Laura Borràs: “Volent destruir l’independentisme, han destruït Catalunya”

Aquesta setmana, el govern espanyol ha concedit a Laura Borràs l’indult parcial que havia sol·licitat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que evita que entri a la presó. Borràs remarca que la mesura no anul·la pas la condemna, ni la inhabilitació de tretze anys. Per això assegura que continuarà lluitant per la seva honorabilitat. “L’indult parcial no és de cap manera una victòria política”, diu en aquesta entrevista, feta dijous a la redacció de VilaWeb.

“És hora que passem de la defensa a l’acció política.” L’ex-presidenta del parlament aprofita l’ocasió per defensar que l’independentisme ha de deixar enrere una dècada marcada per la repressió i les divisions internes, recuperar la iniciativa política i tornar a situar la independència com un projecte de futur. “No hem après res, si l’única cosa que fem és tirar-nos les amnisties i els indults pel cap.”

—Com vau saber que el govern espanyol us havia concedit l’indult parcial?
—Com sempre! Un periodista em va trucar per demanar-me reaccions a la notícia. El meu advocat encara no ho tenia, i per tant no m’ho havia pogut comunicar. Sempre, tots i cadascun dels passos els hem sabut per la premsa.

—Sempre heu dit que no demanàveu cap indult, ni l’amnistia, però imagino que aquest indult parcial és un alleugeriment…
—Et mentiria si no et digués que, efectivament, això genera una rebaixa en el patiment personal i familiar. Tu prens les teves decisions, però la gent que hi ha al teu voltant i que t’estima en pateix les conseqüències. Per tant, és evident que hi ha aquest alleujament. Passa  que això a mi no em cega. El fet que jo pugui respirar una mica més tranquil·la en l’àmbit personal no és de cap manera una victòria política. I com que jo he sostingut i sostinc que és una causa política, evidentment, una situació de respir personal, no tinc la temptació de llegir-la com una victòria política, perquè no ho és.

—Per tant, aquella nit no vau celebrar res?
—Aquella nit, el que vaig fer va ser llegir missatges fins a altes hores de la matinada, perquè vaig rebre una allau de missatges de molta gent que també compartia això. És a dir, que d’alguna manera se sentia alleugerida i feliç pel fet injust d’haver d’entrar a la presó i, alhora, mantenia el seu rebuig a la injustícia. Perquè l’indult parcial no exonera, no rebaixa. És a dir, l’indult pressuposa que jo he comès uns delictes que no he comès. Per tant, que ara arribi aquest indult parcial no rebaixa la injustícia, en el sentit que es manté la condemna, es manté la presó, es manté la multa i es mantenen els tretze anys d’inhabilitació.

—Sí que aconsegueix que no entreu a la presó…
—És que el tribunal va fer una cosa estranya: em va condemnar, però a la vegada deia que la condemna era excessiva i desproporcionada. Doncs no em condemni! Proporcioni’s, no s’excedeixi, però no, em condemna. I sol·licita l’indult. No ho diu, no ho recomana, no, ho posa a la part dispositiva de la sentència. La part dispositiva de la sentència és d’obligat compliment. I, per tant, aquest indult és parcial. N’hi ha un altre, d’indult, que és total. El va presentar la degana de la Institució de les Lletres Catalanes. I d’aquest indult no en tenim coneixement. El parcial ha estat dormint un any i quatre mesos. El total no sé si mai s’arribarà a desvetllar.

