de descriure com ha estat veure l’eclipsi total de dalt un terrat al centre de Ciutadella estant. No ha estat davant la mar, ni en un dels entorns fascinants que aquests darrers dies s’han publicitat tant a l’illa. No. És veure el sol que va cap a la posta a la Torre del Ram, per exemple, i saber que a l’esquerra tenc la catedral de Menorca, i ca n’Squella, que si guait una mica veig el palau de Cas Baró, les cases del carrer de ses Andrones, amb l’antiga escola de monges… Hi ha les antenes i una mica de roba estesa dalt els terrats. Hi ha més terrats amb més veïns. Un grup de joves amb un aparell per a fotografiar-lo. Una família davall un tendal que surt quan l’espectacle ja ha començat.

Nosaltres hem pujat amb prou temps per a saber que el sol continuava essent tan calent com ahir, que potser era ignorant de tot allò que li havia de venir. No hi ha cap ombra al terrat, però sí unes cadires Coca Rossa i una bona tertúlia plena d’interrogants. No ens podem imaginar com serà el moment en què quedarem a les fosques. Diuen que serà de cop, que no serà com la resta de dies que el sol practica el crepuscle i se’n va a poc a poc. Els coloms que colonitzen teulades i terrats també semblen ignorants d’allò que vindrà.

[              ]. Més silenci, perquè allò que ha vingut ha estat emoció màxima. No saber com qualificar la mossegada que la lluna feia a un sol que vèiem vermell, i cada vegada més tímid, i cada vegada més petit, i cada vegada més encès. I cada vegada més minvant. Tenim sort i veiem les perles que són les protuberàncies. Jugam amb els mòbils, intentam de fer alguna foto sense mirar. Algú ha pujat una escumadora i en projecta l’ombra contra la paret. Oh!, diem tots. La ciència! Era cert! Llàstima que no tinguem cap arbre a prop per veure aquelles llunes projectades en terra. Però ens continuam meravellant tot esperant que arribi la totalitat.

I ha arribat.

[         ] La fosca no ha estat una fosca negra. Ha estat una fosca grisa i verda, i potser un poc groga. Però ha estat en silenci. Només trencat per algun aplaudiment que sortia d’un terrat. Ha estat una fosca i un escarrufament irrepetibles. Tot breu i tot intens. Hi ha hagut uns ennivolats que fins aquell moment no s’havien manifestat i han escampat una vermellor inesperada.

No el veurem mai més aquest cel, amb el sol, la lluna i la terra alineats de manera exacta, he pensat. I que bé, que l’hàgim pogut veure avui, ací. I que bé, que tota la informació que hem rebut aquestes darreres setmanes no hagi enterbolit la sensació ni hagi impedit un eriçament de la pell.

El dia ha començat amb uns quants núvols. Les ràdios, els diaris, les televisions, la gent, tothom parlava de l’eclipsi. I dels inconvenients per a anar-lo a veure a la vorera de la mar, tan a prop que tenim Son Blanc o Son Oleo, i tan fortes les restriccions per la por del col·lapse circulatori. Per això, l’oferta de veure’l de dalt el terrat estant m’ha semblat una bona idea.

Hi hem pujat amb les ulleres homologades i un telèfon mòbil. Era una incògnita saber com sortirien les fotos. Gens bones, és clar. Però a VilaWeb hi ha un bé de Déu d’imatges i de reportatges colpidors i impressionants de l’eclipsi. El sol endolat que jo he vist no era tan gran com els que es poden veure en aquests reportatges, però era el sol de cada dia, el que es pon a la Torre del Ram. El sol de l’emoció i de la comunió que fa somniar, que et fa sentir petita, que et posa al límit a l’hora d’escriure aquesta crònica quan ja és ben fosc, perquè a Ciutadella el final de l’eclipsi s’ha produït quan el sol ja es ponia. Dues postes de dos colors, separades per molt poc temps. I que bé que ho hàgim pogut veure, i que bé que ho hàgim pogut escriure a pesar dels silencis.