L’art d’enriquir un esperit: què cal llegir?

L’estiu és una de les èpoques de l’any en què els mitjans recomanen llibres als lectors. Com en tot, hi ha qui et sorprèn triant llibres oblidats o petites joies que s’han perdut en el temps, com fa el nostre company Sebastià Bennasar en aquestes pàgines, però també hi ha qui no et descobreix res de nou i fa llistes i llistes de llibres que pots trobar als aparadors comercials, als rànquings comercials o entre les restes de sèrie de l’últim Dia del Llibre. 

Com que, entre més temes, parlo de llibres tot l’any, avui no en recomanaré un, sinó dues aportacions curioses i delicioses dels anys vint del segle passat que lloen la pràctica de la lectura i ens aconsellen què cal llegir. Recomano, doncs, dos llibres que recomanen llibres. Feia anys que dormien a la meva biblioteca i han estat amb mi tota la vida, de pis en pis, de trasllat en trasllat, acumulant pols, discrets i silenciosos. Fins que se m’ha acudit de rellegir-los.

Es tracta de Paradisos de paper (Llibreria Catalònia, 1927), de grans autors de primera fila, i Què cal llegir? (Llibreria Catalònia, 1928), de Carles Soldevila.

Paradisos de paper, d’edició molt acurada, és un present que va fer als seus amics la Llibreria Catalònia en el tercer Cap d’Any de la inauguració. És un recull de reflexions sobre els llibres i la lectura escrites per autors com ara Paul Valéry, Ortega y Gasset, Xènius, Valéry Larbaud, Marcel Proust, Carles Soldevila i Josep M. López-Picó. L’edició és il·lustrada per Manuel Humbert, que es va donar a conèixer com a dibuixant al setmanari Papitu. Són els dibuixos que acompanyen aquest article.

La selecció de texts és molt bona. És un plaer llegir-los i assaborir la finesa intel·lectual d’uns altres temps i gents. I l’instint de perfecció de l’editor, Antoni López Llausàs, a fer la tria per als seus amics, clients i lectors, un públic que ja tenia un bon nivell cultural, com era habitual llavors entre la gent que llegia.

És clar que López Llausàs era, també, per si mateix, tot un geni de la cultura barcelonina de l’època. Va dirigir alguns números de l’Esquella de la Torratxa, va fundar l’editorial i la llibreria Catalònia i va impulsar el Dia del Llibre per Sant Jordi. Es va morir a l’exili, a l’Argentina, on dirigia l’Editorial Sudamericana, el 1979, a noranta-un any.

Un detall important respecte al tema que ens ocupa. Antoni López Llausàs va aixecar la revista D’Ací i d’Allà amb l’amic i escriptor Carles Soldevila, i també va promoure el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Tres exponents de la vitalitat, modernitat i diversitat dels mitjans de comunicació catalans de fa un segle, que van ser esplendorosos durant els anys de la República.

És important de tenir en compte la connexió i l’amistat López Llausàs- Soldevila, perquè van impulsar tot un programa cultural per a modernitzar i il·lustrar una burgesia catalana barroera i de poques llums. Volien que tingués un nivell com la parisenca, que la paraula cultura no els generés refús.

Què calia llegir el 1928?

El llibre de Carles Soldevila Què cal llegir? duu per subtítol: “L’art d’enriquir un esperit. L’art de formar una biblioteca.” Explica Soldevila que rebia sovint cartes dels lectors a la redacció de La Publicitat demanant-li coses com ara: “Quines novel·les franceses em recomaneu?” O bé: “Voldríeu fer-me una llista d’obres que siguin literàriament decoroses i que puguin anar a mans d’una noia de divuit anys?”

Comentant-ho amb l’amic i còmplice Antoni López Llausàs, van decidir de fer una guia de lectura àmplia i diversa per a tots els públics i de tots els gèneres i èpoques. Ambdós estaven compromesos a culturitzar la societat catalana. Allò que els anarquistes feien als cafès i ateneus obrers, ells ho feien introduint-se als salons, clubs i tertúlies d’una burgesia tan provinciana i pretensiosa com inculta.

