L’audàcia del conseller Puig, més enllà de les quatre províncies

  • «D'Elx a Perpinyà i de Maó a Fraga, hi ha homes i dones que se senten, que ens sentim, part de la catalanitat. I ho demostrem la primera vegada que ens han donat l'oportunitat de fer-ho»

Vicent Partal
06.01.2019 - 21:50
Actualització: 07.01.2019 - 08:38
VilaWeb

Dissabte el conseller Lluís Puig va aparèixer per sorpresa a Perpinyà. S’havia anunciat que intervindria en un acte de presentació del Consell de la República, però tothom tenia coll avall que seria en una connexió telemàtica. Tanmateix, Puig s’hi va presentar en persona. Amb tota naturalitat, va entrar per la porta del Casal de Perpinyà i simplement va dir que estava molt content de tornar a Catalunya després de tants mesos d’exili. Al cap de poques hores, quan el conseller ja tornava a ser a Bèlgica, es va difondre la notícia i unes imatges que deixen testimoni d’una altra fita aconseguida: el primer acte del govern a l’exili dins el país. Encara no al sud, però ja dins Catalunya.

La presència del conseller Puig a Perpinyà, com és lògic, ha causat un gran impacte. És ben sabut que els advocats desaconsellen als exiliats d’anar a l’estat francès perquè no se’n refien, no veuen que siga una cosa segura. Puig n’era ben conscient i es tornà a arriscar per guanyar una altra batalla. O, de fet, per guanyar-ne unes quantes alhora.

Unes quantes perquè el gest del conseller de Cultura no ha consistit tan sols a aparèixer en públic per primera vegada a l’estat francès o tornar a trepitjar Catalunya. Ha consistit també a normalitzar, amb el seu gest i les seues paraules, que el país s’estén més enllà de les quatre províncies espanyoles que avui porten el nom de Catalunya. I, a llarg termini, aquest reconeixement és el fet més important de tot allò que passà dissabte.

El dia que es va presentar el Consell per la República a Brussel·les (val a recordar que Puig torna a dir ‘de la República’), molta gent se sorprengué quan es va projectar el mapa dels adherits. N’hi havia a tot el món, perquè avui hi ha catalans vivint en cada racó del món, però la taca gruixuda i homogènia dibuixava d’una manera nítida no pas el mapa del Principat sinó el de tots els Països Catalans. És evident que era un mapa poc representatiu, en la mesura que la xifra d’inscrits al consell encara és una fracció mínima del que hauria de ser. Però això no llevava gens de representativitat ni de valor polític al fet. A l’inrevés. D’Elx a Perpinyà i de Maó a Fraga, hi ha homes i dones que se senten, que ens sentim, part de la catalanitat. I ho demostrem la primera vegada que ens han donat l’oportunitat de fer-ho. Catalunya Nord, d’una manera molt i molt especial, aquests darrers mesos s’ha guanyat sobradament l’admiració de tot el país i el reconeixement de tothom. Primer, pel paper indispensable en el referèndum d’autodeterminació, custodiant i repartint les urnes, i després per la solidaritat enorme contra la repressió, una solidaritat transversal, arribada de tots els partits polítics tret de l’extrema dreta.

És evident que tots aquests gests, tota aquesta feina del catalans de les comarques del nord ha canviat la percepció que en té la resta del país. Però, alhora, cal remarcar que aquest canvi és significatiu d’un avanç notable d’allò que podríem anomenar la sobirania mental. Dins i fora de la quatre províncies de la Catalunya que Espanya avui reconeix com a tal.

I això és així perquè, malgrat tot, és molt difícil d’abandonar el regionalisme submís com a projecte polític sense abandonar també el regionalisme submís cartogràfic. Perquè quan una nació recupera la sobirania la primera cosa que fa és deixar de reconèixer-se de la manera com la defineixen els altres i passa a pensar-se per ella mateixa, amb unes coordenades mentals pròpies. I, en una cadena de conseqüències comprovada arreu del món, això implica que com més es defineix pensant només en si mateixa més difícil és d’assimilar-la en un projecte aliè. De manera que es pot afirmar que, com menys marcat siga el concepte de Catalunya pel que Espanya afirma avui que és Catalunya, més vigorós serà el procés d’alliberament. Ep!, el de tots.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any