La violència que no molesta

Hi ha una violència que fa soroll i una altra que cobra interessos. La primera és més fàcil de reconèixer. Una pintada en una façana, un contenidor en flames, un vidre trencat. És una violència fotogènica: cap en un titular, en un tweet, en un informatiu de trenta segons. Té culpables, té imatges i té condemnes immediates. Ens tranquil·litza perquè sabem on assenyalar. La segona és molt més educada. Porta americana, signa contractes, reserva apartaments turístics, compra cafè de baix cost sense preguntar d’on surt, menja alvocats tot l’any, renova el mòbil cada dos anys i inverteix en fons que no mirarà mai. No crema res, però crema barris sencers. No fa pintades, però esborra pobles. No trenca vidres: trenca vides.

Fa unes setmanes, a Mallorca, dues joves van ser detingudes per unes pintades contra el model turístic i immobiliari. I amb aquestes coses, a vegades passa que el debat públic es concentra molt més en l’esprai que no pas en allò que denunciava l’esprai. El delicte eclipsa la denúncia i la paret importa més que no el territori. He de dir que aquest cop no ha estat així i sento un orgull immens de la societat mallorquina, per haver revisat la seva escala de valors abans d’emetre un judici.

Malauradament, l’altra escena es repeteix massa sovint: quan una protesta acaba amb un contenidor cremat, la conversa gira durant dies al voltant del contenidor. Mentrestant, l’habitatge continua convertint-se en un actiu financer, els joves són expulsats dels centres de les ciutats i ciutats senceres deixen de ser llocs on viure per convertir-se en productes per a ser consumits. La violència que modifica una fotografia ens escandalitza més que no la que altera tota una generació.

I val la pena demanar-se una cosa. Després de vuit anys de multes, de judicis, de presó i d’exili, encara seria l’independentisme català el moviment del “ni un paper a terra” i de l’“encaputxats, no”? Aquella pulcritud tenia una lògica: si no deixaves ni un tros de paper, si assenyalaves qui es tapava la cara, ningú no podria confondre la reivindicació amb el desordre. Però la repressió també ensenya. Ensenya que es poden recollir tots els papers del carrer i acabar igualment davant d’un tribunal, perquè el que es perseguia no era mai la brutícia. Qui ha après aquesta lliçó difícilment tornarà a mesurar la dignitat d’una protesta per la netedat que deixa ni per la imatge de bons nans cap a la resta d’estats europeus que no ens van voler reconèixer.

Potser el problema és que hem acabat confonent ordre amb justícia. Una paret pintada altera l’ordre; un lloguer impossible o una sentència injusta alteren la vida. Però només una d’aquestes coses acostuma a provocar una condemna moral immediata. Dostoievski va dedicar una novel·la sencera, Crim i càstig, a preguntar-se què converteix realment una persona en culpable. Nosaltres hem fet el camí invers. Ja no discutim la moral: discutim l’estètica. Ens sembla intolerable una pintada, però convivim sense gaires problemes amb una economia que depèn de l’explotació infantil en part de la cadena del cacau, del cafè o de la roba que vestim. Ens indignem amb un acte de vandalisme mentre ignorem les màfies que controlen determinats cultius agrícoles o la destrucció ambiental provocada per un consum que consideram normal perquè arriba ben empaquetat i dóna likes a Instagram.

Una cosa semblant passa als estadis. Cada cap de setmana milers de persones assumeixen insults racistes, homòfobs o deshumanitzadors com si formassin part del folklore esportiu. “Coses del futbol”, diuen. És curiós: una pintada ens sembla una degradació intolerable de l’espai públic, però convertir una persona en un animal durant noranta minuts encara desperta massa sovint un somriure còmplice. I encara hi ha un pis més avall. Celebram mundials i grans competicions aixecats damunt d’obres on han mort treballadors, en països on els drets fonamentals són una concessió que es pot retirar en qualsevol moment. Hi acaben jugant els ídols que aplaudim quan fan gol i que, sense haver de dir res, es converteixen en la cara amable del règim que els paga. La pilota entra, l’estadi crida i la dictadura queda inaugurada amb totes les benediccions.

Pablo Hasel fa més de cinc anys que és a la presó. Unes lletres contra la monarquia i contra la policia: paraules. Aquelles cançons no van deixar ningú sense casa, no van ferir ningú, no van fer mal a ningú. Les cançons no han trencat res. La condemna ha trencat una vida. I és aquí on apareix l’asimetria més bruta, que és la del temps. Ningú no recorda avui quins contenidors es van cremar, quines parets es van pintar ni quins vidres es van trencar durant el procés. El foc es va apagar, la paret es va tornar a pintar de blanc, es va posar un vidre nou i la ciutat va continuar com si res. En canvi, les famílies que hem passat per un procés repressiu ho recordem cada dia. I aquestes, precisament aquestes, són les violències que gairebé no ens molesten mai.