Laia Malo: “Si escoltem els insectes, les granotes i els ocells, tornarem a donar un significat real al que diem”

Laia Malo (Laia Martínez López, Berga, 1984) fa disset anys que es va instal·lar a Mallorca. És poetessa i per Sant Jordi va publicar el seu darrer llibre de poemes, Rum-rum. Aquest llibre té molt dels altres projectes que té entre mans: amb el seu company, Jaume Reus, formen el grup d’electrovers Jansky, amb el qual investiguen sobre els sons de la natura passats per la música electrònica. I també tradueix del rus. Després de publicar Fites, de Marina Tsvetàieva, continua sense pressa amb aquesta autora, que també l’ha influït de manera significativa.

Rum-rum forma part d’un moment de preocupació per l’amenaça que sofreix l’hàbitat natural. El seu treball, els sons naturals d’una ruralitat que es perd, es va poder sentir durant l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Biel Mesquida, el passat mes de juny al Palau de la Música Catalana.

Feia uns quants anys que treballava amb Rum-rum, d’ençà del 2020. I ara que Laia Malo el té publicat, ja té dos llibres més embastats. “Passa que jo vaig a poc a poc. Escric molt, però publico amb una certa contenció, perquè em costa acabar les obres. S’escriu tant, que m’ho penso molt abans de considerar que hi ha espai per a un llibre meu.” Un d’aquests llibres forma part del cicle de Rum-rum i és un assaig en forma de llibre de viatges que complementa el poemari. Però l’altre enceta un cicle nou, perquè és un llibre de sonets. “Intento trobar la manera que la meva veu també tingui forma de sonet, perquè és una forma molt nostra, bonica, m’agrada com canta. Però m’agradaria afegir-hi alguna cosa meva, tot i que això és molt ambiciós. A veure si me’n surto.”

De moment, els lectors poden escoltar el Rum-rum de Laia Malo, que com bé diu ella té força teca, entre els llenguatges animals, els vegetals, el cos humà, que encara hi és molt. “Crec que és un llibre que agombola, que tot i ensenyar un moment bastant lleig de la humanitat, ho fa d’una manera que no ens fa sentir sols i ens ajuda a pensar que podem adaptar-nos-hi, tal com fan les altres criatures, que s’adapten a la pèrdua dels hàbitats, el territori, l’aliment, l’espai sonor, etc. I no només adaptar-nos-hi, sinó també revertir o subvertir aquesta situació.”

Per començar, Laia Malo tria un poema d’aquest darrer llibre, Rum-rum, publicat per Cafè Central dins la col·lecció Jardins de Samarcanda:

“(V)
Al començament
no foren pas aquell déu vell
ni l’home de fang que decidiren que,
al començament, fou el Verb.

Al començament foren les sargantanes,
peixos, foren els mol·luscs, artròpodes,
mosques, foren les algues, i els seus bleixos
que, xiu-xiu, xiu-xiu, varen entendre’s
amb els vents.

Para l’orella: encara ressona l’eco
d’aquell dir entre totes les veus—
Al començament fou el Verd.”

—Aquest poema que heu triat per començar ens va molt bé, perquè conté totes les grans idees del llibre. Podria funcionar molt bé com a pòrtic.
—Abans de triar la idea de començar amb la carta “A l’ésser humà lector”, em vaig plantejar que el pòrtic fos aquest poema. Amb aquesta ‘V’ que reivindica les fonètiques perdudes. Amb la idea que quan perdem llegua no només perdem significats concrets i paraules concretes, sinó que també perdem sons. És una manera de reivindicar la sonoritat de la llengua, no només la semàntica.

—En aquest llibre, com en la vostra vida, hi ha el vincle clar entre la poesia i la música. Que en el vostre cas s’expressa de moltes formes diferents i és la columna vertebral.
—Segueixo la tradició de tots els poetes que entenen que poesia i música són germanes o la mateixa cosa. La poesia, si no la pots dir en veu alta, si no te la pots aprendre de memòria i que formi part de la col·lectivitat, sense necessitat de la institució del paper, no m’interessa, a mi. M’interessa aquesta poesia que és oral, que es pot dir entre tots i que és comunitat.

