La victòria claríssima de Joan Laporta a les eleccions del FC Barcelona és un fet important, remarcable, que va més enllà de l’esport. Perquè en el seu cas, com en pocs altres, es fan molt visibles algunes de les línies més obscures del funcionament de la societat catalana. I es posen al descobert maneres de fer que tenen conseqüències en molts altres nivells, com ara la política o l’economia. En parlaré en tres escenes diferents.

Escena u. L’home que desallotja la “candidatura del poder”

El 2003 Joan Laporta va guanyar de manera sorprenent les eleccions al FC Barcelona. Sorprenent perquè davant seu hi havia una candidatura dels influents de sempre. El poder autonòmic havia embolicat Lluís Bassat d’una constel·lació de grans noms on es destacaven polítics intocables com ara Miquel Roca Junyent o banquers com Salvador Alemany –tots dos, diguem-ho clar, grans amics de Florentino Pérez. Tot els semblava controlat i poc es pensaven, des dels pisos i despatxos de la Diagonal més alta, que un grup de joves descarats seria capaç de moure el terra sota els seus peus i deixar-los sense premi. La candidatura que periodísticament es va arribar a anomenar “la candidatura del poder” va perdre contra la saba nova que prometia posar fi a l’avorriment de l’etapa anterior. I, vist en perspectiva, aquell potser va ser un dels primers episodis de la revolta de les classes mitjanes que centra la vida pública catalana d’aquest segle.

Aleshores Laporta va entrar al Barça imposant l’optimisme cruifista contra la mediocritat del nunyisme, optant per la rauxa contra el seny malentès, amb la mirada cap enfora audaçment global des de la catalanitat més descarada i positiva, contra l’apologia de la caseta i l’hortet com a forma regional de dominació i ensopiment de la societat. I allò va funcionar. No tan sols al camp de futbol. UNICEF a la samarreta, els nazis fora del camp i tants altres detalls que implicaven que tot plegat era diferent. I que s’havia acabat el poder dels de sempre i començava un cicle nou.

Un cicle que va funcionar perquè tenim el país que tenim, espectacular quan és creatiu i no s’arrunsa, quan s’allibera. El resultat crec que no cal ni comentar-lo, perquè com més anys passen més valorat és. L’Estellés té un vers en què parla d’una pàtria lliure, previsible, però que després, sorprenentment, la qualifica de “lluminosa i alta”. Doncs això. El Barça més català de la història va ser el més alt i lluminós. Precisament perquè era el més lliure, el menys potinejat.

Escena dos. El dissident a abatre, com siga

Però la primera etapa de Laporta al Barça tots sabem com va acabar. Malament. No és que ell no cometés errors però cada error seu va ser magnificat i amplificat a uns extrems insòlits, rebregant-lo com a persona en uns mitjans servils amb el poder, que no el suportaven, i que no suportaven que s’haguessen curtcircuitat alguns dels seus negocis.

A Laporta li van fer la vida impossible, literalment impossible, a còpia de caricatures, manipulacions i mentides convenientment adobades per la premsa del règim i amplificades, sobretot i d’una manera molt especial, pels envejosos. Ell era el dissident a abatre. I a abatre’l, en una manera molt catalana de fer les coses, van contribuir-hi sobretot els qui havien estat més a prop seu. Serà molt difícil de superar aquella imatge de Sandro Rosell el 2010 fent votar l’assemblea de compromissaris d’emprendre accions contra la gestió de Laporta mentre ell votava en blanc fent el compungit, però després d’haver dit: “Votar sí és perquè s’han malgastat molts diners en jets, en restaurants, en perfums, en altres coses…”, de manera que insinuava tot allò que sabia que alguns volien sentir.

Fins el 2017 Laporta no restà absolt judicialment de tots els càrrecs i no es demostrà que tota aquella campanya mediàtica i institucional en contra seu, que no ha existit contra Bartomeu, per exemple, era falsa. El diari esportiu del grup Godó va arribar a publicar una portada que deia “Laporta, no, Barça sí”, declaració que no ha vist cap altre president. La campanya, com tantes altres campanyes que han hagut de suportar polítics o empresaris o artistes independentistes –sempre i solament independentistes–, es tornava d’aquesta manera personal i se centrava en la persona a abatre. Conflictivitzant-lo a ell directament, més i tot que la seua obra.

Com a lliçó, potser aquest país, els votants, farien bé d’adonar-se de què van fer votant Rosell i en quines mans va deixar el club. Tot allò que ha vingut després és d’una evidència colpidora i encara falta tot el que acabarem sabent algun dia sobre els fils que va moure el govern espanyol dins el Barça i sobre aquells que fins i tot es presentaven com a catalanistes i van fer servir la institució per perseguir el catalanisme i finançar l’espanyolisme més violent i reaccionari. Sense ni escabellar-se. Arribant a jugar a futbol el Primer d’Octubre, mentre la policia espanyola atonyinava ciutadans pels carrers, en un acte d’indecència que no tindrà mai perdó.

Però el fet més greu és que no parlem solament d’aquest passat remot. Aquest diumenge mateix encara un compte de Twitter, evidentment simpatitzant de Toni Freixa, va intentar una nova campanya de desprestigi contra Laporta. I dic campanya perquè qui va fer córrer un vídeo que mirava de presentar Laporta com un masclista groller sabia què feia. Havia filmat l’escena real i per tant no podia ignorar que allò que insinuava era una nova mentida nua i crua, amb voluntat de fer mal, com després s’ha demostrat. Però sabeu què? Com que es recolzava en la caricatura creada sobre el personatge Laporta, l’autor sabia que molta gent s’ho empassaria i que faria impacte. Per això les fan, les caricatures. Totes. En política també. Per què us penseu que s’aboquen tant a implantar aquestes acusacions de supremacistes o ultres contra l’independentisme? Perquè el mecanisme, molt estalinista certament, funciona. I acaba fent impossible que et desempallegues de la mentida que han inventat sobre tu.

Sorprenentment, doncs, encara aquest diumenge i fins que no es va aclarir, la manipulació va escandalitzar les xarxes socials. Cosa que fa pensar que el registre del passat i les evidències no serveixen d’advertiment. Molta gent es va deixar manipular perquè no va fer aquell gest tan simple de preguntar-se què veia en realitat, qui ho feia córrer i quina intenció podia tenir. I és que tenir un país, com tenim, de crèduls i inquisidors és un mal símptoma. Segurament és allò que més mal ens fa.

Ara, dit tot això, en la victòria espectacular de diumenge cal convenir que hi ha també un correctiu important que ho fa tot diferent. No és que els vots netegen de culpa ningú, mai, no dic això. Però sí que diré que tinc la sensació que es va obrint un cert abisme, de cansament, entre aquesta classe mitjana que protagonitza allò que Manuel Delgado definia fa dies com una revolta i una certa esquerra beata, que per desgràcia de la nostra societat cada dia viu més tancada en els eslògans buits i en el seu elitisme.

I això és una cosa que em preocupa doblement. Primer i sobretot perquè la meua manera de concebre l’esquerra rebutja aquest dogmatisme inquisidor que sembla que se n’apodere. Cada dia sóc més del POUM que no del PSUC, què voleu que hi faça? Però especialment perquè em fa autèntic pànic que el país es canse de tanta posa i acabe passant per damunt de l’esquerra i dels nostres valors. Cosa que pot arribar a succeir si continua equivocant-se tant, optant per ser una inoperant perepunyetes que ni s’adona que fa el joc al poder més reaccionari. A còpia, a més, de buidar les reivindicacions més importants de contingut i convertir-les en eslògans que has de seguir obedientment.

I escena tres. No es pot governar amb odi i ressentiment

Rosell primer i Bartomeu després han governat amb odi i ressentiment. Contra Laporta. I contra tot allò que Laporta significava. Però ho han volgut fer, al mateix temps, fent veure que ells en realitat eren com Laporta, pretenent ser indistingibles. Cosa que ara també –però sense cap odi, i això és una diferència remarcable– ha mirat de fer Víctor Font. Per què? Perquè el poder tradicional ja no ven i per tant han de mimetitzar-se.

El nunyisme, com el pujolisme, és un anacronisme sense cap presència real en la Catalunya d’avui que ningú no pot invocar sense esdevenir automàticament un estrany. El nunyisme i el pujolisme s’han col·lapsat tots sols arran de l’evidència que en la Catalunya del 2021 no hi ha cap possibilitat de fer la viu-viu. Perquè l’estat que ho permetia, que ho permetia als Lluís Bassat, Miquel Roca o Salvador Alemany, ara ja ni això permet –i si no que ho demanen a Sandro Rosell. Espanya vivia còmoda en un temps amb una governació catalana que en canvi de fer la viu-viu no atacava el problema central, el nus gordià de la crisi, que no és cap altre que la dependència. Però ara ni això no es pot permetre, ja, perquè tots plegats hem arribat tan lluny que no poden concedir ni un mil·límetre de terreny sense que perille el règim.

I és per aquesta raó que governar per ocupar la parcel·la, a partir de l’aparença, a la Catalunya d’avui sols pot funcionar un quant temps, i gràcies només a aquests defectes esteticistes que tenim com a societat. Perquè, confrontat a la realitat del monstre autoritari que hem despertat en aquesta dècada, el nacionalisme espanyol, les possibilitats d’èxit de fer la viu-viu són nul·les. Avui ningú no pot fer ja de Pujol o de Núñez i si algú s’ho pensa l’exemple del Barça deixa clar que arribarà el moment en què, per la via dels fets, quedarà despullat d’allò que les paraules i les campanyes intenten vestir, amagar o manipular. Perquè en aquest partit ja no hi ha escapatòria ni empat possible. Només es pot eixir al camp a guanyar i a gaudir, a derrotar l’adversari sense contemplacions –és a dir, allò que Cruyff va recomanar de fer aquella vesprada inoblidable a l’estadi londinenc de Wembley.

PS1. Avui fa un any que VilaWeb publica el “Report diari del coronavirus“, un producte pel qual sentim un orgull molt especial i que pensem que ha ajudat molta gent a entendre això tan terrible que ens passa. Ací teniu l’explicació de com el fem i ací el formulari per a apuntar-vos-hi si el voleu rebre per correu a la vostra bústia.

PS2. Evidentment, des de primera hora del matí estarem molt pendents i us informarem a l’instant del resultat de la votació que es va fer ahir al Parlament Europeu sobre la immunitat del president Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí i que se sabrà a les nou del matí.

PS3. Atenció al precedent. El Tribunal Suprem del Brasil ha anul·lat les condemnes per corrupció contra l’ex-president Lula da Silva tot argumentant que la sala que l’havia jutjat no era competent per a fer-ho. És l’argument contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol, el mateix. Lula va ser detingut el juliol del 2017, va estar empresonat fins el novembre del 2019, quan va eixir perquè la sentència encara no era ferma, i ha estat completament absolt de tots els càrrecs el març del 2021. El lawfare li ha significat quatre anys de privacions.