L’autonomia que ens cal és el republicanisme-con-federal-trans-ibèric amb Portugal

  • La solució màgica (mai més ben dit) dels problemes de som-una-democràcia-plena-però-ningú-no-ens-ho-reconeix és tornar a la vella dèria d’ocupar la península sencera, i ara en una república conjunta amb Portugal (que de segur que n’estarà encantat de la vida)

Núria Cadenes
21.04.2021 - 21:50
VilaWeb

En un viatge al nord de Portugal, ja fa una pila d’anys, a més de quedar absolutament embadalida amb la bellesa grisa i humida i verda de pedres estoiques i humanitat atlàntica d’aquell tros de país, i les sopes espesses, i les omeletes immenses, i el romànic civil, i els balcons de fusta fosca, i tot, hi vaig poder tastar el gust entre amargant i elèctric, com de tenir aram a la boca, que genera l’enveja. No pas l’enveja de debò, la que evocava Ovidi, l’enveja negra que viu “allà on el sol no lluu, on cap vent no troba camí, trista i plena de fred entumidor, i on el foc manca sempre i la boira sempre abunda”, no: l’enveja a escala suportable i menuda i manejable, diguem-ne. L’enveja que causava aquella ostentació natural de les conteses que havien guanyat, aquell sentir-los dir que en aquest paratge vàrem vèncer les tropes castellanes l’any tal, que aquest castell encarat als veïns de l’est ens en guardava de les escomeses, que 1640 i que la independència.

Guerra de Restauració, en diuen, a Portugal, justament per això, perquè els va restaurar la independència. En els mateixos anys, precisament, en què a Catalunya vivíem, en els termes del moment, aquell intent fallit de separació que ens fou també la guerra dels Segadors. Quan va passar allò que, des de l’òptica imperialista espanyola, un dels seus pares de la constitució, Gregorio Peces-Barba, en ple segle XXI va definir amb un explícit “nos quedamos con los catalanes”. En fi, que cada 1640 que brandaven amb orgull els amics portuguesos era una petita daga que furgava en aquella enveja menuda però esmussadora que deia. I que ara, tot llegint les ocurrències unicornials que treuen a la palestra algunes ments pensants i publicitants de l’entorn dels comuns, he recordat els dies passats en aquella terra bella i he intentat d’imaginar-me la cara que hi podia dedicar la gent d’allà, a la rastellera d’ocurrències.

La cara o el fart de riure.

La riallada.

Si és que els n’hi arriba cap mena d’eco, és clar. I suposant que la cosa els mereixi el temps mínim d’atenció que propiciï després alguna reacció.

El cas és que, descol·locats davant de les circumstàncies, de la realitat concreta que obliga a la presa de posició més enllà dels cops de pit i les proclames i els manifestos en abstracte (a la presa de posició aquí i no per cap causa justa que reclami signatures a tres mil quilòmetres de distància, entenguem-nos), s’han tret ara del barret una nova bestioleta imaginària que, com que encara és més quimèrica que la de la tercera república espanyola o la del federalisme aquell que mai ningú no ha aconseguit ni tan sols d’ensumar, els podrà donar hores i dies i anys i panys de garlera perquè sí. Sense possibilitat de concretar ni a curt ni a llarg ni a cap termini. Què més es pot demanar?

Confesso que, en llegir-ne l’enunciat, em vaig pensar que era una broma d’alguna ànima malintencionada, una caricatura, una paròdia exagerada: republicanisme (con)federal trans-ibèric? De debò? Au, bah! Però resulta que, certament i una altra vegada, la realitat, ai las, supera la ficció. I que ho diuen i ho escriuen com si fos seriosament: la solució màgica (mai més ben dit) als problemes de qüestionament, d’ubicació, d’imperiet, de som-una-democràcia-plena-però-ningú-no-ens-ho-reconeix, la solució màgica fins i tot contra “la internacional neofeixista” és això que diuen, tornar a la vella dèria d’ocupar la península sencera i fer-ho ara en forma de república conjunta amb Portugal (que de segur que n’estarà encantat de la vida).

He escrit “fer-ho” però en realitat es tracta de “parlar de fer-ho”, és clar.

I, per si això no fos ja prou fantasiós, la cosa s’adoba amb un toc federal o (con)federal (de debò que no sé què significa el joc amb el parèntesi) i amb un altre de trans-ibèric també, perquè la qüestió final és crear “una màtria ibero-afro-americana”.

Per allò de mantenir els vestigis guanyats amb les altres colònies, podem suposar.

En fi.

No tinc paraules.

De debò que no.

I si escric ara aquestes ratlles no és pas per a provar de rebatre l’acudit, que és tan estrambòtic que cau pel seu propi pes, sinó per expressar una sincera estupefacció. Davant de la capacitat d’embolicar la troca i embolicar la troca i embolicar la troca tan sols per intentar desviar l’atenció. Per la falta de sentit del ridícul també. Amb aquell tot s’hi val. Però sobretot per això de la troca. Dir qualsevol cosa, la republicaiberomonarquicobrasilera, els marcians que han de subvertir el capitalisme mundial i constituir una espanya gresol de nacions, el que sigui. La qüestió els serà sempre la mateixa: com més complicat, millor. Com més lluny de la realitat, millor. Tot per no reconèixer que l’únic que al remat es pretén és negar, als catalans, el dret essencial de decidir si som independents. I tan fraterns i tan amics com després vulguem ser, d’igual a igual, amb Txèquia o Portugal.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any