—En aquest poema que heu llegit, és el Verb i el Verd. Perquè el llibre també té un vincle molt clar amb el món natural.
—El llibre té tres camins: l’un, la pèrdua ja no del paisatge sinó de la biodiversitat, de tots els éssers vius que no són humans; l’altre, les pèrdues del llenguatge humà i com, escoltant els altres llenguatges que no són humans, potser podem recuperar la força o la veritat del nostre llenguatge propi. I el tercer, aquesta humanitat diluïda, aquesta prepotència humana de considerar que el verb, la paraula, és una cosa només nostra, dels éssers humans, i per això esdevenim superiors als altres éssers vius. Però tenim la voluntat d’intentar eliminar aquestes jerarquies, tornar a aquesta comunicació, que sigui més orgànica i més justa de convivència.

—Amb l’emergència climàtica, sorgeixen –o es fan molt més evidents entre els artistes– obres que posen en crisi l’antropocentrisme. Aquest llibre n’és un exemple.
—Perquè va lligat al fet de com el món no humà o més que humà es troba en crisi per la manera com l’hem tractat nosaltres, com ens n’hem separat, per posar-nos per sobre. O comencem a reivindicar des de l’art aquesta horitzontalitat, o la nostra reivindicació serà molt contemplativa, es mirarà des de fora. I això no funcionarà, hem d’estar implicats en aquest paisatge i comunitat d’éssers vius.

—El vostre context, que és Mallorca, deu posar uns accents propis a aquesta reivindicació. Com influeix viure a Mallorca en aquest sentit?
—Jo sempre ho dic: sóc del Berguedà, que té un paisatge preciós, però més enllà de l’època dels bolets i de la Patum, és una comarca que no té una explotació turística, no es troba massificada, té un respecte pel paisatge molt orgànic. Per això, totes aquestes preocupacions jo no semblava que les hagués de tenir. Però en el moment que em trasllado a viure a Mallorca i escolto la seva gent, m’adono que hi ha un problema molt gros i molt real. Mallorca és molt visible, pel fet que és una illa i un territori petit, i veus els processos d’una manera molt ràpida. Però si el que passa a Mallorca no serveix d’exemple del que no s’ha de fer, això acabarà passant a tot arreu. Hem de tornar a una idea més holística del món, més transversal, de convivència.

—Mallorca és un territori de contrasts. Perquè al mateix temps té una ruralitat encara intrínseca en la comunitat, en la societat mallorquina, una ruralitat i una manera de fer tradicional, que entra en conflicte completament amb la massificació turística.
—Sí, però aquesta ruralitat cada vegada és més minoritària. Jo fa disset anys que visc a Mallorca i he vist i viscut uns canvis esborronadors. Aquesta ruralitat va desapareixent a marxes forçades. Cada vegada queden menys mercats de fruita i verdura, per exemple. Les terres de conreu i de bestiar van minvant en detriment de la urbanització. I les possessions es transformen en motels rurals, en agroturismes o en villes d’ultraluxe. Mallorca és un territori molt petit, però que té la capacitat de proveir-se. Ara, aquesta tendència ho fa impossible de sostenir i això és molt perillós. Sortosament, també val a dir que hi ha molts moviments plens de joves que volen trencar aquesta dinàmica.

