‘He sentit dir al vent que aquest mal tornarà i perdurarà generacions rere generacions. Es presentaran nous dracs d’aparences diverses, però la força i la unió del poble els farà front i els vencerà.’ Amb aquest advertiment acaba l’espectacle La llegenda de sant Jordi, el drac i la princesa, la versió lliure i col·lectiva de la llegenda tradicional de Banyeres de Mariola, a l’Alcoià.

Només se’n fan dues representacions cada tres anys. I es fan dins les festes de Santa Maria Magdalena per aprofitar la Fira i el Mercat Medieval de ‘la Malena’. El 13 i el 14 de juliol gran part del parc municipal de ‘Villa Rosario’ es transformarà en un escenari de 42 metres quadrats integrat en la natura.

És l’espectacle de teatre popular més voluminós del País Valencià. Mobilitza veïns i associacions de tot el poble. Hi actuen més de 300 actors caracteritzats i un equip tècnic de 29 persones, dividides en 22 seccions. En total, La llegenda implica 500 persones de totes les edats i condicions: l’obrer i l’amo de l’empresa, el batlle i els regidors, la colla de dimonis, el metge i el pacient, el mestre i l’alumne i famílies senceres hi treballen en peu d’igualtat.

Macu Aracil és actriu i coresponsable del vestuari, 13 membres de la seua família hi participen: ‘Nosaltres no érem de teatre i ara, mira… És molt bonic perquè gires el cap i sempre veus familiars a l’escenari: mon pare vestit de frare, una filla vestida de “xispeta” del gremi dels ferrers… Tota la família és a l’escenari i encara en tenim a baix, mirant. Ens hi impliquem molt. A banda dels assajos generals, hi ha molta més feina. Pensem en La llegenda quan anem a la caseta de camp, durant l’any; posem la música i en practiquem els balls, les àvies i les ties cusen els vestits. Significa molt per a nosaltres.’

Juanjo Serrano, el director d’escena, diu: ‘Posar en marxa tantes persones i que et facen cas és molt complicat. Cal tenir les coses molt clares per a treballar-hi bé. La sort és que és gent del poble i això ho fa fàcil, coneixen l’obra. Tenim dos persones grans que hi participen des de l’any 2009 i, alhora, xiquets ben menudets. La gent s’hi aboca i vol participar-hi, això és molt gratificant.’

Al darrere de cada representació hi ha catorze mesos de feina autoorganitzada, desenes de reunions i milers de whatsapps. S’hi aconsegueixen fons amb rifes, venent samarretes i tasses promocionals, amb patrocinadors, ajudes públiques i quotes. Alhora, es fan rutes dramatitzades i activitats a les escoles i a la residència de gent gran.

Amb tot això, l’espectacle esdevé una de les expressions creatives més potents de l’associacionisme i del teatre popular valencià. Jordi Garcia explica: ‘El teatre popular ofereix la possibilitat que la gent participe activament, que el teatre arribe als nostres escenaris quotidians –cosa que no té el teatre de saló a la italiana, en un escenari. El de carrer té un atractiu especial perquè és molt pròxim a la gent.’

Jordi Garcia és pedagog, director de teatre i artista. Va escriure La llegenda com una activitat més de la localitat per a celebrar el segon centenari de l’arribada de la relíquia de sant Jordi a Banyeres de Mariola, l’any 1981: ‘Vaig escollir la llegenda de sant Jordi perquè és molt important. Va lligada a moltes altres llegendes laiques de la nostra cultura i de la Mediterrània. El nostre sant és molt arrelat a Banyeres de Mariola i és una herència de la conquesta de Jaume I, va ser el primer patró del cap i casal i, a més, a mi em diuen Jordi i sempre m’ha cridat l’atenció la llegenda, amb el drac sota el cavall, oblidat…’

Caràcter laic i valors contemporanis
La trama se situa en l’època medieval i parteix de la narració tradicional: el sant salva la princesa de ser devorada pel drac al final de l’obra. Però el guió té algunes particularitats, amb tot de personatges còmics, dramàtics i espectaculars.

Un algutzir, un cec i el seu pigall condueixen la narració, hi ha un rei i una reina febles, el poble té poder de decisió i s’organitza en deu gremis relacionats amb la cultura local: des de forners i llauradors a espardenyers i teixidors, el frare malda per inculcar valors cristians, els joves s’enamoren i les dones representen la capacitat d’indignació, de reacció, de lluita i de resolució. Tot això amb dosis d’humor, fantasia i sorpresa.

El poble pren el protagonisme i esdevé heroi, el drac apareix envoltat de foc i hi lluita. En canvi, el paper de sant Jordi no és gaire important, tot i aparèixer al cel amb la seua aurèola feta d’efectes especials. Jordi Garcia explica: ‘Tota l’obra és un símbol de la manera com les societats es cohesionen entorn de problemes comuns. En aquest cas, el drac representa els problemes i la maldat, ens duu a reflexionar i a adonar-nos dels innombrables dracs que tenim i tindrem en la nostra societat real. Alhora, la llegenda convida a reconsiderar la monarquia, perquè el poble és una entitat important que passa per damunt dels reis –que tenen un paper còmic. Les dones són lluitadores i reivindicatives, estan indignades per la injustícia de ser les úniques víctimes del malefici. També hi ha un missatge de la visió que els xiquets tenen dels adults, de com veuen els grans problemes socials que també els afecten a ells, conflictes en què no són tinguts en compte i que no poden resoldre. I, és clar, apareix l’enamorament perquè és un tema molt important per als humans.’

