L’altra Ceuta (I): I ells encara escolten el so de la mar

Al Saifi li costa d’alçar la mirada. Els seus ulls foscs, grossos, estan apagats. S’ha aixecat amb molta dificultat i ha sortit d’una tenda construïda amb branques sobre la sorra de la platja d’El Trampolín. Parla en veu baixa, molt pausadament. Ha passat moltes nits al bosc, a la muntanya. Però fa una setmana, mentre dormia, la policia va arribar al lloc on ell i més egipcis descansaven. Amb gests, explica que els agents els van pegar. Que ells van córrer. Ara s’està a El Trampolín, a Ceuta, amb centenars de migrants més. Fa dues setmanes van superar la mar, la frontera entre el Marroc i Espanya; ara continuen encara a la vora de la mar, esperant.

El Saifi ha explicat els fets en àrab, però ha precisat en anglès: “Three.” Tres patrulles de policia van aparèixer durant la nit. Els migrants van començar a córrer. El Saifi es treu la samarreta i ensenya que té un hematoma a l’esquena i el genoll ferit. El Mohamed no pot moure el braç. El Saifi diu que el té fracturat. El Mohamed no surt de la tenda.

Tots volen denunciar els abusos policials i demanar un advocat. El Saifi també sap aquesta paraula en anglès. Explica que la Creu Roja li ha donat alcohol per a la ferida que té al genoll, però res més. Cada vegada que una ambulància s’acosta a El Trampolín es formen cues llargues. Molts migrants estan ferits o malalts i intenten de ser atesos.

“No volem tornar al Marroc”

Els egipcis Ahmed, Yassin, Mounir i Slaam són els veïns de la tenda del costat. Hi ha quatre marroquins que els acompanyen i que han demanat, si us plau, d’escoltar què ha passat als egipcis. Un d’ells té ferides als peus, però no van ser a causa de cap actuació de la policia. Es va ferir el 30 de juliol, quan mirava de superar la frontera.

Van passar set hores a l’aigua per a arribar de Fnideq –ciutat marroquina a tres quilòmetres de la frontera espanyola– a Ceuta. Durant la travessia, van enregistrar un àudio amb el mòbil: volen que se sàpiga què van viure en aquell moment. Acostem el telèfon a l’orella: “Escolta, escolta.” S’hi sent gent i algunes paraules soltes en àrab. I el soroll de l’aigua. Al principi, les veus són més clares, però al final ja només es distingeix el so de l’aigua. Les paraules es van perdre a la Mediterrània.

Ara sobreviuen a la vora d’aquella mar. Aquests últims dies han construït desenes de barraques a El Trampolín. No són estructures gens sòlides, però amb bosses de plàstic, tovalloles i roba aconsegueixen de tenir com a mínim una mena de refugi. Centenars de migrants fa més de dues setmanes que són en aquesta platja i han hagut de construir-se cobertes de qualsevol manera per protegir-se del sol i de la brisa fresca del vespre. Al migdia, dins aquestes estructures hi fa molta calor, i per això molts migrants es refugien a l’ombra dels dos únics arbres que hi ha a la platja. Uns altres s’entretenen com poden: n’hi ha que es banyen i n’hi ha que renten roba; un grup juga a futbol i un altre pesca.

L’Ahmed i l’Anas, dos marroquins, veuen la càmera i s’hi acosten de seguida. Volen llançar un missatge i demanen d’enregistrar un vídeo. Parlen com si fossin polítics.

“Assalam alaikum. Aquest és un missatge per a tots els marroquins i els espanyols. Sóc aquí, a Ceuta”, diu l’Anas, que tot seguit demana perdó perquè alguns marroquins “causen problemes” i “han espantat” la gent.

A ell mateix li han causat problemes. Ho explica: “Alguns dies he dormit al bosc. Allà, alguns marroquins bevien alcohol, consumien drogues i no em deixaven dormir. No vaig poder dormir bé durant molts dies. Al final, vaig venir a la platja.” L’Anas demana que no es facin generalitzacions. Hi ha marroquins, com ell, que vénen a Europa “amb la intenció d’ajudar en tot allò que calgui”, amb l’objectiu de tenir una vida millor. “El Marroc necessita una nova generació que ajudi el govern a resoldre els problemes.” Ha acabat el discurs tornant a demanar perdó. “Ja he acabat. Ara tinc ganes de plorar.”

Mohamed Latif, de Casablanca, pren ara la paraula. “No sóc mala persona, no sóc cap lladre. Treballo per portar diners als meus pares, vull comprar-los unes ovelles.” Explica que al Marroc treballa de les vuit del matí a les deu del vespre i rep 1.700 dírhams marroquins mensuals, aproximadament 160 euros. “Estem disposats a treballar: doneu-nos una oportunitat. Volem avançar.” El Mohamed reconeix que estan “espantats”, que la policia els “tornarà” al Marroc. El govern espanyol i el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, han deixat clar que volen tornar al Marroc tots els migrants que han entrat a Ceuta. “Però no volem tornar al Marroc: volem viure a Espanya”, diuen ells.

L’Abubakar, un senegalès de vint-i-cinc anys, ha passat més temps que no hauria volgut al Marroc. Després d’haver sortit del seu país, va arribar al Marroc: “He passat cinc anys al Marroc, esperant; la situació era molt dolenta”, ha explicat mig en francès, mig en castellà. Menjava galetes i me n’ha ofertes: “Menja, menja.” Els voluntaris de la Creu Roja distribueixen centenars de bosses de menjar diàriament a El Trampolín: galetes, sucs, llet, iogurts i alguna peça de fruita. La policia espanyola trasllada els migrants a un costat de la platja i, posats en fila, un a un, reben l’únic menjar del dia.

Fugint de la guerra

La majoria dels migrants que s’estan a El Trampolín són africans del sud del Sàhara. Dos nois del Txad han escoltat atentament el discurs dels dos marroquins. Quan els demano si volen parlar, diuen que no amb el cap, amb un mig somriure, i se’n van, resseguint la vora de la mar. Però hi ha també gent que arriba de fora de l’Àfrica. Dos homes del Iemen s’han afegit al grup que s’havia format entorn del discurs dels marroquins per saber què passava. Han explicat d’on venien, però no han afegit res més i han continuat el seu camí.

Prop de la platja d’El Trampolín hi ha el CETI, el centre temporal de residència per a estrangers, i allà és on volen arribar els qui passen les nits a la platja. Però el centre és del tot ple. De fet, ja superava la capacitat màxima –512 places– abans de les entrades en massa del final de juliol. Alguns havien pensat de quedar-se acampats en el camí que porta al CETI, esperant que se n’alliberés algun lloc.

Ara n’hi ha que descansen al bosc entorn del centre, i uns altres a la platja –segons l’agència EFE, més de 1.500 migrants són a El Trampolín, gairebé tots homes. Molts d’ells són sol·licitants d’asil i refugiats i probablement –per això– seran els primers a obtenir lloc en un dels centres temporals.

L’Alamadin hi ha arribat fugint de la guerra. Té vint-i-un any i és sudanès. “Aquest és el meu germà”, diu, assenyalant el noi que té a la vora. És més jove que l’Alamadin i té la cama enguixada. Es va ferir durant la travessia. L’Alamadin sap anglès, però no té ganes de parlar gaire. Fa dues setmanes ben bones que dorm a la platja. Ha après bé la paraula CETI. I la fa servir per a respondre qualsevol pregunta: “Sí, sí, només volem anar al CETI.”