—Canviant de tema, però no d’illa, el fet d’anar-vos-en a viure a Mallorca suposo que us va fer prendre més consciència encara de la riquesa fonètica i dialectal del català. Això que dèieu al principi sobre les fonètiques.
—Això ja em va colpir abans de marxar a Mallorca, des que vaig començar a llegir autors i autores mallorquins que no coneixia, que no m’havia presentat ningú. I vaig descobrir Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Andreu Vidal, però també Antònia Vicens, Antonina Canyelles, Biel Mesquida… Tota una sèrie d’escriptors que em van mostrar una altra manera d’escriure en català. Després, ja a Mallorca, va ser com una alegria molt grossa de dir, ostres, aquí encara fan servir en el dia a dia unes fonètiques, un lèxic, una fraseologia molt pròpies. I no és que ho hagin preservat de manera institucional, forçada, molt en el sector acadèmic, no, no, no. Són unes fonètiques i un lèxic propis que a la resta de territoris de parla catalana estan en perill d’extinció. A Mallorca hi ha com una naturalitat encara de fer servir aquesta riquesa de la llengua, que és brutal i m’ha fascinat i me l’he feta meva i l’estudio i la treballo cada dia.

—Sou poetessa i traductora, però també desenvolupeu una part creativa que va lligada a la música i en general al món sonor. Amb el vostre company, Jaume Reus, teniu el grup Jansky, de música electrònica. També lliga amb l’interès per les fonètiques, pels sons, la paraula, la música, el ritme, la sonoritat de la natura, que és aquest altre vincle amb la natura que també evoqueu a Rum-rum.
—És molt curiós, perquè jo no separo les diferents feines que faig. Marina Tsvetàieva, que és una poeta russa que he traduït, té una frase que m’agrada molt, que diu que escriure poesia ja és en si mateix traduir d’una llengua materna a una altra. O sigui, fer poesia és un acte de traducció. I amb el Rum-rum vaig voler que aquest acte de traducció, que és sempre escriure poesia, no fos només des de la meva llengua materna, des del català, sinó que fos des de la llengua materna de la mare Terra.

—I com ho vau fer?
—Per ampliar aquest concepte de llengua materna, hem estudiat totes les sonoritats que treballem amb en Jaume al projecte Jansky i a l’estudi Rampa_lab: la sonoritat dels insectes, dels ocells, de les granotes, dels ratpenats…, tots aquells sistemes de comunicació que cada cop es van fent més evidents i se’n van descobrint més, que no són purament fisiològics, per necessitat territorial, sinó que tenen també molta part de creació, de cantar o fer soroll per gust. Estudiant-los també mirem de quina manera pot reenriquir aquest català que se’ns va empobrint, que deixem empobrir. Si escoltem tot aquest altre món sonor, podríem tornar a donar un significat real potent al que diem.

—Aquest estudi sonor dels sons de la natura els vinculeu a la música electrònica. Això és curiós, perquè semblaria que serien els instruments acústics, els que hi escaurien més.
—Perquè tenim el desig, la voluntat de ser artistes del nostre temps. I l’electrònica és l’eina dels músics del segle XXI. És el que et permet anar per camins que potser encara no s’han explorat. Al final és una tecnologia, però és una d’aquestes tecnologies creatives, no de les que lleven creativitat. I et permeten experimentar per trobar unes altres fórmules. I et permet també connectar amb generacions més joves, que sempre és interessant. Nosaltres ens anem fent grans, no ens n’adonem i ens desconnectem dels problemes reals del carrer, del present real, perquè nosaltres ja tenim el nostre redol, ja sabem què ens interessa, què no ens interessa… Fem molts tallers a instituts, i això ens permet veure quin català parlen els joves, però també què els interessa de la música, què els interessa de la poesia. L’electrònica et permet també fer prova-error, et permet improvisar. No necessites el mestratge d’haver d’estudiar un instrument anys i panys fins que el dominis, sinó que pots jugar. I això, com que nosaltres tots els projectes que fem són amb voluntat d’experimentar, va molt bé.

—En quin tipus de locals, festivals, cicles, actueu amb Jansky?
—Hem actuat a tota mena de llocs: festival Sónar, biennal de Venècia, però també en cases okupes de Polònia, projectes guapos d’educació col·lectiva, museus de la ciència, museus i galeries d’art, festivals de música electrònica purament, també. Aquest eclecticisme ens permet de ser en moltes bandes diferents i això ens agrada molt.

—Un dels darrers projectes que heu creat amb Jansky ha nascut a partir de L’adolescent de sal, de Biel Mesquida. Una proposta on apareix Mesquida mateix en directe.
—Ha estat una passada poder fer aquest Adolescent amb ell, combinant la lectura que ell en fa amb la lectura que en fem nosaltres, que no és exactament la mateixa. Ha estat una experiència molt bonica.

—Com va sorgir?
—En Biel volia fer alguna cosa pels cinquanta anys de L’adolescent de sal i ell, que segueix la feina que fem amb Jansky i ens ha donat suport sempre, ens ho va proposar. Aleshores, com fer-ho? Nosaltres anem a buscar els sons de la natura i aquests sons de la natura reals els transformem en sons sintetitzats. I si aquests sons els vinculàvem a L’adolescent de sal, era com agafar la tradició i fer de la tradició modernor. Agafes la cosa orgànica, la fas sintètica per reactualitzar aquest collage espectacular que fa en Biel Mesquida amb L’adolescent de sal. I vam imaginar una mena de vinyetes electròniques, una més tecno, una altra més house, una altra més ambient, per fer tota una mirada al llibre, a la manera de com se’n podria fer una lectura, per exemple, en un club de Berlín.

—També vau actuar al Palau de la Música Catalana, durant l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Biel Mesquida. Vau fer de fil conductor visual i sonor.
—Això va ser un regal que ens va fer en Biel, de poder ser presents en aquest moment tan important de la seva vida, la qual cosa ens feia molta il·lusió, però també de poder portar aquest experiment sonor nostre al Palau de la Música, que també ens feia molta il·lusió. La idea era que les projeccions que transitaven pels paisatges de Mallorca anessin acompanyades de les sonoritats de diferents paisatges de Mallorca i del poble on viu en Biel, Santa Maria del Camí. Llavors vàrem fer això, vàrem enregistrar els diferents hàbitats on en Biel s’asseu a escoltar i a escriure. I els vàrem vincular amb els diferents poemes que es van llegir.

—La segona part de Rum-rum precisament s’obre amb una citació de Mesquida: “Desdiré versos / Desescriuré alfabets / Desesborraré textos lapidaris / fins que no pugui pus / de sons.” En aquest poemari, Biel Mesquida també hi és present, doncs.
—Sí. De fet, abans que ell rebés la notícia que havia estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, com que el seu últim poemari, Trast, i el meu Rum-rum sortien més o menys publicats al mateix temps, vàrem decidir que els presentaríem en una gira conjunta. I, de fet, ho hem fet més o menys per tot arreu, una gira en la qual també ens acompanya el Jaume Reus amb els paisatges sonors de tots dos llibres. Passa que això s’ha acabat fent molt, molt, molt gros amb l’afegitó del premi.

—Què tenen en comú Rum-rum i Trast?
—Hi ha molts punts de trobada. Perquè hi ha tota aquesta consciència de ser en un moment horrorós i que sembla que estem sense idees per poder contrarestar-lo. Però que si ens centrem i ens ajuntem, també hi ha la certesa que podrem combatre’l amb poesia, amb els sons de la natura, amb el que sigui.

—Com us ha influït Biel Mesquida? Quin mestratge us ha fet?
—M’agrada, o m’identifico, o em sento acompanyada, ensenyada, agombolada per en Biel i per la seva escriptura, perquè en Biel i la seva escriptura són la mateixa cosa. És a dir, per mi va ser una mena de confirmació que la manera de viure poèticament i de viure artísticament que jo m’imaginava, que jo volia aconseguir i trobar, cap a la qual volia encaminar-me, en conèixer en Biel i la seva escriptura sí que existia i que, per tant, era possible treballar els teus textos, treballar el teu activisme, treballar la teva relació amb les persones d’una manera que no fos l’estàndard, la reconeguda per tothom, sinó que podies ser apassionada, ser experimental tota l’estona. I això és un regal. Aquesta actitud, quan ets jove, aquest camí el veus molt negre, solitari… Espanta.

