L’Andalusia de la dignitat

  • «Tot fa pensar que diumenge el període històric de dominació del PSOE andalús començarà a caminar cap al final»

Vicent Partal
29.11.2018 - 21:50
Actualització: 30.11.2018 - 08:22
VilaWeb

Avui acaba la campanya electoral a Andalusia, un país que rep d’una manera molt singular els efectes del nacionalisme espanyol, una ideologia que ha prostituït històricament les senyes d’identitat andaluses per posar-les al servei d’una causa que no beneficia gens ni mica els andalusos.

La pobresa i la desigualtat d’Andalusia tenen pocs reflexos avui a Europa. I, institucionalment, l’oportunitat històrica que va significar l’anomenat sexenni autonomista ha estat col·lapsada per l’ocupació completa i ferotge del poder per part del PSOE, que ha convertit les institucions andaluses en un feu al servei del partit i de les seues faccions, però no pas dels ciutadans. Ara mateix el PSOE és formalment una mena de partit regionalista andalús, però a la pràctica considera Andalusia només com a graner de vots per a la política estatal i no pas com a subjecte polític per si mateix, digne de ser escoltat.

L’andalusisme ha lluitat i lluita per tombar aquesta utilització, però dissortadament els resultats encara són incerts. Diumenge, en qualsevol cas, sabrem què n’ix, d’aquestes eleccions. Ara per ara, les enquestes no indiquen pas un panorama millor, ans al contrari, fins i tot, pitjor. Caldrà, doncs, que els andalusos que representen la dignitat de Blas Infante no desesperen i perseveren.

Hi ha raons de sobres que expliquen aquesta situació. Raons que, alhora, dibuixen un panorama difícil de modificar i que requerirà molt d’esforç per a aconseguir canvis.

L’incipient nacionalisme andalús es va tallar de soca-rel després de la mort de Franco. Lligant de mans i peus el socialisme autòcton i ofegant-lo per forçar-lo a ser part d’un PSOE en què les figures de Felipe González i Alfonso Guerra eren un aval popular per al partit i, alhora, un certificat de defunció per al país. D’allà naix la proposta de sotmetre els andalusos a un sistema clientelista, mafiós en molts aspectes, que encara avui té un pes extraordinari sobre la seua economia i la seua política.

Dissortadament, no sabrem mai què hauria passat si l’Aliança Socialista Andalusa hagués pogut reeixir, o si no haguessen enfonsat el Partit del Treball, o si el posterior Partit Socialista Andalús hagués sabut trobar un camí que va ser incapaç de recórrer i no hagués comès tants errors fins al punt de malmenar un èxit que havia sorprès tothom. No sabem tampoc què hauria passat sense el fosc i encara no resolt assassinat de Manuel Caparrós el mateix dia que Andalusia semblava despertar-se per sempre, el 4 de desembre de 1977. O sense les estranyes decisions que van seguir la consulta del 28 de febrer de 1980, aquella que definia Andalusia com una nacionalitat històrica. Encara avui no sabem si va haver-hi un recompte just dels vots ni què hauria passat si la indignació popular i política que va seguir aquella tupinada hagués menat efectivament a qüestionar la constitució espanyola. Si el 1980, com es va proposar, els diputats andalusos haguessen abandonat les corts espanyoles, segurament tot allò que ha passat després a Andalusia i al conjunt de l’estat espanyol no s’hauria esdevingut. La conquesta d’un autogovern real per als andalusos, en un moment de tanta feblesa institucional a Madrid, hauria canviat sens dubte la geopolítica de l’estat.

Però el PSOE, aleshores, no volia convertir Andalusia en una ‘nacionalitat històrica’. Només volia apropiar-se’n els símbols –i això ara és ben evident– per convertir Andalusia en la punta de llança electoral de l’assalt al govern de l’estat, que efectivament va aconseguir anys després i del qual ha viscut durant dècades. Allà, en els pactes per a ofegar l’andalusisme, hi ha una de les claus dels fermalls que, aprofitant el colp d’estat mai explicat del 23-F, havien de canviar el model d’estat, un canvi que la mort de Franco semblava que feia possible.

Però tot fa pensar que diumenge finalment el període històric de dominació del PSOE andalús començarà a caminar cap al final. I segurament serà obrint una batalla en què el futur pot ser del nacionalisme espanyol més reaccionari, o bé fer un tomb cap a la reconstrucció d’un sentiment andalusista. Andalusia torna a ser determinant, doncs. I per això espere que l’andalusisme siga capaç de retornar la dignitat al seu poble. Que siga capaç de teixir la solidaritat que tots necessitem. I que torne a aspirar a alçar els andalusos, pel seu país i per la humanitat, reclamant terra i llibertat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any