La teixidora nòmada

Marisa Huguet (Barcelona, 1963) treballava a Barcelona d’administrativa i la seva parella, en un banc. Fa trenta-cinc anys van deixar-ho per anar a viure a la Terra Alta. A Arnes, hi van construir una casa rural en un antic corral i ella s’ha desenvolupat com a mestra artesana teixidora i tintorera, especialitzada en tints naturals. Un espai de la casa allotja els telers manuals, d’alt i baix lliç, i un altre espai, els viatgers i muntanyers que fan travesses pels Ports. Fa cursos i tallers que alterna amb la seva altra passió: la muntanya. La Marisa és coneguda dins el món excursionista per la seva participació en les expedicions a terres llunyanes, com ara l’Everest. De fet, ha estat en aquests països on ella ha quedat fascinada pels tapissos. Ara, amb una furgoneta càmper nova, ja somia amb les pròximes aventures.

—D’on ve aquesta passió per teixir i pel treball manual?
—Jo, quan era petita, era molt negada. Em feia por tot el que tenia a veure amb la creativitat.

—I què va canviar?
—Em vaig començar a interessar pels tapissos. Viatjant pel món en vaig veure molts. És veritat que la meva mare m’havia ensenyat en el seu moment a fer mitja. Vaig perdre la por de crear. En part, gràcies a les mestres. Elles volien que no copiéssim, que féssim tapissos propis. Allà em vaig adonar que m’ho passava superbé.

—La creació sense límits fa por?
—Sí. Abans l’home-pintor era qui feia el cartó i les artesanes –normalment dones– eren les qui representaven el tapís. Això a Europa, em refereixo. El valor per a les tapisseres era reproduir-ho de manera exacta com ho havia pintat el pintor.

—Dieu que no us agrada copiar.
—Bé, copiar serveix per inspirar-te. I al final no acabes fent mai el mateix. I, si acabes fent el mateix, és que allò no és per a tu. Millor dedicar-te a una altra cosa.

—Hi ha gent que diu que l’art és un discurs i l’artesania una tècnica. Hi esteu d’acord?
—No ho sé. Hi ha gent que diu que Miró no sabia pintar. És clar que tenia tècnica! Però després va arribar a fer el que va voler. Abans sí que és cert que l’artesà era qui executava la peça que l’artista havia pensat, però avui dia crec que hi ha molts artesans que creen. Abans l’artista tèxtil no era gens valorat, però actualment sí. Ara s’estan reconeixent les artistes tèxtils dones, potser quan ja tenen més de noranta anys! I ara són al MACBA. Jo, quan ensenyo a teixir, els ensenyo una tècnica, però després els dic que, si ho volen fer diferent, “trenquin les normes”.

—Sembla que un artesà no té tanta pressió per a exhibir com un artista?
—No creguis. Jo aquesta pressió també la tinc. Penso: “Ai, no he fet mai una exposició individual. L’hauria de fer.” Crec que ja no hi ha aquesta frontera. Molts artesans són també investigadors.

—Què ha aportat al vostre caràcter el fet de teixir?
—No tenir pressa. La paciència, no. Perquè la paciència és esperar fent una cosa que no t’agrada. L’avantatge de ser autònom és que, si un dia no treballes, no passa res. Després, a final de mes, anirà com anirà, però jo he treballat quinze anys d’administrativa i m’avorria com una ostra.

—Quan sou amb el teler, perdeu la noció del temps?
—Sí que estic concentrada, però, al cap i a la fi, estic treballant. Jo, quan estic caminant per la muntanya o viatjant, sí que perdo la noció del temps. Per mi, la jubilació real seria anar a la muntanya. Per què no faig una exposició individual? Perquè me’n vaig a la muntanya. A mi no m’ha anat malament com a teixidora, però, si m’has de fer triar, jo sempre trio la muntanya. De fet, visc a Arnes per la muntanya.

—Vau venir de Barcelona fa molts anys? 
—Sí, crec que el món rural és un món d’oportunitats. A més, a Barcelona pagues molt per un taller. En canvi, aquí el taller és la mateixa casa. Crec que hem d’educar les noves generacions, sobretot els joves dels pobles, amb la ment oberta, perquè, al cap i a la fi, ets tu qui t’has de crear la feina que vols fer.

—La Terra Alta és una de les comarques més despoblades.
—Quan hi vam arribar, fa trenta-cinc anys, vam comprar un corral i després hi vam venir a viure. La gent ens preguntava: “Per què veniu aquí? Què hi veniu a fer si els meus fills se’n van?” Nosaltres vèiem que un poble com Arnes encara ho tenia tot per fer. No hi havia hotels ni restaurants. Vam dir que volíem muntar una casa rural perquè vèiem que podia tenir futur i la gent d’aquí deia: “Però futur de què?” De totes maneres, ara ha canviat molt, i sí que es comença a valorar tot el que hi ha.

—Com creieu que ha influït l’entorn en la vostra feina com a artesana?
—Moltíssim. Abans feia tints naturals i me n’anava a la muntanya a buscar les plantes per a després tenyir. Caminar és la meva font d’inspiració. Caminant, caminant arriba un moment en què et comencen a aparèixer les idees creatives. Els tapissos, sempre els visualitzo quan camino.

—Per què us heu dedicat a teixir i no a fer ceràmica? Què té aquest material que us atreu?
—Suposo que em surt de dins. Les teles m’agraden molt. M’interessa molt com cada cultura desenvolupa el teixit. Des de Tunísia fins a Nicaragua. Si tot va bé, ara marxo al Perú a fer una residència artesana amb teixidores d’una comunitat del Valle Sagrado. M’agraden molt els tints naturals que fan servir. Teresa Lanceta ara és molt reconeguda i té moltes influències marroquines. Tu mires el seu teixit i està fatal, però és preciós.

—Heu après a valorar l’error com a cosa humana?
—Costa, costa. També et dic una cosa: que estigui fet a mà no vol dir que tingui molts errors. Però el que vull dir és que, quan fas una peça artística, ja saps que no l’estàs fent segons els cànons, sinó que l’estàs fent trencant-los. A les exposicions de tapissos jo sempre vaig a la part de darrere del tapís perquè vull saber com s’ha fet. Les mestres sempre diuen: “No has de fer nusos que creïn tensions.” I tu vas a un d’aquests tapissos famosos i veus que tot són nusos pel darrere.

—Creieu que la gent jove està predisposada a deixar-ho tot per canviar de vida?
—És difícil. La gent vol una feina fixa.

—Ara dieu que esteu tancant un cercle.
—Sí, estem una mica cansats. Hem estat molts anys allotjant persones a casa i tenim ganes de decréixer una mica. Però, per molt que em vulgui jubilar, encara hi ha projectes que vull fer. Però ens hem expandit i ara anem tancant. De vegades, a la gent que em diu que ja hi vindrà, els dic: “Vigila, perquè un dia hi vindreu i aquí ja no quedarà res, haurem desaparegut.” Hem estat feliços allotjant muntanyers i persones que tenien ganes de conèixer el territori.

—Després de tants anys vivint aquí, teniu bona relació amb la gent del poble?
—La veritat és que no. No formo part del teixit del poble. Tan sols arribar-hi ja m’ho van deixar clar. Evidentment, hi ha gent del poble amb qui tenim molt bona relació, i tenim un grup d’amics. El món rural és tela marinera. Hi ha gent que n’ha hagut de marxar. Nosaltres ens hem manifestat contra la massificació de molins eòlics. Sempre hem tingut molts inconvenients.

—Heu vist la pel·lícula As Bestas?
—Sí, reina. I tal qual. El més fort és que vaig pensar que era “pura realitat”. Hauria preferit de no veure-la, perquè és molt forta, però és real.

—Com us imagineu els anys vinents?
—Jo considero tornar a Barcelona quan sigui molt gran. Potser acabaré vivint al mateix pis on vaig néixer. No ho sé. Quan no puguem conduir, aquí no podrem viure i no tenim parents que ens puguin ajudar. Ara mateix, si penso en el fet de tornar a Barcelona, em moro, però crec que allà podria ser independent més anys.

—Viatgeu molt?
—Sí, sempre amb furgoneta. Ara en tenim una de nova i hi hem posat una inscripció que diu: “Telers nòmades”.