14.08.2026 - 21:40
Segons el DIEC, el tarantisme és l’‘afecció nerviosa que s’atribuïa a la picada de la taràntula’. Al sud d’Itàlia, aquest concepte encapsula un moviment social, un fenomen que, malgrat que tingué lloc entre els segles XIV i XVIII, té algunes ramificacions que connecten amb el present. Segons la creença popular, quan algú mostrava agitació, ansietat intensa, moviments involuntaris similars als epilèptics, canvis sobtats de comportament, torbament emocional o bé sensació de letargia, es considerava que havia estat mossegat per una aranya, suposadament una taràntula. Es deia que per expulsar el verí, per aturar el mal i per guarir-se calia ballar al carrer, normalment en grups d’afectats, de manera frenètica, movent tot el cos enèrgicament, amb passos ràpids i girs constants, al ritme in crescendo d’una música anomenada tarantel·la.
El tarantisme no ens parla de la picada real d’una aranya, sinó d’un fenomen cultural i psicosocial. Era una manera d’expressar socialment el patiment psicològic, l’estrès, els conflictes personals o els embotiments emocionals. No hi havia aranya física, sinó una aranya metafòrica que ha perviscut fins als nostres dies. Una aranya que simbolitzava tot allò del sistema estructural i organitzatiu que oprimia la gent i que, com avui, afectava en diferent mesura segons la classe social. Els qui més patien els turments del verí eren les dones de classes populars que vivien en contextos de gran pressió econòmica. També hi havia homes entre els afectats, és clar, sobretot d’extractes menys benestants, però eren majoritàriament elles qui dansaven embogides en carrers i places. Avui, el verí de l’aranya és diferent, però alhora molt igual i les consultes de psicòlegs i psiquiàtriques van plenes de persones afectades per la picada aràcnida del sistema. Ara no ens recepten ni ens recomanen de ballar, ara ens inflen amb antidepressius i ansiolítics i les dades indiquen que tot aquell patiment, tots aquells símptomes continuen presents en la nostra societat i de manera desigual, talment com aleshores: pobres i dones es prenen tres vegades més medicació psiquiàtrica que no les persones amb millors condicions socials.
Malgrat les similituds, la manera de guarir-se d’aleshores em sembla molt més interessant: ballar, moure’s públicament. Aquell ritual convertia un patiment privat en una experiència pública i socialment reconeguda; retornar a la societat el mal que la societat ha causat i deixar de sostenir-lo en solitud.
D’alguna manera aquell fenomen era una manera d’expressar a ulls de tothom un malestar que les dones no podien manifestar obertament. Dansaven per dir amb el cos “no puc més”, “estic frustrada”, “no vull aquesta vida”. I aquesta és una diferència interessant i en la qual hem sortit perdent com a societat, sobretot les dones, perquè ara ens mediquem gairebé secretament, vergonyosament i sense exposar públicament els nostres patiments per a no molestar. Però que interessant que seria, quan no hi ha una malaltia mental, quan hi ha depressions causades per l’asfixiant sistema, que, en comptes d’empastillar-nos, ens fotéssim a ballar en grup a ulls del món. Per a mi hi ha una lectura presentista i feminista d’aquelles dones que dansaven i que podien expulsar emocions reprimides com la ràbia, la tristesa, la frustració. Malgrat l’estigma d’aquella suposada bogeria transitòria, gràcies a aquelles danses, per a bé o per a mal, les dones eren protagonistes, ocupaven un espai públic, connectaven fora de casa amb el seu cos; la comunitat legitimava una conducta que en unes altres circumstàncies hauria estat considerada inapropiada per a una dona.
Deixant de banda el gènere, aquelles cures eren un espai d’expressió corporal i emocional pública que hem perdut del tot. El tarantisme demostra que abans de la psicologia moderna, de la química en els fàrmacs, ancestralment i arreu del planeta les comunitats han fet ús de la música i del moviment per canalitzar els patiments; la unió terapèutica entre cos, salut mental i expressió social. Com pot ser que avui hàgim desestimat tant els beneficis de ballar? Dansar disminueix l’estrès i els nivells de cortisol, afavoreix la neuroplasticitat, millora la memòria, redueix l’ansietat, augmenta la salut càrdio-vascular i si, a més, ballem junts, estimula el sentiment gregari de pertinença. I doncs, per què ballem tan poc i ens mediquem tant? Ballem, sí, però massa poc i tímidament, contingudament, sense entendre’n els beneficis i el sentit expiatori, amb poca connexió entre ànima i cos. Socialment, no és benvist, no és acceptat que ballem fora dels llocs suposadament atribuïts a aquesta pràctica: ballar en una classe de dansa, al ball de festa major, en una festa, en una discoteca: aprovat, correcte. Ara, què passa si aquell que escolta música pel carrer amb auriculars i endut pels ritmes comença a ballar? O encara més esmolat: què passa si algú, sense necessitat d’escoltar música, deixa anar els membres del cos i els mou guiat per una melodia interna present només al seu cervell? Què passaria si algú assegut en un bar s’alcés i, davant de tothom, en rebre una bona notícia, comencés a ballar? Segurament, en totes aquestes situacions, en un primer moment, el miraríem amb estranyesa, amb certa desconfiança. És boig, pensaríem. Ens hem degradat tant socialment que viure connectats amb el nostre cos és una estranyesa; ballar per alliberar tensions en públic, malgrat ser un gest inofensiu que no fa cap mal a ningú, és percebut com una falta de contenció, de decòrum. Ballar per alliberar tensions en la privadesa del menjador, a la dutxa i allunyats de la mirada aliena, correcte, però de portes enfora esdevé quelcom vergonyós. Una vergonya que sovint la sent més aquell qui mira que no pas qui s’ha alliberat i gosa ballar fora de lloc i de context davant els altres. Cert és que el ball té un efecte crida i, un cop haguéssim jutjat aquella expressió corporal, tal vegada, en un segon pensament, la cara ens esbossaria un somriure, perquè en el fons ballar és alliberador, i veure algú exercint la llibertat de dansar és admirable. Tal vegada, si ens desencotillem, aconseguirem de gaudir del ball aliè, tal vegada ens vindran ganes a nosaltres de ballar, de distendre el cos, d’afegir-nos a la dansa, però que pocs s’atrevirien a afegir-s’hi. Passa sempre a les pistes de ball que hi ha una mena de rubor generalitzat: ningú no vol ser el primer de sortir a ballar sota l’atenta mirada de tothom. Tothom espera que la primera parella d’atrevits trenqui la vergonya i es llanci a començar a moure el cos.
En definitiva, explorar en el tarantisme em porta a concloure dues coses. D’una banda, que els mals causats pel sistema, el d’aleshores i el d’ara, no deixen seqüeles aleatòries i atzaroses en la societat; són les desigualtats econòmiques que dicten fins a quin punt patirem. I, per una altra banda, em sembla que ens caldria tantíssim de reduir antidepressius i d’incrementar espais d’expressió corporal… Ens cal ballar, ens cal sortir al carrer individualment o en grup, més enllà del fet festiu i divertit, per moure’ns i per dir el nostre malestar amb el cos, amb crits i plors, amb moviments bruscos, amb salts i sons guturals, ens cal fer públic i evident tot el que ara volen que dissimulem. Medicar-nos en excés és callar, és protegir i encobrir el sistema opressor. Ballar a les places al ritme de la tarantel·la era i és fer evidents realitats socials que no haurien de ser mai ocultades.