L’ideal, per ells, era la cultura francesa. “Què és un francès?”, es preguntava Soldevila. Un home que ha nascut a França, fill de francesos. Heus ací una definició força clara i precisa. Però no ho és gaire menys aquesta altra: “Francès és un senyor que sap recitar de cor algunes faules de La Fontaine. El meu ideal fóra que per a definir-nos a nosaltres trobéssim exacta una constatació d’aquest mena.”

Per a subratllar el compromís de Soldevila amb la culturització i modernització de la burgesia catalana, per mitjà dels seus “Fulls de dietari” a La Publicitat, les pàgines “D’Ací i d’Allà” o els actes del Conferentia Club, pot servir un dels paràgrafs introductoris de Què cal llegir? Una bona descripció de la gent d’aquells temps i dels seus anhels.

“Com m’estaré d’entendrir-me amb els vanitosos de la lectura, en un país on n’hi ha tan pocs? A Catalunya trobeu l’home cofoi pels telers que té en la seva fàbrica, la senyora que s’ufana de posseir un sautoir de cent mil pessetes, el minyó que es congratula d’haver realitzat qualsevol feta automobilística, la noia que es felicita d’assemblar-se vagament a Greta Garbo… però jo no he trobat gaires persones, no professionals de l’art d’escriure, que hagin presumit amb el nombre de llurs lectures o amb els tresors de llur biblioteca.”

Lectures d’infància i adolescència

Aquesta és la seva llista de lectures imprescindibles per a nens i joves. Algunes que no havien estat traduïdes al català, les assenyalava amb un asterisc i en recomanava la traducció. Poso la llista de Soldevila sencera com a indicador de les exigències culturals de l’època i, alhora, per a fer reflexionar tothom qui vulgui comparar-ho amb el panorama actual.

De 7 a 10 anys

-Carles Riba, Les aventures de Perot Marrasquí, amb il·lustracions d’Apa.

-Lewis Carroll, Alícia en el país de les meravelles, amb traducció de Josep Carner i il·lustracions de Lola Anglada.

-Valeri Serra i Boldú, Aplec de rondalles.

–Aladdí o la llàntia meravellosa, amb traducció de M. Trilla i Rostoll i il·lustracions de Lola Anglada (caldria traduir totes Les mil i una nit).

-Grimm, Contes d’infants i de la llar, amb traducció de Carles Riba.

-La Fontaine, Faules, amb traducció de Josep Carner.

–Llibres del Mar. Col·lecció de proses i versos a ús dels infants de l’antiga Escola del Mar (caldria reeditar-lo).

-Lleó Tolstoi, Els quatre llibres de lectura.

De 10 a 12 anys

-Rudyard Kipling, El llibre de la jungla (2 volums), amb traducció de Marià Manent.

-Thackeray, La rosa i l’anell, amb traducció de Josep Carner.

-J. Maragall, Tria. (Exhaurit. Caldria reeditar aquest llibret, amb pròleg de Salvador Albert. Contenia una selecció de proses i poesies feta pel mateix Maragall.)

-Robert L. Stevenson, L’illa del tresor.

-Dickens, Cançó nadalenca, amb traducció de Josep Carner.

-Ferran Soldevila, Història de Catalunya.

-C. A. Jordana, L’anell del Nibelung.

-J. Barrie, Peter Pan (caldria traduir-lo).

-Mme de Ségur, L’hostal de l’Àngel de la Guarda i El general Durakin (caldria traduir-los).

-Andersen, Contes.

De 12 a 15 anys

-Juli Verne, Obres. (Hi ha traduïdes al català L’illa misteriosa i La volta al món en vuitanta dies. Caldria traduir-ne una dotzena més.)

-Homer, L’Odissea (traducció de Carles Riba) i La Il·líada.

-Ramon Muntaner, Crònica (preferible en ortografia moderna, l’Editorial Barcino n’ha publicat uns quants fragments).

-Jacint Verdaguer, L’Atlàntida, Pàtria i Roser de tot l’any.

-Frederic Mistral, Records d’infantesa i Llegendes dels vikings (caldria traduir-ne una selecció).

-Daniel Defoe, Robinson Crusoe (traducció de Josep Carner).

-J. Swift, Els viatges de Gulliver (traducció de J. Ferran i Mayoral).

