La tornada de ‘Cop de Rock’: la música es converteix en memòria col·lectiva

Hi ha la possibilitat que alguns moments, espais i cançons puguin quedar lligats a una època, a un estiu o a una colla d’amics i que sobrevisquin a la memòria com a penyora. Així, quinze anys després de l’estrena, Cop de Rock torna a pujar a l’escenari amb les cançons més enyorades del rock català dels anys noranta i dos mil. Del 3 al 6 de setembre, al Teatre Coliseum de Barcelona es fan quatre funcions del musical que Dagoll Dagom va estrenar el 2011 i que ara recupera la productora osonenca la Barca, amb el vist-i-plau de la companyia original. Grups com Sau, Sopa de Cabra, els Pets, Gossos i Lax’n’Busto tornen a sonar en una història d’amor, amistat i segones oportunitats.

Què en queda avui, d’aquells temps?

Per a Júlia Cervera Marsó, actriu i directora escènica de la nova producció, Cop de Rock és “un viatge emocional espectacular”. Té vint-i-tres anys i, tot i que els noranta no li queden tan lluny, no va viure en primera persona aquella explosió musical. Per a preparar el personatge, doncs, ha hagut de reconstruir una època que coneix sobretot gràcies a les persones que la van viure. Ho explica amb una certa enveja: “Tant de bo hagués format part de tota aquella època.” Ara és ella qui interpreta, amb la resta de l’elenc –Lluís Rubio, Arnau Molas i Vilaró, Marina Toronell, Nora Galobardes, Jordi Company i Arcadi Prat–, sota la direcció musical de Jofre Bardolet i coreogràfica de Laia Sors, les cançons que van acompanyar la joventut de la generació anterior. En la distància que recorre qui va viure el fenomen i que l’ha rebut en herència hi ha una de les particularitats de la recuperació de l’obra: la capacitat de passar d’una generació a una altra sense haver envellit.

Una banda sonora compartida

El musical va néixer el 2011, quan Dagoll Dagom va portar a escena una història ambientada en la Costa Brava l’any 1992. Un grup de noies de les Terres de l’Ebre hi anava per a celebrar un comiat de soltera. Hi coneixen un grup de nois i en neix una història d’amor. Finalment, tots ells creen un grup de rock, alhora que creixen les relacions sentimentals i emocionals que marcaran el futur de la banda. Dotze anys després, el segon acte recupera els personatges i mostra què n’ha quedat, d’aquells somnis de la joventut. A la història, la banda sonora hi afegeix una capa especial que activa a la memòria l’època d’or del rock català. 

El director musical i cap de producció de la Barca, Jofre Bardolet, descriu l’experiència com un “atac de nostàlgia constant”. La nova direcció s’ha volgut mantenir fidel a l’original i n’ha conservat l’escenografia per a recuperar la malenconia i l’essència dels primers espectacles. L’objectiu és que les funcions d’enguany puguin connectar amb aquell públic que va gaudir del primer musical ara fa quinze anys, però també dóna l’oportunitat al segment jove de poder-lo viure per primera vegada i gaudir de l’univers cultural i musical. “Nosaltres no hi érem quan es va acabar el rock català”, explica Bardolet. Segons ell, una de les coses més interessants del muntatge és comprovar que les persones nascudes a final dels noranta poden redescobrir i recordar la música de Sau, Sopa de Cabra o Lax’n’Busto i fer-la seva.

De la memòria a la identitat

L’eclosió del rock català va coincidir amb un procés d’emancipació i de consolidació de la música en la llengua del país. Els grups que ara homenatja i reivindica aquesta producció van aconseguir d’ocupar espais de masses i recuperar un esperit de país mitjançant la música. Ara, una setmana abans de la diada, Bardolet defensa que recuperar aquestes cançons és “fer valdre el patrimoni musical del país”, i recorda el paper que va tenir el rock en la normalització lingüística. La producció actual, diu, també vol reivindicar el teatre musical en català. Cervera defensa aquesta lectura i considera que, tot i que el país es troba en una situació molt diferent del 2011, d’aquell moment d’efervescència pre-procés, encara és necessari mantenir una cultura escènica en català. 

El públic també vol cantar: la clau d’un èxit rotund

Hi ha un moment en què les cançons deixen de pertànyer exclusivament a l’escenari i passen a una sintonia compartida amb el públic. La Júlia ho explica de dins estant: durant l’espectacle, el públic probablement “canta per dins” perquè respecta que allò que veu és una obra teatral i no un concert, però al final la distància entre platea i escenari es redueix i arriba el moment de cantar també cap enfora.

Bardolet recorda sobretot el començament de l’obra. D’ençà del primer moment, diu, el públic reconeix la música i estableix una connexió immediata amb l’espectacle. A Vic, on la producció es va reestrenar el 2024, la connexió es va traduir en sis funcions exhaurides i més de 4.200 espectadors: unes dades que, fins ara, no havien estat vistes en cap producció catalana. Ara, la prova serà a Barcelona, a l’imponent Coliseum, on el musical només farà quatre funcions. A més, també valora que la producció de l’obra ha estat descentralitzada: “No només neixen o passen les coses grosses a Barcelona. També poden néixer, per exemple, com és el nostre cas, a Osona. I la producció que presentem és absolutament professional, del punt de vista musical, artístic, de ballarins, tot, sense cap cara gaire mediàtica, per a ressaltar-ne sobretot l’espectacle.”

Una generació que hereta una altra

Júlia Cervera ha hagut de fer recerca per acostar-se als noranta. Ha parlat amb persones que hi eren, ha reconstruït referents i ha intentat d’entendre què significava ser jove en aquell moment. Però hi ha una mancança, encara: ella no hi va ser. I Bardolet tampoc. Aquesta impossibilitat és la que converteix Cop de Rock en una peça sobre la memòria: una generació mira enrere i hi reconeix les seves cançons, i una altra la redescobreix i comparteix la malenconia i la dolçor de l’esperança en un país que es refeia. Quinze anys després de la primera producció, les generacions ja no són les mateixes, però les cançons continuen sonant igual que la primera vegada i recorden la identitat compartida, alhora que malden per recordar que un apogeu de la cultura encara és possible.