L’any de les coses que no hem fet

  • "Els joves que volen conquerir el món i se'l troben en quarantena, sabent que cada nit que no surti el sol és una nit que no tornarà mai més"

Martí Estruch Axmacher
21.12.2020 - 21:50
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé

Com diuen a Menorca, el 2020 ja està gairebé escatat. Aquests dies, tothom es desitja bones festes de Nadal i que l’any que ve sigui millor que aquest. Amb el vaccí que ja comença a treure el nas, costa d’imaginar que el 2021 pugui ser pitjor que el 2020, però aquesta és també una de les lliçons de l’any que s’acaba: de cop i volta, aquest món que entre tots hem globalitzat pot convertir-se en un lloc inhòspit i insegur per a tothom, no per als mateixos de sempre.

Exceptuant si hi ha hagut una guerra pel mig, dubto que mai hàgim arribat al final de l’any tan canviats de com l’havíem començat. L’1 de gener ja cau molt lluny i no recordem com era això de sortir de casa sense màscara i, sobretot, sense haver d’estar tothora pendents dels nostres actes, de què toquem i què no toquem, qui saludem i com ho fem, què podem fer i què no, on podem anar i on no, i en quin horari. El món pre-covid i el món postcovid són dos mons diferents.

Una dona de vuitanta-set anys que es va morir a l’Hospital Germans Trias i Pujol el dia 6 de març passarà a la història com la primera víctima mortal del coronavirus a Catalunya. Des d’aleshores, cal afegir-hi més de 8.500 persones més, o almenys aquesta és la xifra oficial. La real no la sabrem mai. Són gairebé trenta persones cada dia, trenta persones que més enllà de les estadístiques tenien noms i cognoms, trenta famílies que ploren una persona estimada sense ni tan sols poder-se’n acomiadar o enterrar-la com Déu ens tenia acostumats.

Els qui han perdut un familiar o la feina tenen motius obvis per a odiar aquest any i desitjar passar pàgina i que s’acabi d’una vegada. Però i la resta? Per a la resta, aquest 2020 és l’any dels sacrificis i les renúncies, de les coses que abans fèiem sense gairebé adonar-nos-en i que ara de cop són impossibles o prohibides. Viatjar, cantar amb la coral, sortir de festa, anar a dinar amb la família, visitar els avis a la residència, la calçotada amb els de la colla, la competició esportiva dels nens que t’alegra els matins dels dissabtes, anar al bar a veure els partits del Barça amb els amics, etc.

La llista és interminable i cadascú té la seva, personal i intransferible. També en l’àmbit col·lectiu s’ha aturat tot i els grans esdeveniments festius i culturals s’han anat anul·lant l’un rere l’altre. Sovint són actes que ens vertebren com a societat, que ens fan sentir poble i ens ajuden a explicar-nos i entendre’ns. Però el 2020 l’hem hagut de passar sense falles, ni jaleos, ni Patum; sense festes majors, ni Concurs de Castells, ni Fira de Tàrrega; sense Sónar, ni Cruïlla, ni Canet Rock, ni Primavera Sound. Hem tingut, això sí, i sort n’hem tingut anímicament, cultura en formats més reduïts i amb cabuda limitada: beneïda sigui.

Políticament tampoc no hem avançat gens, aquest 2020. Aquí la part de culpa de la covid potser és més qüestionable, però és evident que les mobilitzacions populars, les accions al carrer, les manifestacions multitudinàries, sí que s’han vist perjudicades. En tot cas, enguany tampoc no haurem aconseguit la independència per al nostre país, ni haurem alliberat els presos polítics, ni haurem facilitat el retorn dels exiliats. Per no haver fet, no hem ni aixecat la veu quan han inhabilitat el president de la Generalitat. Les picabaralles internes han crescut al mateix ritme que desapareixien els llaços grocs de la via pública i ara tot just si tenim data per a tornar a repartir les cartes el mes de febrer, però no sembla que ningú sàpiga com continuar la partida.

No fer, deixar de fer, que no et deixin fer… En aquesta loteria, tothom té premi. Els vailets que no entenen res, o encara pitjor, es pensen que la normalitat és això. Els joves que volen conquerir el món i se’l troben en quarantena, sabent que cada nit que no surti el sol és una nit que no tornarà mai més, mentre els petons se’ls assequen als llavis. Els adults que pateixen per mil coses, accepten que cal ser antisocials i aprenen a viure la vida en format digital, per mitjà d’una pantalla. Els qui viuen sols, condemnats a estar més sols que mai. Els més grans, que saben que si el virus els atrapa, hi deixaran la pell, es tanquen a casa i comencen a morir en vida.

Petits i grans, espero que malgrat tot tingueu bones festes i que l’any que ve puguem cantar plegats la cançó de Txarango: “Que no ens guanyi la por / El demà avui és nostre / Tu i jo agafant l’horitzó / Gent de mar, de rius i de muntanyes / Ho tindrem tot i es parlarà de vida…”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any