—Què traduïu ara? La darrera vegada que us vam entrevistar acabàveu de publicar la traducció de Fites de Marina Tsvetàieva per a Edicions de 1984.
—La Marina Tsvetàieva és com si l’hagués coneguda personalment, de tant com l’he llegida i de tant com me l’estimo. Ara continuo traduint-la, amb Després de Rússia, que ve seguit de les Fites. És un llibre de quan ja s’ha desmantellat el sistema tsarista i manen els bolxevics. La poeta ja és a l’exili i parla de com veu el present i, sobretot, de com veu les possibilitats de futur. Però no corro, vaig fent.

—Teniu més projectes literaris, en paral·lel a l’obra de Tsvetàieva?
—Sí, perquè Rum-rum són dues peces, el llibre de poemes i un assaig, que és una mena de llibre de viatges, perquè explica totes aquestes excursions i sortides per a escoltar i enregistrar sons on es donen trobades sorprenents amb altres éssers més que humans i on també hi ha participants de poetes en carn i ossos. I tot això, travessat tota l’estona per la llengua, per la música, per la poesia.

—Esteu amb això. Té nom?
—Es deia “Altres llenguatges animals”, però com que des de fa un parell d’anys hem començat a escoltar les plantes, també, el títol les hauria d’incorporar. Per una altra banda, també preparem un disc nou. Per això, la Tsvetàieva es troba una mica en guaret.

—Aquest moment que viviu passa pels sons de la natura, però també per trobar la vostra singularitat.
—És un moment que, a banda de qüestionar un llenguatge comú o dels altres, també és el moment d’assentar el meu, de llenguatge, com a poeta, com a músic, com a Laia. És molt interessant, excitant, emocionant. Perquè és un moment de parar, mirar enrere i prendre consciència de tota la feina que has fet fins ara. Està bé.

—Aquest moment de creativitat literària contrasta amb l’emergència climàtica, però també se n’alimenta. És la manera que teniu de fer-hi front.
—És un moment terrible per moltes raons, de molta incertesa, de qüestionar-te tota l’estona, de si dediquem el temps i la vida a una cosa que aporta alguna cosa o si hauríem de muntar la trinxera en una altra banda. I també és un moment de creure fermament que sí, que el que fem aporta un granet de sorra. De vegades tinc la sensació que hauria de fer alguna cosa més física, més activa. Tot i que normalment, la poesia i la música em donen la raó, que són eines que contribueixen a aquesta millora de tot plegat. El Rum-rum també va molt del rehumanitzar. Perquè tota l’estona ens hem posat la medalla que ‘humà’ vol dir que tenim una moralitat, una sensibilitat, que ens fa superiors als altres éssers vius. I no ho tinc tan clar. Gens, de fet. Intentem rehumanitzar-nos amb el llenguatge.

—Voleu acabar amb un altre poema, per tancar l’entrevista?
—I tant. Llegiré “L’últim ocell”. Als anys vuitanta, hi havia un ocell en una illa de Hawaii, que era el darrer exemplar que quedava d’aquella espècie. Era un mascle. I es va decidir d’enregistrar el seu cant. Quan l’ocell va començar a cantar, es van adonar que aquell no era un dels seus cants habituals. No era la cançó de perill, ni la d’aparellament, ni la de protecció del territori. Era una cançó nova que no existia en cap registre d’àudio. Per mi aquell ocell no podia fer altra cosa que cantar una elegia. I li vaig dedicar un poema.

“L’últim ocell
La vida és un conjunt que assaja amb persistència.
No afinareu el bosc a soles, ni un parnàs o l’edèn.

La vostra sobremultiplicada espècie
—desnaturada, entotsolada—,
entre enderrocs, decibels i buit,
tot just mormola una nènia,
perplexa per l’eco destructor
del soroll que ha esdevingut.

Mal que sigui el darrer que espera
un amor que heu extingit, refilaré
—també responen, un cop mortes,
les estrelles.”