L’artista que no va voler retratar la reina

Els artistes no desapareixen amb la mort, l’obra que han deixat viu en un present etern, més quan ha arribat a ser reconeguda i ha assolit un estil que copses a primera vista. Mort la setmana passada als vuitanta-nou que hauria fet aquest 9 de juliol, David Hockney, fill de la classe mitjana-baixa anglesa, era ell qui decidia a qui volia retratar. En va fer un niu, però no acceptava encàrrecs d’un gènere de què va plena la història de l’art. No era un andywarhol més, que desconfiés del cara a cara. Considerava el retrat una relació íntima, i això no ho tens amb tothom. No la tenia amb la reina i, quan la monarca va expressar el desig que volia que l’hi fes ell, va refusar l’encàrrec. Va dir que estava molt ocupat.

També va negar-se a ser investit sir i fer de noble. No em consta com va reaccionar la monarca a la negativa del retrat, que va justificar dient que a més de tenir massa feina ell pintava generalment les persones que coneixia. “No saps mai quin aspecte té la gent fins que no la coneixes. En canvi, els meus amics, els meus amants, els meus familiars, sé com són”, va declarar a la premsa. És clar que coneixia la cara de la reina però, digué, ell no havia estat mai un adulador.

Hockney no s’arronsava, no ho havia fet mai. Ni com a nadiu de Bradford (Yorkshire) que va mantenir sempre l’accent propi, en una societat que només d’obrir la boca ja et classifica socialment. Ni com a gai, temàtica de la seva obra de bon començament, quan ser-ne al país i fins el 1967 et podia dur a la presó. Ni com a artista del color i del dibuix en temps o bé de l’abstracció o bé de la foscúria dels seus col·legues britànics o bé de l’abandó del dibuix dels col·legues pop. Se n’havia anat a Califòrnia, on podia ser gai i pintar-ho obertament, es va tenyir per sempre més els cabells del color del blat madur, es va posar unes ulleres rodones negres potents i tan ample. Per a Hockney l’important, va dir al cap dels anys, era aportar una mica d’alegria al públic.

Es va negar a estar-se davant Elisabet II durant hores, un retratista de primera que no parava de fer retrats. La gran retrospectiva que es va veure l’any passat a París, la més completa, en presentava una cinquantena. Familiars, amants, amics. Del tarannà polític de Hockney, polític en el sentit més fondo, informa també el fet que quan la National Portrait Gallery londinenca li va proposar una exposició, una bona part dels retrats va ser dels treballadors –porters, guardians de sala, administradors, experts– d’aquesta institució capdavantera de l’art del retrat. Engatjat amb els seus orígens, en una continuïtat seguida any rere any de què dóna fe de manera especial el retrat dels seus pares que acompanya aquest article, pintat un any abans de la mort del pare.

Un homenatge a la seva amorosa família de classe treballadora (llavors se’n podia dir així, de la classe mitjana-baixa) que el va deixar fer, al seu aire, quan els va dir que volia dibuixar i quan després se’n va anar a Califòrnia. Un cant a la veritat que la pintura pot assolir. El pare Kennett era quan va néixer David un empleat comptable que més tard va muntar el seu propi negoci ídem i havia estat objector de consciència a la Primera Guerra Mundial. La mare Laura, una metodista devota i vegetariana estricta. Del retrat H deia que pintava dues persones que després de viure avinguts tants anys s’entenen sense paraules. La lluminositat del quadre és la veritat de la relació d’aquestes dues persones velles pintades amb l’objectivitat d’una càmera impassible.

Per no ser rotunds en dir que no acceptava encàrrecs de retrats, fem constar que sí, que en va acceptar un, només un: el de David Webster, que potser només els melòmans anglesos coneixen, director avui oblidat de la Royal Opera House de Londres del 1945 al 1970. No em sorprendria gens que el motiu fos l’alegria que les retransmissions per la ràdio de la seva programació havia dut a la casa dels seus pares.

En els últims anys, aquest gran coneixedor de les tècniques del seu ofici al llarg dels segles es va ajudar, en especial durant la covid, de la tecnologia digital, pintant amb el mòbil i l’iPad i traspassant després a llenços de grans formats murals l’esclat de les estacions per recordar-nos que l’alegria de viure, per escassa que sovint siga, és el tresor que cerquem.