La ‘vitis prohibida’, per què es va prohibir?

  • El Most Festival engega un nou anys presentant un film polèmic, sobre les varietats de raïm prohibides

VilaWeb
Raim de la varietat Clinton.
Montserrat Serra
09.11.2019 - 21:50
Actualització: 10.11.2019 - 11:08

El Most Festival ha començat amb altura, com ha de començar un bon festival, posant damunt la taula un film dels que qüestionen realitats que semblen inamovibles, perquè són fruit de decisions arbitràries, fosques, que fa tant de temps que es van prendre, que s’han canonitzat. És el cas del documental Vitis prohibita. Le rétour des cépages résistants, un film d’Stéphan Balay, que posa en qüestió la prohibició de les anomenades varietats de raïm híbrides o varietats resistents, que fa més de mig segle que es van prohibir i es van fer arrencar, per causes que són molt poc clares, difuses i plenes de prejudicis. Unes varietats que es mostren resistents no solament a la fil·loxera, perquè provenen del continent americà, sinó a tota mena de malures. I avui, enmig dels temors del canvi climàtic, tornen a mirar-se amb curiositat, que es tornen a tastar amb interès, que s’apleguen al voltant de les anomenades PIWI, varietats experimentals resistents a les plagues.

El dimarts 12 de novembre, d’entre les activitats i tasts entorn del Most Festival, s’organitza un tast de vins de varietats PIWI, al Vinseum, museu de les cultures del vi organitzat pel Most Festival juntament amb el Cine Club Vilafranca. Conduït per Sergi de Lamo, director del Vitec, el Parc Tecnològic del Vi de Falset, permetrà de descobrir el vi que surt de les o PIWI i que disposa de vins de dos cellers protagonistes al documentari Vitis Prohibita: el Domaine La Colombette i el d’Hervé Garnier. Alhora, també es podran tastar vins de l’experiència que tres cellers catalans (Albet i Noya, Alta Alella i Piñol) tiren endavant ja fa deu anys: investiguen i desenvolupen les VRIAACC (Varietats Resistents i Adaptades al Canvi Climàtic), ceps resistents nascuts de les varietats tradicionals, per adaptar-se al canvi climàtic. Per tant, les varietats resistents són un tema ben viu i d’avantguarda, que també ens toca de ben a prop.

El film, que centra el tema a França, comença amb imatges aèries sobrevolant una vall molt bonica i una mica feréstega, i una veu en off que explica: ‘Existeix al sud de França un territori quasi salvatge amb un important patrimoni històric. Terres amb forts contrasts climàtics, terres de resistència. S’hi beu vi negre, rústic, que es pren com a vi de taula, però també serveix per a fer “chabrot”, posant-ne unes quantes gotes a la sopa dels vespres hivernals. […] El territori són les Cevenes i la varietat de raïm amb la qual es fa aquest vi és la Clinton, d’origen nord-americà.’

El documental aleshores enfila un llarg relat sobre la manera com van arribar aquestes plantes al continent europeu, provinents dels Estats Units, durant la segona meitat del segle XIX, per fer front a una devastadora plaga d’oïdi. Però van portar la devastadora fil·loxera, que gairebé va eradicar el cultiu de la vinya a Europa al final del XIX i la primeria del XX. Però alhora aquestes varietats van prendre un interès especial en la viticultura europea precisament perquè eren resistents a la fil·loxera. Varietats com la Clinton i també la Isabel, Jaquez, Herbemont, Noah i Othello, Cunningham, Concord, que no eren vitis vinifera sinó vitis labrusca, coneguda per ‘cep salvatge’, es van començar a plantar perquè eren resistents a les plagues i, en conseqüència, perquè no calia tractar-les.

Tanmateix, poques dècades després d’haver arribat a Europa i haver-se cultivat, en alguns llocs fins i tot en massa, van començar a rebre tota mena de crítiques: deien que tenien mal gust i fins i tot que feien embogir. De manera que van acabar prohibint-se. Però el documentari és taxatiu ja d’entrada: aquests raïms no són pas vins de bogeria, al contrari, són vins de saviesa. Unes varietats que respecten la natura, respecten la salut dels homes que treballen la vinya i dels qui prenen el vi que n’és elaborat.

Els ceps americans es fan servir de peu al qual s’empelten les varietats locals. D’aquesta manera, la planta es torna immune a la fil·loxera, tot i que no a les altres plagues (cendrosa, oïdi…). Per això es va desenvolupar un moviment en paral·lel, el dels qui no volien ruixar amb productes químics la vinya, que no ho havien fet mai i que, per raons ètiques, volien continuar així. Són els ‘hibridadors’, que comencen a treballar el 1875, pol·linitzant les flors i hibridant la vitis vinifera amb més vitis americanes. Si aquests ceps no s’empeltaven i es cultivaven directament, se’n deien ‘híbrids productors directes’.

Hi ha dos moments que marquen el documentari, perquè tots dos miren de trobar les raons primigènies que qüestionen les varietats híbrides de producció directa i les americanes i el principi de la persecució i prohibició conseqüent. Són els moments en què descobrim quan es corromp la realitat en favor d’interessos ocults.

El primer moment l’explica molt bé l’ampelògraf Pierre Galet. Explica que els anys trenta es va produir un excedent de vi de poca qualitat que feia perillar el mercat. El 24 de desembre del 1934 es va reunir el parlament francès per discutir sobre l’alcohol de remolatxa (a uns quants d’aquests vins amb poc grau els xaptalitzaven, afegint-los alcohol provinent d’aquest tubercle). En acabar la reunió, van decidir de fer una llista de ceps als quals limitar la producció.

I aquí comença el forat negre de les varietats americanes al continent europeu. Perquè Pierre Galet assegura: ‘Jo no sé pas quins van ser els criteris que es van utilitzar. El diari oficial comunica els resultats, però no publica les discussions.’ Un mes després es va publicar una llista de ceps prohibits: Noah, Herbemont, Othello, Isabel, Jaquez i Clinton. Són els ceps americans que van ser arbitràriament prohibits, diu el documentari. En van prohibir la comercialització, tot i que es permetia el consum familiar del vi que es produïa amb aquests ceps.

Però, és clar, si són ceps prohibits, el missatge que es transmet al consumidor és que no són bons ceps per a fer vi, per a la salut. I a aquesta prohibició se li ha d’afegir el context nou després de la Segona Guerra Mundial, quan els americans introdueixen els productes fitosanitaris. Dominique Garrel, de l’associació de les fruites oblidades, ho resumeix dient que són temes polítics i econòmics.

L’any 1956 ja no es limita el consum, directament s’obliga a arrencar els ceps prohibits. La raó, diuen que fan un vi dolent. Una part dels viticultors s’hi nega. I quan es fa el cadastre el 1958, s’adonen que en continuen produint i que hi continua havent un excedent de vi procedent dels ceps prohibits. Aleshores el govern francès reorganitza la professió i imposa una gran reforma amb una classificació dels ceps. Es posa fi als híbrids, que es replanten amb varietats com ara la merlot, syrah, cabernet… I quan es crea la Comunitat Econòmica Europea, la prohibició dels híbrids s’amplia a tot el continent.

L’eradicació dels híbrids és gairebé total, es calcula que s’arranquen unes 62.000 hectàrees de vinya, tot i que hi ha alguns territoris que es converteixen en reducte de la producció dels ceps prohibits. Són els viticultors rebels.

Amb el temps, els híbrids agafen mala reputació, tenen fama de vins dolents. Diuen que fan gust d’orina de guineu, el famós gust ‘foxé’, de pell envellida. I aquí arriba el segon moment lúcid protagonitzat pel jove viticultor Jean-Benoît Goulabert, de les Cevenes, on es concentren els viticultors rebels. Ell desmenteix que el vi que es produeix de ceps híbrids tingui gust ‘foxé’, ho atribueix a un error de traducció. Es parlava de ‘foxy vine’, una vinya que va per terra, i es va acabar transformant amb gust d’orina de guineu, fet completament fals, diu Goulabert. La varietat, Isabel, la que va arran de terra, té un gust molt característic de maduixes silvestres, ben allunyat del gust de pixum. Goulabert creu que si en alguns vins híbrids es troben defectes de gust és, senzillament, perquè són vins que a vegades han estat mal vinificats. I sentencia: no hi ha ceps dolents, només mals viticultors.

A més, el documentari demostra que la quantitat de metanol (que prové de la concentració de pectines en el most) d’aquests vins, una raó per la qual es van penalitzar els híbrids, perquè els converteix en vins perillosos per a la salut, és molt inferior a la quantitat permesa. Una quantitat sense cap risc per a la salut.

Peces com aquesta ajuden a afrontar situacions anòmales i enquistades, obrint la mirada, trencant prejudicis infundats i qüestionant una versió oficial interessada i plena de mentides i mitges veritats. Amb la nova realitat del canvi climàtic, ressorgiran els híbrids? N’apareixeran de nous? Tot apunta que és un camp a explorar i a reentendre. Hi ha qui no ho ha deixat de fer. També hi ha qui ja ha començat a explorar-lo.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any