La UE accentua la seva crisi amb l’esclat del ‘cop de força’ dins la Comissió

  • Avui, Dia d’Europa, el projecte comunitari entra en una profunda crisi · El Selmayrgate n'ha estat el darrer episodi

VilaWeb
Grafit de Banksy que simbolitza el Brexit, en un edifici de Dover.
Josep Casulleras Nualart
08.05.2018 - 22:00

Avui, 9 de maig, es commemora el Dia d’Europa, en record de la declaració que va fer aquest mateix dia del 1950 el qui aleshores era ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Schumann, que va inaugurar la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Avui, seixanta-vuit anys més tard, el projecte europeu, després d’haver-se anat ampliant políticament, econòmicament i territorialment, comença a trontollar.

A part el cop que ha significat el Brexit, de la incapacitat de donar una resposta humanitària adequada a la crisi dels refugiats, dels nombrosos problemes interns, aquesta diada europea arriba en un moment d’una forta crisi de credibilitat institucional, amb un escàndol de corrupció al cor de la Comissió Europea que ha esclatat no fa pas gaire. El darrer episodi, l’article incendiari d’un pes pesant de la CDU alemanya a l’Eurocambra: Ingeborg Grässle, membre del grup del PP europeu, com Juncker i com el seu número dos, Martin Selmayr, també alemany. Un article amb un titular ben eloqüent: ‘Selmayrgate: Un “cop de força” contra Europa‘.

L’article ha estat publicat aquest cap de setmana al diari Libération, el diari en què el periodista Jean Quatremer va destapar l’anomenat Selmayrgate. És un escàndol de relacions de poder i de favoritisme entre la petita elit que aquests últims anys s’ha fet forta entorn del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, amb Martin Selmayr de protagonista i focus de totes les crítiques. És el nou home fort de la Comissió, que va arribar al càrrec de secretari general per un procediment molt dubtós en què ha tingut el paper de protagonista secundària Clara Martínez Alberola, la mà dreta de Juncker i principal ariet del PP espanyol a Brussel·les contra l’independentisme català.

El grup, compost per alts càrrecs, s’ha anat fent fort al capdavant de l’executiu comunitari, fent ús del coneixement dels reglaments i la circulació restringida d’informació en els procediments de designació de càrrecs per a escalar posicions. I Selmayr és qui ha arribat més amunt: ha esdevingut secretari general després d’haver estat secretari general adjunt durant vuit minuts (més informació sobre el Selmayrgate i la implicació del PP espanyol).

L’escàndol ha anat creixent i la cúpula de la Comissió s’ha anat trobant cada vegada més acorralada pel Parlament Europeu i per la premsa. El darrer cop és l’article de Grässle. I és un cop dur, tant per qui l’explica com perquè assenyala d’una manera molt precisa la dimensió d’aquesta crisi de la comissió Juncker: la perpetuació d’un sistema clientelista i d’afinitat política per sobre del meritocràtic en el si de la Comissió, i la bunquerització del grup de persones que la dirigeixen: incapaços de donar una resposta a problemes de gran transcendència a la UE i projectant una imatge cada vegada més allunyada dels ciutadans.

‘Tothom sent que l’han ensarronat’
L’eurodiputat de la CDU diu en l’article a Libération: ‘Avui tothom sent que l’han ensarronat. A la considerable insatisfacció d’una gran part de l’aparell de Brussel·les i de l’opinió pública, s’hi ha afegit la relació conflictiva entre els portaveus de la Comissió i una part de la premsa.’ I explica: ‘Observo amb preocupació la manera com la Comissió tracta els periodistes. Els “privilegiats” tenen dret a informació exclusiva i, en agraïment, publiquen articles amistosos. Els periodistes crítics, d’altra banda, són marginats i fins i tot la seva integritat professional pot ser qüestionada públicament […]. El servei del portaveu de la Comissió ha estat incapaç de donar respostes creïbles a les preguntes dels periodistes.’

Una referència que ens pot recordar la posició evasiva i fins i tot prepotent amb què portaveus de la Comissió, com per exemple el grec Margaritis Schinas, han esquivat desenes de vegades les preguntes que la premsa formulava sobre la repressió espanyola contra l’independentisme català. Aquest és un exemple més pròxim a nosaltres, però és il·lustratiu d’una manera de procedir sobre els afers més espinosos. I el més espinós ha estat segurament el Selmayrgate. Schinas va mirar d’esquivar l’escàndol a la sala de premsa, dient que s’havien respectat tots els procediments legals ‘religiosament’ en la designació de Selmayr com a secretari general. En veient el mal humor i l’exasperació de Schinas, el periodista Quatremer, de Libération, li va etzibar: ‘Aquestes institucions no us pertanyen pas a vós, sinó als ciutadans europeus, i tenim tot el dret de fer-vos preguntes, i de repetir-vos-les tantes vegades com vulguem, sense que ens hàgiu de donar lliçons de moralitat.’

En el fons, el Selmayrgate projecta una crisi estructural de la Comissió un any abans de la renovació dels càrrecs de la institució. Grässle escriu: ‘Quan es renovi la Comissió, el 2019, els membres dels gabinets dels comissaris seran recompensats una vegada més per la seva feina i ascendits a llocs superiors. Els grans perdedors d’aquest paracaigudes seran, per tant, els funcionaris de carrera “normals” sense proximitat política, oimés quan la comissió Juncker, que vol ser “política”, es distingeix pel seu talent per a interpretar les regles de manera creativa per a esquivar-les millor. Això és lamentablement cert en el cas de la Comissió, però també en el del parlament [europeu]. Aquestes pràctiques porten cada vegada més a la frustració dins la burocràcia, que sent que les carreres depenen més de l’arbitrarietat que no de la racionalitat.’

Una frustració que transcendeix la bombolla burocràtica brussel·lesa, i que com més va més arriba als ciutadans de la UE, que no veuen que hi hagi una resposta als principals envits amb què es troben en els seus països. En un moment en què la Comissió funciona com un club d’estats que es protegeixen, costi què costi, colpeix amb força el nostre país.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any