—Han tardat un any i quatre mesos, per què ara?
—Això sí que ho desconec. Com que tota la causa és política, tendeixes a pensar que hi ha motivacions de caràcter polític. En principi, com que és una qüestió d’obligat compliment, el govern espanyol sabia que havia de complir-ho, li agradés més o menys. No ho podia defugir. Hauria pogut mantenir-ho en aquest calaix i que hi hagués hagut un canvi de legislatura. Això hauria pogut passar. Però hauria representat que no entomaven aquesta patata calenta. Hi ha gent que diu que, habitualment, aprofiten per fer indults, que és aquest mecanisme del qual disposen els governs, quan ve Setmana Santa o Nadal, que no és pas ara. I potser mediàticament, com que d’alguna manera baixa el furor informatiu, probablement han triat el darrer consell de ministres. No tinc cap dubte que aquesta demora d’un any i quatre mesos en l’aplicació forma part de la tortura política que va associada al meu cas. Perquè els temps en l’aplicació de la justícia són una forma de la gestió dels temps, són una forma de poder i, per tant, una forma de la injustícia.

—Pedro Sánchez deixava molt clar ahir que no tenia res a veure amb un acostament amb Junts, que no era cap acord.
—Això no té res a veure amb Junts, ni amb cap maniobra de caràcter de negociació política. Això és una cosa que vaig traslladar en el seu moment a la cúpula de Junts per Catalunya i actuar en conseqüència, quan encara era presidenta, que era no participar en cap negociació per l’amnistia. No forma part de cap mena de negociació política, ho puc afirmar amb tota contundència. I sense que serveixi de precedent, això que diu Pedro Sánchez és veritat.

—Coincideix amb la sentència del TJUE sobre l’amnistia. En un moment en què el govern de Pedro Sánchez vol transmetre la sensació de normalitat, entenc que el fet que una presidenta del parlament pogués entrar a la presó complicava aquesta idea.
—Hi ha molta gent que tendeix a veure-ho així, és a dir, que malgrat les ganes que poguessin tenir que això no s’apliqués i que jo entrés a la presó, hauria estat més contraproduent políticament per a ells. Que coincideixi amb la sentència favorable del TJUE respecte de l’amnistia pot haver provocat alguns moviments en la judicatura espanyola, que ha estat sempre molt refractària, ho hem vist, a l’aplicació de la llei respecte d’algunes persones, mentre que no ho ha estat gens en l’aplicació de la llei en tots els policies. És curiós, ets contrari a la llei, però als uns l’apliques i als altres no. Quan uns jutges apliquen discrecionalment una llei, ja és evident que potser estan aplicant injustícia, perquè decideixen qui beneficiaran. En un estat de dret, això no hauria de ser facultat dels jutges. Aleshores, com que hi ha hagut moviments polítics a conseqüència de la sentència del TJUE, pot ser que el govern espanyol hagi pensat, “ens afegim a això”. Es va donar la pura casualitat que la concessió de l’indult va arribar el mateix dia que feia quatre anys de la meva suspensió com a presidenta del Parlament de Catalunya. Aquest va ser un fet especialment penós per al conjunt del moviment independentista, perquè teníem una majoria sobre el paper del 52% i, en canvi, no vam ser capaços d’afrontar junts la repressió espanyola i es va aprofitar l’avinentesa per devorar-nos els uns als altres. Jo, que sóc la persona devorada en aquest cas, i que humanament tindria motius per al retret, per a la rancúnia, fins i tot, vull aprofitar l’ocasió per fer una reflexió que ens ajudi a tots com a moviment. Han tingut tant de poder al poder judicial que es pensen que poden desobeir la llei que surt del poder legislatiu, però han d’obeir, i Europa els ho recorda. Apliquem-nos-ho nosaltres com a país. És a dir, responguem a la lawfare amb política.

