Són cinc pàgines perdudes en un volum de set-cents setze fulls, però són l’escletxa més evident que té l’ofensiva del Tribunal de Comptes espanyol contra una trentena d’ex-alts càrrecs de la Generalitat per l’acció exterior i la internacionalització de Catalunya entre el 2011 i el 2017. És la causa per la qual reclamen quatre milions i mig d’euros a Albert Royo per la seva tasca al capdavant del Diplocat. Aquestes cinc pàgines són el vot particular d’un conseller dels dotze que formen el ple d’aquest tribunal, María Dolores Genaro Moya, contra l’informe que el març del 2019 posava el fonament d’una gran persecució patrimonial, que es pot concretar aquestes setmanes vinents en unes fiances milionàries sense precedents. Aquest vot particular és tan contundent que ja l’ha utilitzat la titular del jutjat 18 de Barcelona per a desestimar una part de les pretensions de la fiscalia per a actuar penalment també contra aquests ex-alts càrrecs i alguns altres. I és la munició més clara que tenen els afectats per a recórrer internacionalment contra aquesta persecució.

Albert Royo: “No baixava a Barcelona per por de ser perseguit i vigilat”

Tota aquesta causa ve d’una voluntat d’acarnissament contra els càrrecs de la Generalitat del Primer d’Octubre que s’estén al govern d’Artur Mas i que en cerca la ruïna econòmica i patrimonial. I això ho van engegar el PP, el PSOE i Ciutadans a final del 2017, quan ja hi havia presos i exiliats i van encarregar al Tribunal de Comptes que examinés tota la despesa de l’acció exterior de la Generalitat. Sabien què implicava, això: la inevitable causa per un ús de diners que qualificarien d’irregular, perquè el Tribunal de Comptes és controlat totalment pels grans partits espanyols, PP i PSOE, i sobretot, actualment, pel PP.

I fou així, perquè el tribunal va concloure en el vast informe que li havia encarregat la comissió mixta del senat i el congrés espanyols sobre la despesa en acció exterior de la Generalitat que hi havia un munt de despeses (fins i tot les ampolles de vi dels sopars amb diputats de parlaments estrangers) que “interferien, pertorbaven i condicionaven la direcció pel govern [espanyol] de la política exterior del regne d’Espanya”. Però María Dolores Genaro Moya no hi estava pas d’acord. Els seus arguments són contundents.

Un tribunal polític corcat pel nepotisme i l’amiguisme

En primer lloc, Genaro denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe, que engegava la persecució contra totes aquestes persones: Carles Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras, Neus Munté, Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell, Javier Acín, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Martí Anglada, Virginia Astigarraga, Luca Bellizzi, Luis Bertrán, Albert Carreras, Adam Casals, Francesc Cubel, Ewa Adela Cylwik, Ramon Font, Francesca Guardiola, Erick Hauck, Marie Katinka, Elisabeth Kapretz, Manuel Manonelles, Sergi Marcén, David Mascort, Joaquim Nin, Maryse Olivé, Mar Ortega, Juan Prat, Pere Puig, Albert Royo, Andrew Scott Davis, Jordi Serra, Josep Manuel Suárez Iborra, Mireia Vidal, Rosa Vidal, Jordi Vilajoana, Aleix Villatoro i Pau Villòria. Són, a part de presidents, vice-presidents i consellers, secretaris generals, delegats a l’estranger…

“No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no coneixia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per aprovar el projecte d’informe”, es queixava. Genaro afirmava a més que aquesta pressa en la tramitació és contrària a les normes del tribunal. Tanta pressa li va impedir de fer-hi totes les observacions tècniques que hi volia fer.

Però el fet més greu era en el fons, en el contingut definitiu de l’informe, que segons la consellera és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficiència econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. I això es nota en tota la resta d’esmenes que la consellera fa als arguments de l’informe.

Perquè deixa ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi en aquests casos una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.” Heus ací la base de la irregularitat en la persecució contra la trentena de càrrecs del govern; que allò que van fer durant tots aquells anys era justificat per la competència que la legislació els conferia. L’argúcia que destapa Genaro és la següent: en l’informe detallen tot un seguit de despeses que queden “dins les competències autonòmiques”, però “els confereixen caràcter irregular, al viatge o l’activitat, a conseqüència de les declaracions fetes a la premsa després de l’acte”.