El text de la llegenda incorpora frases fetes i expressions molt arrelades al territori: ‘El teatre és una realitat de contextos concrets. En el curs dels anys he tingut en compte el tarannà de la gent del terreny, la manera de ser i de parlar, perquè el llenguatge també reflecteix una manera de pensar i de sentir les coses que vivim. La gent de l’Alcoià o del Comtat té la seua idiosincràsia i el llenguatge és important, és més important que no sembla. L’obra té en compte cada element: de la llengua al mínim detall de l’escenografia o la música.’

Sonoritat d’arrel. Música i danses antigues revisitades i noves composicions
Miquel Payà és el compositor, ha confeccionat un entramat sonor que lliga cada element de l’obra: ‘Amb el temps hem eliminat músiques que no s’adequaven al conjunt de l’espectacle, un rock que hi havia per al drac, una cançó típica dels grups escolta, etc. Hem adaptat música d’època, però hem mantingut les que s’han popularitzat, com ara la Cançó de la llegenda.’

L’obra es nodreix, majoritàriament, d’arranjaments, adaptacions o transcripcions de peces anònimes medievals del Llibre vermell de Montserrat, de las Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi o de peces renaixentistes del Cancionero de Palacio i de Mateu Fletxa el Vell. Però també hi ha músiques originals per a l’espectacle, una cançó del grup de rock Inèrcia que es balla amb passos de batxata, una transcripció de l’Homme armée de Karl Jenkins o diverses referències musicals que apareixen i reapareixen durant l’espectacle, com ara unes notes d’Ovidi Montllor o de Serra de Mariola, cançó tradicional de les comarques centrals.

Algunes danses es ballen d’acord amb les coreografies de l’edat mitjana i n’hi ha que són de nova creació. La manera de ballar-les deixa entreveure, sovint, que Banyeres de Mariola és terra de moros i cristians. Un fet que també passa amb la música: algunes instrumentacions recorden el ritme de les marxes cristianes i tenen una sonoritat molt arrelada al territori.

Hi ha dolçaines, instruments de vent metall, vent fusta, corda fregada i pinçada i una coral: ‘Cada tres anys et ve la feinada. Com que sempre fem petits canvis, hem de fer o refer els materials per a cada músic. Però és molt gratificant, entre tots constituïm un patrimoni cultural d’una transcendència molt important per a la població. És una faena col·lectiva en què tothom aporta la seua faceta artística, i jo estic molt content d’haver ajudat tant com he pogut.’

La llegenda serveix de plataforma de projecció per a músics, actors i personal tècnic de la localitat. Leo Ferre té vint-i-dos anys, és el cap d’art i regidoria i té l’encàrrec de remodelar l’escenografia, el vestuari, el concepte d’il·luminació i l’atrezzo, una tasca que, alhora, és el seu treball de final de grau de Belles Arts: ‘El poble m’ha donat l’oportunitat de fer-ho i estic molt il·lusionat perquè hi participe com a actor d’ençà de l’any 2003. Ho faig molt de gust, però és una faenada. Hi pense sempre, tant si sóc en un viatge com si mire la televisió, perquè les referències visuals les agafem de la vida real i les apuntem en una llibreta. Enguany hem organitzat cada gremi en una paleta cromàtica: els forners van de verd, marró i blanc, els teixidors de blau… Però hem mantingut el vestuari original dels personatges principals, entre altres coses. És una faena molt agraïda i t’ho passes molt bé.’

Més de dos mil espectadors
La llegenda de Banyeres s’ha consolidat amb el temps, les entrades s’exhaureixen cada any. És l’orgull dels que la fan possible i de l’autor: ‘Enguany –diu Garcia– he deixat la direcció i la presidència de l’associació que promou l’espectacle, però sempre hi he estat al capdavant. Per a mi és el projecte més emblemàtic de tots els que he fet en aquesta vida. La llegenda aplega les diverses arts que han format part de la meua trajectòria i de les quals no puc prescindir. Vull que continue com a tradició.’

La representació de la llegenda en grans dimensions també és tradicional a Montblanc o a Puigverd de Lleida amb versions i nombre de participants diferents. Totes engrandeixen el corpus del teatre popular de component comunitari.

Les passions, els pastorets o les llegendes de sant Jordi són espais educatius i de socialització excepcionals. Ben bé ho sap el cec de La llegenda de Banyeres que, abans de començar a narrar la història, demana al seu pigall: ‘Estan tots els que estan i hi són tots els que són? Han acudit a la crida? Ha arribat la nit del drac!’

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb