L’antropòleg i campaner que veu com despareixen els tocs de mort

Un altre dels perfils d’oficis ancestrals per a futurs possibles és l’antropòleg i campaner Francesc Llop (València, 1951). Ell ha elaborat un inventari internacional de campanes on apareix la data i l’origen de les campanes de milers de poblacions del món. Un espai digital col·laboratiu en què cada poble de qualsevol continent pot afegir informació sobre les seues campanes. Aquest interès creixent es reflecteix en el fet que aquests darrers mesos s’han fet reunions i congressos sobre la conservació de les campanes, en aquesta disciplina que té el nom de campanologia. Un dels fets recents més destacats ha estat la intervenció en el campanar de Santa Maria de Mataró (Maresme) per a preservar el repic manual. Llop diu que al País Valencià l’ofici s’ha extingit totalment, però que al Principat encara resten alguns campaners molt grans, o bé joves que han après l’ofici però en una versió molt simplificada. El món de les campanes és un món apassionant que ens parla de les nostres arrels, de la gestió del temps i de la vida comunitària.

—Quan va néixer el vostre interès per les campanes?
—A disset anys. Un dia vaig pujar amb mon pare a un campanar. A València encara hi havia els campaners antics. Al País Valencià ara mateix l’ofici de campaner ha desaparegut. Aquell dia vaig quedar impressionat. És un món emocionalment tan impactant que poden passar dues coses: o t’enganxa o et fa fugir. Vaig descobrir una idea distinta del temps i de l’espai. I això em va fer interessar per l’antropologia.

—Per culpa de les campanes, vau estudiar antropologia?
—Sí. Ja de gran. Vaig començar a estudiar quan ja tenia dos fills. Per a mi l’antropòleg és la persona que es pregunta coses que els altres no es pregunten. Un exemple, la meua dona, que és aragonesa, quan va a dinar tanca la porta. A València quan dinem, traiem la taula fora al carrer perquè la gent et mire. Cada lloc té unes tradicions.

—Dieu que us va sorprendre la manera de percebre el temps.
—Sí, em vaig començar a preguntar per què la setmana tenia set dies o per què els dies de la setmana anaven destinats als déus romans. O quants dies té un mes. Els campaners m’ho explicaven d’una altra manera. I la manera de construir el temps tradicional va vinculada amb els cicles de la natura. Els campaners comencen a comptar el temps a migdia i no a mitjanit. Els tocs litúrgics estan adaptats a la natura. Si t’hi fixes, les misses del dissabte al vespre són les misses del diumenge, perquè el dissabte al vespre ja és diumenge. És una idea romana del canvi del dia. Els campaners es basen en el cicle solar, el lunar i el setmanal. En el temps tradicional hi havia un altre ritme de vida. Els campaners tradicionals contradiuen la societat tecnològica. De fet, l’any 1970 són substituïts per les campanes de motor.

—Això ha passat a tot arreu?
—A Catalunya és diferent. Encara hi ha campanars en què un senyor gran puja i pega quatre batallades. Al País Valencià això va desaparèixer completament entre els anys setanta i vuitanta. Es van electrificar milers de campanars! Ja saps que a València hi ha una expressió molt habitual: “El que faça falta!” Com volies que no els tinguéssem tots de motor!

—Llavors va desaparèixer l’ofici?
—Sí. Era un ofici molt antic. Un ofici sempre remunerat. Pensa que ara idealitzem la societat tradicional. A la societat tradicional tothom cobra, i si no cobren no treballen. Per exemple, el campaner de Mataró vivia en una caseta al costat de la basílica i tenia un hort que encara existeix. I si tenies la casa al costat de la feina tot això que t’estalviaves.

—I els campaners del Principat com són?
—Tenen poc a veure amb els campaners tradicionals. Quan tu veus un campaner que et fa un ritme de repic i no fa variacions, ja és el final de la tradició. Quan et diu que toca a morts igual per a home que per a dona, ja és el final de la tradició. Quan et diu que toca igual a morts per a totes les classes socials, ja és el final de la tradició.