-J. Carner, Els fruits saborosos (poesies).

De 15 a 18 anys

-Alfons Daudet, Lletres del meu molí (traducció de Lluís Bertran i Carles Soldevila), Tartarí de Tarascó i Tartarí als Alps (caldria traduir-lo).

-Walter Scott, Ivanhoe, Ricard I, L’antiquari i Quentin Durward (caldria traduir aquests tres); El talismà (traducció de Carles Capdevila).

-Charles Dickens, Les aventures de Mr. Pickwick i David Copperfield (caldria traduir-los).

-Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha (naturalment, no cal esperar-ne la traducció, hom l’ha de llegir en castellà!).

–Les cent millors poesies líriques de la llengua catalana (tria de J. M. Capdevila).

-J. Verdaguer, Canigó.

-A. Dumas pare, Els tres mosqueters.

-Michelet, La Convention (caldria traduir-la al català).

-Dante, L’Infern.

-Shakespeare, El mercader de Venècia (cal traduir-lo al català), La Nit de Reis i El somni d’una nit d’estiu.

-Goethe, Hermann i Dorotea (traducció de Josep Lleonart).

-Molière, El malalt imaginari i El burgès gentilhome (traducció de Josep Carner).

–Floretes de Sant Francesc.

-J. Ruyra, Pinya de rosa.

-Mistral, Nerto (traducció de J. Verdaguer) i Mireio (traducció de Maria Antònia Salvà).

-Costa i Llobera, Poesies (tria).

–Las cien mejores poesias de la lengua castellana (tria de M. Menéndez y Pelayo).

–Petite anthologie de poètes français (col·lecció Nelson). (En francès, és clar. Entre els 15 i els 18 anys convé saber-lo una mica.)

-Lleó Tolstoi, Guerra i pau (traducció de C. Capdevila).

-Anatole France, El crim de Sylvestre Bonnard (traducció de Carles Soldevila).

Al llibre hi ha moltes més recomacions, de poesia, novel·la, assaig i teatre, en uns quants idomes i d’unes quantes èpoques. En un apendix s’inclou l’opinió d’André Gide sobre les deu novel·les que prefereix. I el resultat d’una pregunta adreçada a escritors catalans:

“Si us obligaven a triar tot d’una sense relectures, deu noms o deu títols que donessin una idea completa i al mateix temps tan elevada com possible de cadascun dels diversos aspectes de la literatura catalana (antiga i moderna), quins triarieu?”

Només va tenir la sort d’obtenir-ne tres respostes, deia Soldevila. Les d’Agustí Esclasans, Josep M. López-Picó i Lluís Montanyà. També interesants de llegir avui per a acabar de compondre el relat dels gusts i les exigències literàries d’una època.

És inútil fer comparacions

Paradisos de paper i Què cal llegir? Quin nivell, comparat amb tot allò que avui tenim. És inútil fer comparacions. Malgrat les bones intencions de mestres i plans d’estudis actuals, la majoria dels alumnes no hi tenen cap interès. Avui sembla que la incultura és un valor per a enorgullir-se’n. Abans, feia vergonya.

És indiscutible que, fa un segle, si algú seguia més o menys aquestes recomanacions, arribava a la majoria d’edat amb un bagatge cultural i de pensament infinitament superior, més sòlid i divers, que no pas el que sembla que tenen avui la majoria dels nostres joves. I no crec que fos gaire difícil.

La generació que exigia i seguia aquests principis culturals va ser escapçada per la negació de la cultura del feixisme. Va sofrir la guerra, l’exili i la dictadura. Em sembla que la cultura catalana no s’ha recuperat encara del segle passat. Després de la mort del dictador, la República hauria d’haver estat el referent lògic a seguir per a democratitzar i reconstruir el país, però ha estat ignorada pels poders fàctics de la “modèlica transició”, a Catalunya i a l’estat espanyol. Calia molt més coneixement per a lluitar contra la ignorància. No s’ha volgut fer. La cultura avui és un mercat més, o una finestra de propaganda, no una font de coneixement, de vida, d’imaginació i d’esperit crític per als individus en particular. I el feixisme torna. Potser per això mateix.