I posa l’exemple d’un viatge del president Mas a Amsterdam per a participar en la segona trobada de dirigents europeus liberal-demòcrates (25 de febrer del 2013) i un del president Puigdemont a Copenhaguen per a inaugurar la seu de la delegació als països nòrdics (31 d’agost de 2017) També diu que és excessiu de qualificar d’il·legals activitats que clarament són “accessòries d’una activitat principal desenvolupada dins de l’àmbit competencial”. I afegeix una pràctica més greu encara: el Tribunal de Comptes utilitza com a mitjans de prova per a certificar una despesa irregular notes de premsa i no pas la documentació integrant dels expedients de despesa. Tota una violació de les normes de fiscalització recollides en les Normes Internacionals per a Entitats Fiscalitzadores Superiors en què s’hauria de basar aquest tribunal.

Però encara més: la consellera discrepant compta cinquanta-dues activitats que, tot i que tenen a veure amb el procés d’independència, són “meres declaracions polítiques o ideològiques i expressen opinions, sense cap mena de transcendència econòmica i comptable i que, per tant, han de ser objecte de consideració en àmbits diferents del de l’exercici de la funció fiscalitzadora del Tribunal de Comptes, que s’ha de circumscriure estrictament a l’anàlisi de l’activitat econòmico-financera del sector públic”.

Per exemple, inclouen com a despesa il·legal una entrevista que va fer el secretari d’Afers Exteriors per a la UE el 2014 amb un periodista txec que es volia documentar i conèixer de primera mà la realitat catalana per fer un reportatge. I com que el periodista li demanava per les opcions d’una Catalunya independent i la viabilitat d’un referèndum, aquella despesa queda qualificada de sospitosa. I passa això mateix amb una entrevista d’un periodista japonès i d’un de xinès. I encara hi ha més coses: la participació en tot d’actes i conferències on no s’indica cap mena de despesa associada, però que tanmateix consten en l’informe, per a inflar la dimensió política de tota l’acció que es volia qüestionar i impugnar. Hi inclouen també l’enviament d’una carta a l’alt representant del govern del Kurdistan a Itàlia el setembre del 2017 i, en paraules de Genaro, “l’insòlit fet d’haver rebut una carta enviada des del Ministeri d’Afers Estrangers de Polònia el 2016”. Una carta que el Tribunal de Comptes aporta com a prova que la Generalitat volia establir relacions bilaterals amb el govern polonès. Però no hi fa constar cap despesa associada, no hi ha pas res d’irregular d’un punt de vista comptable, i tanmateix incorpora una valoració i crítica política que transcendeix les seves competències.

El vot particular com a arma

Aquest vot particular ja va ser utilitzat la setmana passada per la jutgessa del jutjat 18 de Barcelona, que va obrir causa penal contra diversos dels afectats per la persecució del Tribunal de Comptes. Perquè aquesta via penal es basa en una denúncia de la fiscalia que comença amb l’informe del Tribunal de Comptes del 2019. La jutgessa, precisament pel valor del vot particular, desestima d’incorporar un gruix important de fets inclosos en l’informe i que la fiscalia insistia a perseguir. N’agafa la part que diu que “hi ha activitats que són clarament accessòries d’una activitat principal desenvolupada dins de l’àmbit competencial autonòmic, motiu pel qual qualificar d’il·legal la totalitat de l’acció sembla excessiu.”

Això no va impedir pas l’obertura d’aquesta nova causa penal. En va limitar, d’entrada, l’abast. I sobretot va crear un precedent. Perquè és l’escletxa que hi ha de moment en aquesta gran ofensiva. De la mateixa manera que els vots particulars de magistrats del TC contra les sentències que avalen les condemnes del Suprem dels presoners polítics són munició per a denunciar el cas a Estrasburg, un vot particular com aquest també pot servir per a la persecució internacional del Tribunal de Comptes. No solament per l’arbitrarietat de la causa, sinó perquè implica la persecució i judici d’una persona dues vegades per uns mateixos fets. I en alguns dels afectats, com Raül Romeva, això viola de ple l’article 4 del Conveni Europeu dels Drets Humans.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.