—Quants tocs de mort hi havia?
—Normalment quatre: ric, burgès, obrer i pobre. La societat tradicional, com la nostra, reflectia l’estructura de poder. Els tocs sagrats són comunitaris. A més, també hi ha una idea de la campana com a protecció. Quan la campana toca, protegeix la comunitat. Per això les campanes antigues tenen inscripcions contra els llamps i les tempestes. I cada vegada que tocava la campana es deia una oració com un mantra per a protegir la comunitat. De fet, moltes vegades també es tocava la campana per desfer la tempesta i que caigués al poble del costat. Aquesta era la gràcia! Les comunitats sempre pensaven que el mal venia de fora. Quan hi ha un enterrament es toquen les campanes en el moment que entra el mort a l’església, perquè en aquest moment els dimonis envolten el mort i cal protegir-lo. Si un mort es proclama amb campanes és molt diferent que si l’altaveu del poble diu: ha faltat tal persona. L’emoció no és la mateixa. La campana és un instrument desafinat que transmet unes emocions de festa o de mort.

—A alguns no els agraden.
—Hi ha gent que denuncia les campanes. Però jo estic segur que les denuncien perquè no suporten l’emoció tan forta que transmeten. Se sent agredit qui no se sent integrat en la comunitat. La vida comunitària i religiosa s’ha anat simplificant.

—S’han restaurat algunes campanes importants com les de Mataró.
—Sí, però s’han hagut d’adaptar als temps actuals. L’any 1927, quan s’escriu la relació de tocs, hi havia 39 capellans a l’església. Ara per a quatre parròquies hi ha un capellà. El món és un altre. Ara es fa una missa cada dia, si es pot. Els tocs tradicionals no eren només religiosos, eren civils. El toc de l’alba era per a despertar-se i qui volia resava i qui no volia, no. Avui dia aquest toc a les cinc del matí seria denúncia immediata. Però abans la gent no tenia ni rellotge, ni despertador. Les campanes construïen el temps comunitari.

—Era una professió que s’heretava?
—Sí, als pobles la gent procurava que el seu fill tingués el mateix ofici. Era una de les professions més baixes de l’escala social. A la ciutat, la gent tocava per afició. Tocar campanes és entrar en un contacte amb una massa que pesa trenta vegades més que tu. És una qüestió d’harmonia. És com aprendre a ballar. Hi ha gent que només mirant ja n’aprèn i n’hi ha que han d’estar pendents d’aprendre mecànicament la seqüència de moviments. Les campanes no busquen fer melodies, busquen un caos. S’assemblen més als tambors que als instruments musicals.

—Hi ha falsos mites?
—Sí. Es diu que es toca més als pobles que a les ciutats i això no és de veres. Ara mateix es toca més a les ciutats.

—Ara hi ha neocampaners?
—Els campaners tradicionals no et parlaven del retrobament de les arrels i de l’expressió i del paisatge urbà. Tocaven perquè els pagaven i punt. Era la seua santa obligació.

—A part les campanes del campanar, abans les campanes també tenien més presència als carrers?
—Sí, per exemple, en els venedors ambulants. A Mèxic, on hi ha molta tradició de campanes, el camió de les escombraries encara porta un campaner perquè la gent trega les escombraries de casa per a carregar-les al camió. A Solsona jo he vist anar pel carrer amb campanetes anunciant que s’havia mort una persona. Una campaneta aguda arriba molt més lluny que la veu.

—Aquests darrers mesos hi ha hagut moltes jornades de reflexió sobre campanes.
—En les darreres trobades, la gent reflexiona sobre com aconseguir finançament per a restaurar campanes o com gestionar les campanes i conservar-les. Ara mateix no són campaners tradicionals, són estudiosos o aficionats. Parlem de campanes per a un diari. Abans la gent aficionada a les campanes eren excèntrics. Ara hem aconseguit a la ciutat de València que les campanes formen part del paisatge sonor habitual. I això és molt important.

—Coneixeu Llorenç Barber?
—Sí, tenim relació, però entenem les campanes de manera diferent. Jo considere que si no aprens la tècnica no pots expressar-te amb la campana. Ell parteix de la idea que qualsevol pot tocar un piano.

—Hi ha dones campaneres?
—A la catedral de Jaca, la tradició era femenina. La dona n’ensenyava a la seua filla. Si es casava, el seu home era l’escolà i ella la campanera. A l’Horta, si moria algú, com que l’home treballava al camp, era la mare o la filla qui anava a tocar a morts.