La vall de la mort

  • Sèrie de Xavier Montanyà sobre Bòsnia, vint anys després de la guerra (capítol 8)

VilaWeb
Xavier Montanyà
13.11.2016 - 22:00
Actualització: 12.01.2017 - 13:33

‘Quan ens vam decidir a tornar al poble, el 2002, això era un desastre. Tot era destruït. Quan ja teníem la casa en condicions, vaig recordar que aquí al davant hi havia el pou mort. Tot eren bardisses i esbarzers. Em vaig posar a cavar per trobar-lo. Primer va sortir de sota terra un tros de roba, com d’una jaqueta. Em va estranyar, però vaig continuar. Després va aparèixer el braç d’una persona. Em vaig quedar glaçat. Vaig informar-ne, van venir els especialistes, ho van tancar i, en poc temps, van trobar vuitanta cossos enterrats’, m’expliquen els tres germans d’una de les primeres cases de la vall de Kamenica. A l’hort, a tocar de la carretera, entre els gira-sols, una placa recorda els morts. Em regalen un llibre de poesia, Kamenica dolina gronnica, de Muhamed Omerovic, un veí de la vall. Del pròleg, me’n tradueixen unes frases: ‘El que no és escrit, no existeix. L’oblit aplana el camí perquè torni a succeir. Escriure, recordar, no oblidar.’

La vall de Kamenica és un indret idíl·lic, de boscos espessos, prats verds, arbres fruiters i ramats d’ovelles, on s’ha trobat, en fosses comunes, la més elevada quantitat de cossos de desapareguts de les massacres de bosnians de la regió. De moment, es calcula que són entre tres mil i quatre mil cossos sencers, o esquarterats, repartits en més de déu fosses comunes per tota la vall. I esperen trobar-ne més. Encara hi ha uns vuit mil o deu mil desapareguts.

Quan els musulmans bosnians que havien sobreviscut a la guerra es van atrevir a tornar als seus pobles de la vall, van començar a aparèixer cadàvers sota terra, als horts, als prats, en terrenys que tenien fàcil accés en camió des de la carretera. Algunes fosses s’han trobat per atzar; algunes altres, se sospita que per delacions dels serbis que en foren testimonis. La fossa comuna més gran contenia mil cossos.

La vall és a uns cinquanta quilòmetres de Srebrenica. Se suposa que per ocultar les proves del genocidi, els serbis van buidar les fosses més petites que hi havia per tota la zona i van traslladar els cadàvers a fosses més grans en aquesta vall més amagada. Potser creien que aquí costarien més de trobar perquè els habitants no hi tornarien. Els resultats i les anàlisis forenses fetes fins ara conclouen que molts van morir emmanillats i que en l’operació hi van participar excavadores, ja que molts cossos són trossejats. Hi ha fosses primàries, secundàries, terciàries i quaternàries, perquè s’hi han trobat fragments de l’ossada de la mateixa persona en fosses diferents, fins a quatre. Pujant muntanya amunt per la carretera, a molts revolts hi ha plaques que assenyalen els llocs on s’han trobat fosses. Indiquen el nombre de cadàvers trobats: 84, 244, 362, 506, 200, etc. En una hi ha una inscripció de l’Alcorà: ‘I no digueu que aquells que van morir en el camí d’Al·là són morts. No. Són vius, però vosaltres no ho sabeu.’

Hi ha moltes històries dels fets que van passar en aquesta vall que no se sabran mai. El pànic segella les boques. Un pagès m’indica el racó d’un prat. ‘Veus, allà? Ara no hi ha res. Però abans hi havia una caseta de fusta per a guardar la llenya. Allà hi van tancar cinc nois emmanillats. Hi van ficar unes bales de palla i hi van calar foc. No en va quedar res. M’han dit que un home ho va veure, que sap qui ho va fer, però que té por de denunciar-ho a la justícia.’

Aquí es van trobar dos-cents quaranta quatre cossos enterrats
Aquí es van trobar dos-cents quaranta quatre cossos enterrats.

A Kamenica, hi vivien unes deu mil persones abans de la guerra; ara n’hi unes mil dues-centes. Abans hi havia mil cinc-cents nens a l’escola, ara només quaranta, sol repetir la gent. Visito la família de Meliha Mehmedovic. Ella i el seu marit, Buco, viuen aquí amb els tres nens, treballen al camp i tenen vaques i ovelles. Buco m’explica la història del seu pare, Hasim Mehmedovic, que van poder enterrar ja fa uns quants anys. ‘Casa nostra va ser de les primeres que els serbis van cremar. Ens vam haver de refugiar en una altra. Tota la família vam fer uns quants intents de fugir cap a Tuzla per la muntanya, a la nit. Els dos primers intents van fracassar i vam haver de tornar. Un cosí meu, que tenia la mateixa edat que jo, dotze anys, va perdre una cama quan va trepitjar una mina. El meu pare estava ferit. La nit que volíem intentar-ho per tercera vegada, ell va dir que es quedaria per a no ser una nosa. Nosaltres ho vam aconseguir. A ell no el vam veure mai més.’

Més tard, quan Srebrenica va ser declarada zona protegida per l’ONU, Buco va rebre a Tuzla una carta del seu pare, mitjançant la Creu Roja. Almenys era viu i sota protecció internacional. Allò li va donar esperances, van poder bescanviar alguna carta més, però després va venir la massacre i no van rebre’n cap més notícia, fins que molts anys més tard van trobar-ne alguns ossos. El fill no sap com estava, com vivia, com van ser els seus últims dies. Res. Només té les emotives frases de circumstàncies que li adreçava per escrit al paper de la Creu Roja: ‘Jo estic bé, gràcies a Déu. Vull saber com esteu tots vosaltres. Em dius que ja vas l’escola i que els professors no són bons. Jo no sé per què no són bons. Potser és que tu no estudies prou . Potser t’interessen més les noies que no pas l’escola. Fins que tu em vas escriure no sabia que la teva germana havia tingut un fill. Salutacions a tots de part meva, a la teva mare, germans, i al petit.’ La carta és datada el 19 d’abril de 1995, tres mesos abans de la massacre. Hasim Mehmedovic tenia cinquanta-dos anys.

Abid Sahanic, pare de Meliha, m’explica: ‘Ningú no s’esperava que passés allò que va passar. Aquí a Kamenica vivíem barrejats, serbis i bosnians. Tots érem veïns, amics, fèiem una vida normal. Després de la mort de Tito, quan ells van començar a dir que es volien separar, van arribar els problemes. L’any de la guerra, el 1992, els militars serbis van començar a tallar les carreteres. Jo volia anar a treballar i no em van deixar passar. Al poble vam organitzar la defensa amb armes de caça o construïdes per nosaltres. Un dia van venir i ens van donar un ultimàtum. Ens van fer lliurar les armes. Es van endur tants homes com van poder i els van matar. Era impossible de lluitar contra un exèrcit. Va ser l’any que em van ferir. Va anar de poc que no perdo la mà, tot i que m’ha quedat inutilitzada. Quan em vaig recuperar, vaig fugir caminant a Tuzla per les muntanyes. Érem quatre homes armats i cinquanta ferits. No sabíem on eren les mines. Un va perdre un peu. Me’l vaig haver de carregar a l’esquena. Vam caminar dos dies sencers i una nit. No ho desitjo a ningú.’

La mare va fugir amb les dues nenes i un nadó de divuit mesos fins a Srebrenica. Cada vegada que el nadó plorava temia que les localitzessin. No recorda quants dies van caminar. Després del setge, i abans de la massacre, van poder pujar als autobusos que anaven a Tuzla, i allà es van retrobar tots. ‘La casa sempre la pots reconstruir’, diu ella. ‘A mi, em fa pena pensar en tots els joves que van morir. No tenien culpa de res i van morir per no res. Jo no odio ningú. No odio la gent. Odio els seus actes.’

Avui dia, a Kamenica, la relació entre els serbis i els bosnians que hi han tornat és correcta. Tots diuen que, malgrat tot allò va passar, han de conviure, que el país és de tots. Se saluden educadament, però no van a visitar-se a les cases. No parlen d’aquells fets. Ningú no s’ha acostat mai a casa de l’altre per demanar perdó o expressar cap paraula de consol.

8.-Mesquita de Kamenica
Mesquita de Kamenica.

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any