Cada nit els subscriptors de VilaWeb reben a les deu l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran l’endemà al diari. Feu-vos subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

Aquest és un país al qual costa molt poc de fer autocrítica, i això està molt bé. Però també li costa massa de reconèixer que fa coses molt ben fetes. I això potser ja no està tan bé. Dissabte passat, 14 de juliol, Barcelona va viure una manifestació impressionant exigint l’alliberament dels presos. Avui cap moviment polític a Europa no seria capaç de fer-ne cap com aquesta un dia com aquest, en un cap de setmana calorós de juliol, encara menys després d’un any tan intens i trepidant com el que nosaltres hem viscut després del 17 d’agost.

La força descomunal de l’independentisme català no és només la gent del carrer, però essencialment és això. L’estat espanyol, després de l’aplicació del 155 ha estat derrotat tres cops que marquen la que serà la tardor de les oportunitats. Dues depenen directament de la gent, qui l’ha vençut a les urnes i al carrer, amb paperetes i manifestants. La tercera, la que li han infringit els advocats, aporta el context necessari per a fer-ho tot possible la tardor vinent, però sense les dues primeres l’abast seria molt limitat.

L’Onze de Setembre, si abans no apareix cap oportunitat, serà el començament d’aquesta segona fase del combat per la independència que s’albira amb molta claredat. I ho marcarà tot. Si és tan massiu i combatiu com s’espera servirà per a posar molt nerviós l’estat espanyol, per a donar molta força al govern i per a reduir el terreny de joc dels independentistes que criden a frenar el procés. En canvi, són gent que tindrà una oportunitat d’or si punxa l’Onze de Setembre.

És evident que els moviments interns dels partits i la mala relació entre ells ha de preocupar i és evident que és una de les nostres febleses més grans. Però abans de desesperar-nos estaria bé de mirar dues coses. La primera, la capacitat sostinguda de mobilització que té l’independentisme, que no té l’unionisme ni amb tota l’estructura del poder. I la segona, els passos que es fan també dins els partits. A ERC les bases han marcat una línia rupturista i han impedit el canvi de discurs proposat per la direcció. I al PDECat la situació és molt complexa, però tot apunta que el rupturisme també s’hi imposarà amb els anomenats crítics o que vindrà de fora a través del nou moviment polític que impulsen avui mateix els presidents Puigdemont i Torra.

Quan el PP, el PSOE i Ciutadans van donar el cop d’estat emmascarat i després van aplicar l’article 155, poc que s’esperaven que els independentistes arribaríem a l’estiu en les condicions que hem arribat. I d’això, no solament cal que en siguem conscients sinó que cal que ho valorem molt. Perquè ha estat difícil i complicat i molt dur. Però també perquè demostra la solidesa d’un moviment que encara la tardor en una situació ara fins i tot millor que fa un any, com intentaré explicar en els pròxims articles d’aquesta sèrie.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb