El cotxe de la Guàrdia Civil que s'emporta Carme Forcadell a la presó.

Amb els cossos congelats i aquella sensació de gota regalimant a la punta del nas, després de quinze hores d’espera, vèiem el cotxe amb què la Guàrdia Civil s’emportava la presidenta Carme Forcadell a la presó d’Alcalà-Meco. Sortia disparat del ventre del Tribunal Suprem enmig d’unes mesures de seguretat draconianes. Talment com si l’estat espanyol hagués pescat en Bin Laden. Forcadell havia de passar la nit a la presó abans de poder fer el pagament de la fiança de 150.000 euros imposada per a sortir-ne. Pocs minuts abans havien sortit en llibertat els membres de la mesa actuals o passats: Anna Simó, Lluís Guinó, Lluís Coromines, Joan Josep Nuet i Ramona Barrufet. Això sí, amb la condició d’haver de pagar una fiança de 25.000 euros cadascun, excepte Nuet, per si algú tenia cap dubte sobre el caràcter polític de la persecució judicial.

Els membres de la mesa que havien estat posats en llibertat després d’haver declarat davant el magistrat Pablo Llarena sortien amb cares de preocupació i de cansament evidents. La seva presidenta restava en mans de l’aparell repressiu de l’estat espanyol per haver permès el debat polític al parlament, com obliga el reglament de la cambra. I tots plegats havien vist com el fiscal i el magistrat orquestraven un pla d’humiliació que comptava també amb la col·laboració de mitjans de comunicació que publicaven filtracions interessades durant el dia.

Un grupet d’exaltats crida ‘Forcadell a la presó’ (fotografia: Pere Cardús).

L’escena de la llarga espera al carrer, a prop de l’entrada del tribunal, era una mica la de sempre. Una autèntica macedònia de grups, papers, personatges i actituds. Els cops de colze per obtenir les millors imatges de l’entrada i la sortida dels acusats, un desplegament policíac asfixiant, el grup de suport als acusats (el més nombrós), un grup d’exaltats feixistes que saltaven a cridar en el moment de l’arribada de la comitiva, uns afectats per una estafa del Fòrum Afinsa que aprofitaven la concentració de mitjans per fer-se sentir, diputats i dirigents dels partits sobiranistes, algun avi nostàlgic de Francolàndia bramant com un ase, els del bar de davant que fan l’agost en ple novembre –a un preu ben popular, també cal dir-ho–, i alguns veïns que entren i surten de casa molests per la nostra presència.

Pocs minuts després de les nou del matí, Forcadell i els altres cinc acusats arribaven al tribunal. Els grups de suport i els periodistes ja feia una hora ben bona que esperaven el moment de fer sentir l’escalf i de fer les fotos per enviar als mitjans, respectivament. El fred donava la benvinguda a tothom qui decidís sortir de casa a Madrid, en un dia festiu que convoca a les ofrenes florals a l’Almudena, la patrona de la capital espanyola. Concretament, un 9 de novembre, just tres anys després d’aquell primer intent de referèndum d’independència. La festivitat donava a la ciutat un aire estrany a primera hora perquè ens rebia amb els carrers pràcticament buits i els comerços tancats fins més tard de l’hora habitual. El comentari d’un veterà dels tribunals de Madrid: ‘Mira si ha aconseguit coses el procés d’independència, que els jutges han acabat treballant els dies festius!’ Comentaris per a mirar d’afluixar la tensió i dissimular un fred que ja havia penetrat en els ossos i encarcarava les cares de tots plegats.

Els acusats, durant la setmana que el jutge els havia donat de marge per a preparar les declaracions, havien decidit que respondrien les preguntes de totes les parts: defensa, fiscalia i magistrat. Això mateix havia fet Santi Vila, l’únic que havia aconseguit obtenir una presó sota fiança que li havia permès de tornar a casa després d’una nit de presó. Pensaven que seria un atenuant quan el jutge hagués de deliberar i prendre la decisió. També s’havia acordat d’afirmar que la declaració d’independència del dia 27 de setembre tenia un valor eminentment polític, encara que no s’havia pogut fer efectiu jurídicament. Aquesta afirmació arribava a la premsa de Madrid, i després a la catalana, transformada, i es deia que havien afirmat que la declaració havia estat ‘simbòlica’. Escatir si Forcadell o algun membre de la mesa havia fet servir aquella paraula esdevenia una batalla infructuosa, perquè ni ells ni els seus advocats no volien parlar del contingut de les declaracions.

El dit acusador de la justícia espanyola presideix la façana del Suprem (Fotografia de Pere Cardús).

Mentrestant, allà fora, avui els policies es guardaven prou de fer comentaris a prop dels micròfons i de les càmeres. La conversa humiliant enregistrada fa una setmana davant l’Audiència espanyola, que havia enviat mig govern a la presó, devia haver tingut conseqüències en les ordres donades als agents que avui s’ocupaven de nosaltres. També eren força prudents els polítics més coneguts que volien acompanyar els acusats de la mesa. Albano-Dante Fachin esperava la sortida de Forcadell i companyia sense gens de confiança en un estat sense separació de poders. Mireia Boya i Gabriela Serra parlaven com aquell qui ja no hi ha confiat mai, en aquesta justícia. Roger Torrent insistia que l’única bona notícia que esperaven era la posada en llibertat i la retirada de les causes de tots els acusats per haver defensat la democràcia. Miquel Buch assenyalava que la mobilització que havia paralitzat el país dimecres era també un avís a l’estat espanyol d’allò que érem capaços de fer els catalans. Toni Castellà anava més lluny i afirmava que tan sols s’acabaria aquella sagnia jurídico-repressiva amb una independència efectiva i defensada en tots els àmbits.

Una espera llarga plena de rumors sobre el sentit, el clima, el ritme i el contingut de les declaracions. Que si anirien molt de pressa perquè era festiu, que si el jutge no resoldria la qüestió fins l’endemà, que si els deixarien sortir a dinar, que si alguns acusats havien renunciat a continuar lluitant per la llibertat, que si anirien tots a la presó sense fiança i que si restarien tots en llibertat sense mesures preventives fortes… En quinze hores neixen moltes especulacions i moltes teories a peu de carrer. El temps també obria espai a l’especulació sobre l’arribada dels espanyolistes més esvalotats de Madrid en qualsevol moment. Més enllà d’algun espontani, la resta devien ser a dur flors a l’Almudena. Cap al vespre, el formiguer de les primeres hores del dia s’havia desfet força perquè periodistes i concentrats del grup de suport desfilaven cap a casa amb els peus adolorits.

La tristesa tancava la jornada amb aquell cotxe gris desapareixent pel carrer Bárbara de Barganza (que fou reina d’Espanya casada amb un fill de Felip V). Uns crits de ‘no estàs sola’, els flaixos dels fotògrafs, les sirenes de les furgonetes, i aquell fred desolador de Madrid… Una nit que la presidenta del parlament, palau de la democràcia catalana, passaria a una presó, entre barrots, sense garanties, sense respecte, sense justícia. Quin fred que hi fa, a Espanya.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]