—I com es fa?
—Treballem per allò que era el moviment. Ens han tingut deu anys absorbint tota aquesta energia que hem dedicat a salvaguardar la nostra innocència, a salvar les nostres honorabilitats personals, a defensar-nos de l’agressió que representava entrar a la presó, estar a l’exili, viure processos judicials… Transformem tot això, aquesta dècada, en acció política, perquè potser aquesta seria la millor manera de combatre la divisió i el ressentiment que hi ha. Jo no contribuiré a això. Aprofitem per trencar aquest bucle. No ens hi mantinguem. Han volgut que tota la nostra energia política es canalitzés per protegir-nos de les agressions penals i jurídiques que hem patit. No volíem girar full? Doncs molt bé, girem full, però continuem. Jo vaig parlar d’un punt i a part, però la lluita ha de continuar. Per mi, la lluita continua. De fet, crec que cal aprofitar l’avinentesa per poder veure quin és el moment actual. I Catalunya no necessita administrar la decadència en què estem immersos. Necessita construir futur. I per construir futur hem de deixar enrere aquesta dècada de repressió. Potser aquest avís d’Europa per dir-los fins aquí, ja n’hi ha prou. Ja ha estat prou excepcional i prou anòmal el funcionament de la justícia espanyola fins ara. Potser això hauria de ser el revulsiu perquè el moviment independentista construeixi futur. Perquè si només ens rebolquem en veure què ha passat, en el passat més immediat, estem en el ressentiment. Si, en canvi, som capaços de projectar futur, i el moviment venia de construir un país millor, voler viure en un país millor, voler disposar de progrés, de benestar, dels nostres propis recursos, de llibertat… Això ens porta cap a l’esperança i cap al futur immediat. Mirar enrere ens concentra en aquest passat immediat que és ressentiment. Seríem intel·ligents si fóssim capaços d’aprofitar-ho.

—Vós que heu estat a la primera línia política, creieu que els dirigents polítics són capaços de fer-ho?
—Ho haurem de veure. Deu anys és una fita històrica prou important perquè sapiguem fer un canvi. Si resulta que l’única cosa que fem és tirar-nos les amnisties i els indults pel cap, voldrà dir que no hem après res. Vaig entrar en política per mirar de servir el país i aconseguir la independència. Aleshores, intentem ser hàbils. L’estat espanyol ho ha estat molt, ha utilitzat totes les eines que tenia al seu abast per frenar, escapçar i destruir el moviment independentista. Han acabat destruint Catalunya. Volent destruir l’independentisme, han destruït Catalunya. Els he dit des del faristol: “Vostès ara estan perseguint el moviment independentista i no dubten a carregar-se la democràcia per fer això. Però un dia això se’ls girarà en contra.” Ja ha arribat el moment. I potser és hora que passem de la defensa a l’acció política. Han estat deu anys en què era molt important resistir. Però ara ja hem de poder construir, no continuar immersos en una espiral que només és beneficiosa per a l’estat espanyol. Faríem bé d’intentar treure algun aprenentatge del procés. Mirem de posar-nos a treballar per la independència, aquesta seria la millor victòria política. Si no, hauran aconseguit el seu objectiu: dividir-nos, desanimar-nos, desmobilitzar-nos… Això només beneficia l’estat.

—Creieu que haurien de canviar els lideratges?
—Els lideratges es posen i es defensen a les urnes. S’ha pogut fer això d’una manera equitativa i equànime? No. L’efecte de la repressió ha fet que això no hagi estat així. Potser quan això quedi tancat les urnes parlaran. I aleshores veurem què passa. I aleshores sí que s’hauran de poder fer aquests aprenentatges.

—Per tant, què faríeu?
—Miraria d’aprendre del que hem viscut. Fa deu anys que Catalunya discuteix sentències i mira de fer lleis que intentin d’evitar el sentit de les accions que es van produir, fent una lluita pel relat. I quan fas aquesta lluita per les paraules, ja guanyes una gran part de l’acció política. Sortim d’aquesta espiral, que és absolutament letal per a nosaltres. Hauríem de mirar d’abstreure’ns del debat penal o judicial i treballar pel debat democràtic. I el debat democràtic vol dir fer les coses escoltant la gent, entenent el perquè d’aquesta sensació que té la gent d’estar tipa de tot i posant-hi remei, posant-hi remei políticament i, per tant, construint políticament.

—Com s’hi posa remei? Perquè continuem allà on érem quan Junts era al capdavant, tots barallats.
—Aquí només hi guanya qui vol que estiguem barallats. A vegades, quan els veig que es barallen entre ells, penso, que es barallin, no els interrompem. Ara ha estat la primera vegada que ha passat. Han anat sempre junts contra el qui identificaven que era el seu enemic. Ara que hi ha fissures, mirem d’aprofitar-les. No cometem nosaltres aquests errors. Ells què han fet? Judicialitzar les persones, perquè no han volgut abordar el conflicte polític. La millor manera de reaccionar seria fent política. Ens han tingut atrapats en aquesta espiral de la defensa i els retrets, barallant-nos i discutint sentències. Sortim d’una energia negativa que ha estat segrestada judicialment i aprofitem-la com a resposta per a fer política. Cal que fem una política que pugui ser com el que ens havia portat a fer el Primer d’octubre, que és tan unitària i estratègica com sigui possible, pensant en la independència d’aquest país. Jo vaig entrar en política per treballar per la independència. Deu anys després, estic més convençuda que mai que la independència ja no és que sigui un somni polític, és que és una necessitat democràtica. Perquè la independència no l’hem poguda provar, però hem comprovat què representa l’autonomia. L’autonomia és col·lapse, el país està en un carreró sense sortida.

—Sentint-vos em pregunto: Laura Borràs té ganes de tornar a la primera línia política?
—Jo, amb això, dic una cosa que em va dir un veí de Cornudella de Montsant fa uns mesos: ells t’han inhabilitat, nosaltres t’habilitem cada dia, em va dir aquest senyor. La política no és només la política institucional. Evidentment que és en la política institucional on es pot fer una feina més transformadora, més real i més directa sobre el dia a dia de la gent. Però aquest país sap molt bé quina és la tradició de fer política activa a peu de carrer. Per tant, jo no he deixat mai de fer política. Primera, perquè com a feminista sé que tot allò personal és polític, i en conseqüència això vol dir que has de fer política en diversos àmbits de la teva vida. En els últims anys, quan m’ho van demanar, vaig decidir d’entrar en política institucional. Ho vaig fer per mirar de servir el país. Però política se’n fa sempre. I ara ells m’han inhabilitat, però jo continuo fent política perquè em moc per tot el país, escolto la gent, tinc les antenes posades i treballo en el meu àmbit individual, personal, des de la militància lingüística o en la docència. M’he adonat que els alumnes ens arriben a les facultats sense saber res d’història d’aquest país. Res vol dir res. I, és clar, no es pot estimar allò que no es coneix. Jo, aquests últims anys, he modificat la manera com ensenyo, perquè hi incorporo qüestions que tenen a veure amb la història recent del nostre país o amb la llengua. Cadascú és responsable d’una petita parcel·la. El canvi el podem començar cadascun de nosaltres en el nostre àmbit individual. I això és el que faig, això és el que continuaré fent. L’estat espanyol va considerar que potser era massa perillosa al capdavant de qualsevol institució. I per això m’han inhabilitat per a tretze anys. Dels polítics independentistes que han estat jutjats, resulta que jo tinc la inhabilitació més alta. No sé si això ho he de considerar un afalac… És evident que el que no faré serà aturar-me. No he deixat mai que la meva causa determini qui sóc. No deixaré que passi ara.

—Esteu inhabilitada per a les institucions, però podríeu formar part del partit. Voldríeu tornar a tenir un paper destacat a Junts?
—El que sempre he intentat és que les decisions dels altres no condicionin les meves. Que siguin decisions personals. Quan el president Puigdemont em va dir que volia recuperar la presidència de Junts, jo li vaig dir: endavant. En el seu moment no havia estat el meu objectiu, ser presidenta d’un partit polític. De fet, jo no havia militat mai en cap partit. El primer partit polític en què vaig militar va ser a Junts per Catalunya, i ho vaig fer perquè m’ho va demanar el president, i vaig creure que era una eina que podria ser útil per a allò que el país necessitava en aquell moment. Però quan Puigdemont va tornar a la presidència, vaig pensar que el lloc on jo podria fer una aportació al conjunt del país que fos més rellevant era en l’àmbit de les idees i el pensament. I per això vaig entrar a la fundació de Junts, Fundem la República. Perquè, com vaig dir al jutge al final del meu judici, fos quina fos la sentència, jo continuaria treballant per la independència del meu país. Això és el que faig.

—Les enquestes donen mals resultats a Junts en les pròximes eleccions.
—Per a Junts les enquestes sempre han sigut complicades. I el resultat sempre, sempre ha superat el que deien les enquestes. A Junts hi estem acostumats des del minut zero. Dit això, els estats d’opinió volen generar i crear estats de votació. Per tant, és evident que aquí també hi ha una voluntat d’estimular un determinat estat d’opinió que comporti un estat de votació. I això és el que cal analitzar quan totes les tendències van en la mateixa direcció.

—Creieu que l’estat d’opinió vol afavorir l’extrema dreta catalana?
—L’estat d’opinió apunta en aquesta direcció. Ara haurem de constatar si l’estat de votació això ho transforma en una realitat. Les tendències apunten en aquesta direcció, alerten, alarmen o afavoreixen en aquesta direcció.

—Canviant de tema. Vós que heu estat consellera de Cultura, quina opinió teniu de la consellera actual?
—Sempre que has ocupat una responsabilitat, saps quina és la dificultat que representa. Per elegància personal, intento no desautoritzar la feina que fan altres persones que tenen encarregada la mateixa funció o missió que jo tenia. Sí que és veritat que en determinats moments, com ha passat amb Sixena, jo hauria fet les coses d’una manera diferent. De fet, vaig fer les coses d’una manera diferent. I en aquest cas, arran de la inacció de la Conselleria de Cultura, un conjunt de consellers de Cultura que veiem les coses d’aquesta manera hem dut a terme les accions legals. Sense entrar en valoracions personals sobre la feina, i la responsabilitat que jo també he ocupat, sí que la inacció no és una manera de fer per part meva. Mirar cap a una altra no és la meva manera de ser ni de fer les coses i, per tant, quan considero que qui ho ha de fer no ho fa, o no ho fa de la manera que pot ser necessària que es faci, em mobilitzo.

—Què hauríeu fet amb Sixena?
—Jo no faria res tenint en compte els informes tècnics d’especialistes imparcials reconeguts i internacionals que ens feien veure que manipular aquestes obres d’art era, en un tant per cent elevadíssim, sinònim de destruir-les. Com a conseller de Cultura, tenia la missió de preservar, no de contribuir a destruir. I molt menys quan no pots al·legar ignorància perquè tens aquests informes. Sabem perfectament quin és l’estat de conservació, i la gran feina que es va fer per preservar aquest patrimoni. Doncs el que no farem ara és destruir-lo. L’objecció de consciència artística també és una forma d’abordar aquesta qüestió, perquè això no afecta només la consellera, sinó també tots i cadascun dels tècnics, directors i el patronat del museu.

—Voldríeu afegir res abans d’acabar?
—Continuo amb la necessitat de defensar la meva honorabilitat. Continuaré treballant per defensar la meva innocència, perquè és el meu compromís amb la veritat. Però alhora m’agradaria que, d’aquests deu anys de repressió que hem patit entre tots, en poguéssim extreure un aprenentatge que fos una resposta a la lawfare que hem patit i que es traduís en acció política. Acció política de futur, de progrés, acció política de benestar, i això vol dir treballar per la independència. Si quan vaig entrar en política ho vaig fer per això, ara només tinc més motius encara, i crec que col·lectivament tenim molts més motius encara per a veure que l’autonomia que havia de ser provisional ara ha esdevingut una presó estructural i que Catalunya en aquesta presó perd. La independència és un horitzó de futur, d’esperança. Recuperem el discurs de quan treballàvem per tenir un país millor, perquè és necessari disposar d’un país millor. Si no, potser ens quedarem sense país. I, per cert, no voldria acabar l’entrevista sense donar-vos tot el suport arran de l’episodi de persecució per part de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades.